La primera cosa que buscà en Deberga en entrar al moll de l'Estació del Nord fou un compartiment ben buit; i ja desesperava de trobar-lo, i a punt estava d'encabir-se, tot enutjat, en un dels que menys gent contenien, quan, fent-li notar el seu criat que el conductor retirava la placa d'un reservat de senyores, va córrer a ficar-s'hi. Era a mig juliol, al bo de l'escampada estiuenca dels barcelonins. El tren anava farcit de passatgers. Trobar un compartiment buit on poder-se ajeure era treure la rifa. En Deberga, doncs, va córrer a aprofitar-se de la sort triant el racó esquerre d'allà al fons, que era el cantó més fresc. Tot satisfet de la troballa, posà al filat el sac de mà que duia, s'endossà el guardapols, encengué una cigarreta, s'estengué al divan d'utrecht vermell, i obrí un diari per fer-se millor la non-non. Però tot d'una... rac!... obren la portella, i (oh goig sense alegria!) de primer un criat carregat de saquets de mà, rotllos d'abrics, i paraigües; després una cambrereta vistosa, amb un gran munt de capses rodones i altres andròmines que no la deixaven passar per la portella; després un noi d'uns deu anys, magret i esblanqueït, amb una cabellera que se'l menjava de viu en viu i una gran pallola a mig cap; després una senyoreta casadora, un xic anglesada; després una altra de més alta i feta, casada pel que semblava, de posat arrogant i airosa; després... (ah! gràcies a Déu)... es tancà la portella, i les senyores i el nen, sense ni haver mirat en Deberga, van abocar-se a la finestra i es van quedar enraonant amb una colla de senyors i de criats plantats a baix al moll, mentre, a dalt, criat i cambrera es veien amb feines per a encabir en els prestatges tot l'embalum de fato que havien pujat.

(Fragment inicial de Pilar Prim. Barcelona: Selecta - Catalònia, 1989, p. 7)

* * *

Mig tremolós encara de la insòlita emoció que acabava de rebre, anant-se'n cap a casa, en Deberga es preguntava si devia estar-se enamorant de la Pilar, d'una dona més gran que ell.

«Aquesta sí que fóra bona! ¡Quin ridícul, quina brometa no en farien, els seus companys! Ell, que devia a la filla l'únic moment d'il·lusió pura que havia tingut a la vida per una donsa, ¿s'enamoraria ara de la mare? Quin absurd! ¡quin capgirell més estrany! Ni ell mateix no s'ho explicaria. Oh! no, no! això no podia ésser! ¡Quina aberració més gran!...».

(Del llibre Pilar Prim. Barcelona: Selecta - Catalònia, 1989, p. 142)