OSWALDO: T'he dit que no et moguessis. Xxxxt!

(Els lladrucs dels gossos s'allunyen ràpidament. Se senten trets i una sirena. Silenci sobtat. L'OSWALDO li treu la mà de la boca a EL NEN).

T'has espantat. No passa res. Això està sota control. Aquí s'ha d'anar amb peus de plom. Hi ha llocs pitjors. No es pot anar pel món de nit sense protecció, com jo, o sense saber per on vas, és clar, i tu tens protecció. Protecció de la bona. Aquí tothom em coneix. Tens por. T'has de llançar a terra abans que t'ensumin i et matin. No falla. Aprendràs tot el que has de fer. Observa bé. En aquests assumptes no pots anar per la vida d'irresponsable . No perdis de vista cap moviment. Ja deu estar per aquí fent algun favor. L'Oswaldo t'ho ha promès. T'asseguro que amb aquests diners que has dut arribaràs on tu vulguis. Ella t'ho farà sentir. Els diners tot ho poden. I jo t'ho proporciono tot. T'ho he dit. És aquí. A mi no me'ls donis. Tu li pagaràs, l'hi donaràs tot i no faràs cap pregunta. Primer t'hi deixaràs la pell, després... Mira qui sóc? M'agrada que ho entenguis. Que m'entenguis així, com tu ho fas. Quan comencen les pessigolles, pares. És l'únic que has de fer. Faig això perquè em caus bé. Seràs el nostre secret. Jo faig tractes només quan em dóna la gana i pels amics, res més. Et tinc confiança. De vegades m'entusiasmo, quan comencen les pessigolles, paro. Això no ho ha de saber ningú. És normal. Hi ha temps per a tot. Això per a mi és un negoci. Aquí està el negoci. Mantenint la distància del dia i la nit. Això sabràs. Fer pessigolles i parar-te al moment precís. Per això hi ha temps. Per aprendre'n i fer-ho bé. Si t'entusiasmes ja t'ho faràs. Això no és cosa d'homes, ho és i no ho és. No s'entén, i si s'entén, no es diu. Tacte. Xxxxt! Em caus bé. Aquesta nit va per atu. Tindràs clients. Tu no em diguis mai perquè ho fas ni què fas després amb el que guanyes.

(Fragment de l'obra A pas de gel en el desert. Barcelona: Associació d'Actors i Directors de Catalunya, 1997, p. 9-10)

* * *

PRELUDI

ELL: Tu veus una fila de processionàries que creuen el camí i s'orienten decididament cap al pi. Una bèstia mossega delicadament el cul de la bèstia que té davant, d'una queixalada se'l podria empassar, però més s'estima el suc del pi. Primer l'amenacen amb un crit, després s'hi arrapen i per últim el colonitzen: es distribueixen al llarg de la soca, al llarg de les branques, s'ubiquen estratègicament en cadascuna de les petites fulles, com una gran família, menys un membre, l'última bèstia que restarà als peus del pi... i un, dos, tres, la processionària obre el maxil·lar, mossega profundament i xucla... xxxxxucla... i xxxucla... fins adormi-se embriagada... menys una, la que es queda als peus del pi, vetllant per la seva família.

Ha estat tan forta la queixalada de la processionària que no es pot enretirar. Amb el temps el pi s'asseca: s'asfixia, perquè a més l'època de la pluja s'ajorna. Les processionàries es moren després de matar el pi, primer la que és a les fulles, després la que és a les branques i per últim la que és a la soca.

Tu veus una processionària sola que va pel camí i que vés a saber què busca, sobretot si es fa de nit, potser se'n trobarà d'altres; formarà una nova fila de processionàries que creuen el camí o es perdrà inevitablement dins del bosc

o

potser tu veus una processionària sola que encara s'espera als peus d'un pi mort. Si t'hi fixes, emet uns sons gairebé imperceptibles al principi, després udols desesperats productes del frec de les potes, que atraurà l'atenció dels seus depredadors, no se sap ben bé per què, ningú no ha trobat el perquè, fins l'extinció. Diuen els entesos que quan arriba el final d'un d'aquest individus, el silenci que es produeix és aterridor.

(Preludi de l'obra El berenar d'Ulisses. Tarragona: Arola, 2009, p. 9-10)

* * *

La representació d'un espai buit i de grans dimensions. A un extrem, la projecció de raig de llum que produeix una màquina fotocopiadora en acció. La imatge visual es diluirà progressivament, o bé, s'anirà pronunciant en un joc d'alternances pautades per les intencionalitats del personatge. Ella és una dona vestida a l'estil clàssic i occidental, amb el cabell ros i exageradament pentinada. No hi pot haver cap dubte del seu estricte origen europeu. Amb un gest compulsiu, passa una de les seves mans per sobre del braç contrari, com si el netegés. Parla de forma evident, malgrat que no arriba a ser escoltada. De sobte, esclata l'exaltat so de la seva veu.

