El ciutadà té dret a conèixer les regles del text no solament per comunicar missatges clars i entenedors sempre que en tingui necessitat, sinó també per poder vulnerar aquestes regles amb la mateixa lucidesa amb què les vulneraven els romàntics. Els textos no literaris han de respectar les regles aristotèliques; els textos literaris poden respectar-les o bé transgredir-les. Quan les regles no es coneixen no es produeix un exercici de transgressió, sinó d’ignorància.

Un tramvia anomenat text. El plaer en l’aprenentatge de l’escriptura. Barcelona: Empúries, 2021 (p. 124).

* * *

En canvi, com més ets, menys fas i menys tens, una fórmula que algun dia desenvoluparé però avui no perquè avui em passaré un fantàstic dia no fent. 

El primer error és rentar-se la cara. L'economia mundial s'enfonsaria en qüestió d'hores si deixéssim de rentar-nos la cara cada dia quan ens aixequem, arrencant-nos els retalls de somnis amb la violència de l'aigua gelada. No cometré la bestiesa de posar-me a estudiar o a treballar i oblidar el meu primer somni geomètric d'avui, l'ansiada coincidència en el pla inclinat amb Helga, la-deesa-engendrada-amb-plaer.

El segon error és vestir-se quan existeixen aquests artefactes amb quadradets, fantasia o rombes (els millors, de lluny), dissenyats específicament per mantenir la calor onírica enganxada entre els plecs de les costelles i els de la samarreta, l'escalforeta segura dins la columna vertebral i la medul·la, i els pensaments pre-racionals en el caldo de cultiu calentó del mocador a la butxaca del BATÍ (si pot ser, de buatiné).

El tercer error és rentar-se les dents, renovar la saliva, eliminar les partícules de son que es barregen amb les engrunes de les bellaeaso i les xiquilín permetent així la síntesi metafísica, el naixement de les idees somiades fetes carn i tendrum en els foradets entre queixal i queixal i al forat reservat per quan arribi el seny —com més tard millor.

El quart error és afaitar-se, iniciar el matí automutilant-se, la cara regalimant sang, aconstumar-se a relacionar el nou dia amb tallets, una escorria d'alcohol a l'ampolleta i els renecs (les guerres, la típica activitat after-shave). 

El cinquè error és esbandir-se els somnis amb notícies, delegar els problemes individuals en conflictes genèrics, repassar les guerres, resseguir les manifestacions, escoltar els portaveus, memoritzar estadístiques, visualitzar gràfiques electorals, assabentar-se dels vencedors de partits de futbol i de bàsquet, estar al cas de quina actriu se separa i de quin cantant s'ajunta, tot aquest detritus que impedeix que se'ns desenvolupin les nostres MAGNÍFIQUES FLORACIONS INTERIORS.

I el sisè error, el pitjor, és sortir al carrer [...].

El món d'Horaci. Barcelona: Empúries, 2016 (p. 136-137).

* * *

21 d'abril de 2007
14.40 hores

Assegudes en postures fotogèniques a les cadires de teca del jardí, unes quantes amigues de la Marta sembla que estiguin posant per a la revista Jalouse. Elles no ho saben, però en Jordi s'ha habituat a passejar-se pels seus fotologs. Està al dia de la seva vida virtual, dels nicknames amb què s'han rebatejat, de les aventures amb què entretenen l'oci.

Arriba a temps per sentir una de les frases de la Noia Labanda:
—I li vaig dir, jo me'n vaig al llit amb qualsevol, però tu ets especial. Agrega'm a favorits: és el més a prop que estaràs de mi.
—Que verra que ets —diu la PsychoCandy—. M'encanta.
I s'abracen com teletubbies.
Què se suposa que ha de fer, ara, ell? Fer veure que és sord?
—El pare de la núvia! —exclama la Halley, que s'aixeca i li fa dos petonets—. Coneixes totes aquestes ties bones?
Realment, és un bon planter. Totes duen vestit i sandàlies, cabells allisats, khol als ulls i llavis de color cirera. Predominen els serrells en diagonal, tret dels de la Halley i la Noia Labanda, que són rectes i curts. El que no acaba de discernir en Jordi és si són guapes de debò o només són joves. 
—Amb la padrina de boda suposo que ja us coneixeu, oi, Maixenka? —I, girant-se cap a en Jordi—: No sé si estàs al cas que es dedica al Land Art. S'està especialitzant en l'estudi de les escultures de rotonda. Bé, quan va escurada també dissenya estampats de llençols. 
—Ei! —es queixa la Maixenka, que té els ulls de color violeta i duu un vestit que recorda una pell de zebra—. Això és un cop baix. 
—En absolut —continua la Halley—. Ben macos que són. [...].

Els jugadors de whist. Barcelona: Empúries, 2009 (p.133).

* * *

Avui, sona una cançó a la ràdio i de sobte resulta que l’havíem escoltat mil vegades, ens recordem de tots els matisos, encara que no sabríem dir si ens agrada ‒però tant és ja que per un moment deixa entrar l’aroma del temps.

La música i nosaltres. Una mirada als anys de la Transició. Valls: Cossetània Edicions, 2017 (p. 25).

* * *

Quan pots anticipar tot el que faràs al llarg del dia, quin sentit té aixecar-se del llit? No és mandra, sinó perfeccionisme. Digues, on estaràs millor?

Robinson. Barcelona: Empúries, 2017 (p. 82).