—Reconec una veu molt propera a la narració en les teves obres...
—Cada vegada m'interessa més el dramaturg narrador, i intento explorar aquesta escriptura narrativa, però no en el sentit èpic tradicional (o potser sí, no ho sé). Els alemanys fa molt de temps que estan fent aquestes coses, amb el postdramatisme i tot això. El que a mi m'interessa és la narració antiga, aquesta narració que ha recuperat Peter Brook, per exemple. Una persona que narra un conte i interpreta alhora. És una forma molt primària, no? El teatre necessita tenir un espai molt ben determinat, perquè no pot arribar al públic com ho fa el cinema o els mitjans audiovisuals.

—Quins tipus de personatges t'interessen?
—Personatges que et narren explícitament el que estan pensant en directe. Per a mi el teatre és la reproducció d'un fet passat. Aquesta és una de les meves obsessions personals: el fet de no poder recuperar les coses o les persones que he perdut, que ja no hi són, que han mort. Hi ha un intent de reproduir-les en el territori de la realitat, en cada instant de la seva respiració. Potser aquesta mirada compulsiva, obsessiva, d'intentar reproduir el passat és en si la manera com escric. Hi ha una certa compulsió. Això és una malaltia, no és saludable, comprenc d'on ve.

(Es treu les ulleres, es frega les parpelles, tanca els ulls.)

—Aquesta compulsió em porta a la narració, perquè la narració complementa tot allò que semblaria que ja no es pot produir.

(Es neteja les ulleres, se les posa de nou.)

—Com ho fas per dramatitzar aquest món interior?
—Un personatge fa un gest i es mou exactament d'una determinada manera, com si fos un altre ésser del passat, però qui és l'interlocutor, per a qui ho fa? Aquest és el problema. Per al públic, és clar. Cada cop intento que tingui un paper més actiu, però no en el sentit de participar, sinó en el d'aproximar-se. Em resulta molt pretensiós pensar que hi ha una quarta paret i que el públic ho veu, però que es manté a part, com si no hi fos. Sempre em trenco les banyes per intentar fondre els espais. Però tampoc és un tipus de teatre on el públic tingui l'opció d'intervenir sinó des de l'obra mateixa.

—La crítica.

(Torça el gest, es mossega els llavis, remarca la importància del que està a punt de dir.)

—La crítica és castradora, en general. Tinc la sensació que funciona per fílies i fòbies d'una manera molt clara. La crítica, en lloc de crear un discurs múltiple, genera desconfiança, com si l'autoria sortís del no-res. Si no funciona l'espectacle, és culpa de l'autor, o coses més perverses: un espectacle està molt bé, però el text és una merda. Si un producte funciona, la crítica construeix un tipus de discurs perquè tot sigui així, com un model únic que s'ha de seguir. I ells sí que tenen una funció educativa, perquè són emissors d'un missatge molt concret i d'una ideologia. Nosaltres també tenim una responsabilitat, almenys jo sí que ho penso, com a mínim la de «comunicar». En el sentit estricte de la paraula. Poder mantenir un diàleg amb algú i transmetre-li la meva inquietud. I intentar rebre d'alguna manera la seva resposta. Crear empatia, sigui des d'un discurs polític, psicològic o fins i tot des d'aspectes formals o estètics.

—Segons això, quin espai creus que se li atorga a l'autor?
—Els autors no troben un espai. No se'ls atorga cap espai. Encara no hem arribat, potser per falta de maduresa, a una situació en què existeixi la figura de l'autor institucional. No existeix. Hi hauria d'haver autors en plantilla als teatres, com hi ha actors i directors que tenen assegurada una temporada. No tenim el mateix tracte.

—Què t'emociona al teatre?

(Somriu, parla amb un to suau, amb delicadesa.)

—El silenci. Quan es produeix un silenci compartit entre els actors enmig d'una vomitada de text i una altra. I la lentitud, quan té un sentit, és clar, quan està plena. No per manca de ritme. La textualitat moderna ha apartat el silenci. Els directors i dramaturgs moderns no valoren el silenci. Avui dia ja no hi ha lloc per a l'adagio. S'ha acabat. Sembla que tot hagi de ser allegro.

—Què et fa riure?
Com deia Saramago, «les úniques persones que poden ser felices són els estúpids, els indiferents i els diplomàtics». Aquest és el tipus d'humor que m'interessa. Aquell que posa en evidència el poder. Aquesta estructura tan terrible en què vivim nosaltres i a la qual estem sotmesos. Llavors, quan es posa en evidència la baixesa dels estaments i els instruments de poder, de l'altíssima burgesia, ja no l'alta sinó l'altíssima burgesia...

(Mira a la càmera, l'estic enregistrant, el forço a mantenir una certa coqueteria.)

—Quan es posa en evidència la seva baixesa, això em fa gràcia. I a part, m'emociona poder riure d’això. Suposo que perquè té a veure amb la mort. Perquè aquesta gent em mata.

—Creus que estem immunitzats davant l'horror, la desigualtat, la injustícia?
—Sí que crec que hi ha una consciència de l'altre. Aquest país és un país que ve d'una guerra civil, i això hi és. El que projecta el pobre o el quev projecta la víctima no és reivindicar la seva condició, sinó ocupar el lloc de l'altre. És ocupar el lloc del poderós, és ocupar el lloc del botxí. No és que estiguem immunitzats, el que passa és que ara estem ocupant el lloc del ric. Estem ocupant aquell lloc contra el qual lluitàvem abans. Com a societat, d'alguna manera, participem d’això. I bé, d'alguna manera la mala consciència ens fa fer gestos de misericòrdia, o d'almoina, de prendre part en ONG, etc. Aquest és un país amb una tradició anarquista, abans que en qualsevol país d'Europa. De forma activa i paradoxalment «organitzada». I això hi és. El que passa és que està reprimidíssim. Aquest és un país que ha patit una dictadura fèrria al llarg de quasi quaranta anys, una dictadura terriblement sagnant que ha educat els nostres pares i que ens ha castrat. I això hi és. És una barreja d'això.

(Ricard Gázquez: Pausa, núm. 27 [Monogràfic: "Un any de teatre català contemporani"], juliol del 2007, p. 56-61)