No és que sigui esgotadora, de fet el que has de fer és mantenir l'atenció cada vegada que faci algun silenci, no es pot parar en cap moment: això va ser el primer que vaig aprendre en entrar a l'empresa, i jo t'ho dono, no em costa res. El silenci és un...

perill

és molt fàcil, ho fas i et poses contenta. Penses: Tinc el meu lloc, que perfectament podria ocupar un altre, és clar, els meus fills, per exemple... i quan penso en ells...

No cal que et reconegui, m'estimo més estar-ne segura, i n'estic, que ets aquí, escoltant-me. Si algú em preguntés i com ets, jo només sabria dir que sóc la persona que controla la fotocopiadora. Ho veus?

Controles.

I això és el que penses de mi també, allò que pensen Ells. No cal tenir un nom, un rostre, un cos, res que et distingeixi; sobretot en aquesta foscor.

Això és important que t'ho rumiïs a poc a poc.

Millor que no em diguis res, és així.

Imagina't que hagués d'escoltar i conèixer totes les que han volgut ocupar el meu lloc... aquelles que no han pogut pensar com jo ho faig. Tu ets una excepció, ho veig clar. Fins que em doni la gana, així ho he previst, tot i que quan el timbre... potser ja no hi seràs. Potser, sí. Potser, sí.

(Fragment inicial de l'obra Tractat de blanques. Tarragona: Arola, 2003, 11-12)

* * *

L'AMO: S'ha acabat, l'Amo es desentén del que acaba de passar, de fet no recorda què és el que acaba de fer. Què és això de l'esperancça? Ell és totalment innocent, Ell és pura bondat i ningú no el pot acusar del contrari, no hi ha cap prova que ho demostri. I perquè no quedi cap dubte de les bones intencions de l'Amo, ara vol inventar-se la naturalesa, això ho explicaria tot, deixar-ho tot en mans de l'implacable ordre de la naturalesa perquè tot tingui una raó de ser. La naturalesa ho justifica tot, la violència, per exemple, la propietat privada inalienable, per exemple; i l'Amo ja se'n pot anar a dormir un altre cop, o a fer-se el mort; perquè és innocent. Cadascun dels homes s'ha de sentir, ara que ja han conegut l'esperança, part d'alguna cosa. Que torni la mala llet! Quin món aquest amb tant de descontrol i anarquia! Ai, ja comença un altre cop la matança i l'Amo que no pot fer-hi res perquè la naturalesa humana és capritxosa!

Les persones han de sentir que compleixen una funció important en la cadena tròfica —les persones acostumen a posar-se a dalt de tot en l'escala per sobre dels micos evidentment i de les tonyines— que tenen un sentit... tant és. Mentrestant l'Amo deixa caure una bomba en nom de la civilització i, enmig de la catàstrofe que provoca, reacció en cadena, fa que tothom confongui l'elegit, que és ell mateix, és clar, o que l'oblidi.

Tot això s'ho diu tot sol perquè ningú no l'escolta, vosaltres tampoc l'escolteu, si la seva paraula arribés a sentir-se el podrien confondre amb Déu, i tal com van les coses millor que continuïn pensant que s'ha mort. Menys feina! Encara no saben qui pot guanyar, ja ho sabeu: entre els bons i els dolents. Pensem de tota manera que els nens inevitablement es faran homes, adults com els d'abans.

Que tothom perdi la memòria d'aquesta merda de sentiment, si senyor! L'esperança. I com que la naturalesa és capritxosa, com he dit, així és com agrada a les persones per explicar el que no entenen, hi deixa a la sort, ja ha dit que no hi vol tenir res a veure: ai, si no fos per l'atzar! L'Amo sap en el fons que tot seguirà el seu curs normal de l'aniquilació, però això l'Amo no ho vol ni pensar perquè només de pensar-hi li vénen ganes de començar un altre cop i així... (Cau la moneda i la trepitja amb el peu.) Què passarà? L'Amo ja ho sap segles abans que aparegués la cara i la creu, però perquè el joc continuï farà com si no ho sabés i a més no voldrà veure la moneda, no fos cas que li vinguin els desitjos d'inventar-se un altre sentiment: la humiliació, per exemple. Que vinguin les boires! L'Amo se'n va al llit un altre cop, fins que es torni a avorrir.

Al cap i a la fi tot això és mentida.

(Fragment de l'obra Safari. Barcelona: REMA12, 2010, p. 51-52)