Quan en Josep Rodon arribà al portal de Llotja, quedà sorprès de la quietud que regnava en aquell gran palau. Son pati era desert; totes les finestres que hi donen, tancades; la gran escala de marbre, neta i solitària com en dia de festa. Hi havia entrat per la banda dels Encants, i per la mateixa banda anava a eixir, quan, al cap del vestíbul, veié de reüll oberta de bat a bat la porta que cercava; una porta que sols havia traspassat un cop a la vida, molts anys enrere: la de la sala de contractacions. Tirà cap a la dreta, encaminant-s'hi tot consultant el rellotge. Eren dos quarts de dues: s'havia anticipat un xic: l'hora de la fonda l'havia enganyat. D'aquella porta eixien remors sordes com d'església en dia de neteja general. Neteja hi havia, efectivament: sis o vuit mossos arrambaven a les parets gran munió de taules-escriptoris, afileraven a dreta i esquerra algunes cadires. En Rodon es parà al peu de la porta un moment, i, amb l'ànim vacil·lant encara, d'esma només, se'n tornà per on havia vingut. Però, ja en el llindar de l'alta portalada, es recolzà en el pedestal d'una de les grans columnes que la flanquegen, mirà altre cop el rellotge, sentí que l'aire del carrer era humit, i tornà a ficar-se a dins, plantant-se novament a la porta de la sala. La claror fortíssima que del Pla de Palacio entrava per les amples reixes de l'altre cap l'enlluernava fins a fer-li apartar la vista. Llavors avançà tres passes sala endins. Els mossos regaven i escombraven, aixecant boires de pols. Ningú no s'adonava d'ell, i en Rodon seguí internant-se.

(Fragment inicial de La febre d'or. Barcelona: Edicions 62 - La Caixa, 1980, p. 17)

* * *

Mentrestant, en Rodon, animat per l'Eladi, s'engrescava cada dia més amb el joc de Borsa, guanyant un dineral que entrava a reforçar la caixa, sempre més plena, d'en Foix. L'antic progressista, abans tan acalorat pels impalpables ideals de la política, avui ni se'n recordava. Son afany era enriquir-se; son somni, fer-se una potència financera, gaudir-se de les comoditats i avantatges que en si porten els diners. Els somnis de preponderància política, les batalles sostingudes per fer-se l'home de Vilaniu, li semblaven ja una criaturada que no podia recordar sense un amarg somrís. Havia ja posat casa a Barcelona, i si conservava la de Vilaniu, era sols per no desfer-se d'un escenari on sa vanitat lluïa encara més que a la capital de Catalunya. Una veu secreta li deia que l'allunyament l'havia fet créixer als ulls de sos veïns. El ressò de sos guanys arribava allí engruixit i multiplicat per la rodolada, com creix amb ella el tro llunyà. L'imaginaven folrat d'or, i corrien darrera seu per si li'n queien palletes. Quan arribava al poble, llegia en els semblants i encaixades dels amics una admiració i un servilisme cada cop més grans.

(Del llibre La febre d'or. Barcelona: Edicions 62 - La Caixa, 1980, p. 152)