XXIII

Avui m'escruixeix imaginar la renglera de nadons que han vingut al món casualment, per obligació de la dona i necessitat física de l'home. És una obligació i un tribut, un sentiment instintiu i primitiu, explotat per conceptes religiosos, sempre a favor del mascle i la seguretat social de no tenir fills bastards. Segles i segles que la dona intenta no ser considerada només com una femella. S'han fet cortines de fum, lloant-la dins de la llar, santificant-la o inspirant poesies amb la mateixa finalitat de dominar-la. I vinga a fer-li fills! Penso en la mare de la meva àvia Teresa, que va tenir dotze fills, sense comptar els nadons morts. Una de les seves filles, la meva àvia, ja només en va tenir sis, igual que la meva mare. Pel que fa a la iaia Dolors va posar deu fills al món, considerats un fet natural i acceptats com a dons del cel. I alabat sia Déu. A les dones que morien en part, com puc oblidar-les? Segons l'Església, en cas de perill extrem l'obligació era salvar al nadó i deixar morir la mare. Els molt bèsties! A qui pot estranyar que aquelles dones estiguessin acovardides? El dolor de la vida i de la mort les feia presoneres tancades darrera la muralla de la resignació. Sense cap sortida, miraven el món per l'escletxa de l'esperança de l'altra vida. I la fe en Déu. Si ara el meu record va endavant i endarrere és perquè malgrat que els temps han canviat, la lluita per les dones continua. Fins quan?

(Escampar la boira, 2003)

* * *

A mesura que l'escalfor del sol va desfent els núvols, un esplet de llum cau damunt de la terra. Aleshores apareix clarament la muralla que han construït els homes, la barrera que mostra amb dents de ferro el que els humans han anat vomitant temps i més temps, nit i dia. Veiem una veta blanca, gruixuda, estesa entre les dues vessants, creada per la voluntat dels qui l'han imposada. No és pas filla natural de la muntanya, és feta de roques bordes i falses; grava, ferro, ciment, rocs... argamassa. Brogit de maquinàries, petar de les barrinades, remor dels grans timbals de ferro movent-se contínuament... Heus aquí com ha anat pujant la falsa paret que s'ha convertit en el dic que sostindrà l'aigua del pantà de Sau.

(Petjades sota l'aigua, 1984)

* * *

IV. Influències

L'estada del cavall començà a fer-se sentir entre les egües. Però ell era tan simple que creia poder convèncer-les quan els parlava de simplicitat i era tan ingenu que es creia comprès quan els parlava d'ingenuïtat. Malgrat tot, la idea del seu món s'havia infiltrat en l'eguassada. La vinguda del cavall havia ensenyat a les egües quelcom que ja no podrien oblidar. Per la seva banda també el cavall s'havia sentit influït per elles i al seu torn havia absorbit tot el que li podien donar.

Una unió d'aquesta mena podria fer témer un xoc massa violent, tant per al món limitat d'elles com per al cavall dels amplis espais. Perillava que aquestes influències, tot i ésser magnífiques, destruïssin en el primer moment tot el que a força de segles elles havien admès i que tenia un valor real; el que era el llevat de les civilitzacions, l'essència heretada que havia d'ésser rejovenida per l'energia d'una sang jove, deslligada de prejudicis, instintiva i potser ignorant, que aprenia ara a valorar una nova bellesa. I en l'equilibri d'ambdues parts consistia l'estabilitat del món.

(Cavalcades, 1949)