Un bon argument sovint parteix d'una imatge fugaç.
Una imatge fugaç de vegades t'inspira un bon argument.
(Canviar l'ordre de les paraules i pensar que has expressat una altra idea és fer el babau).


De vegades saltes del llit per tal d'anotar un somni molt especial i així preservar-lo de l'oblit. L'endemà, però, comproves que has somniat una ximpleria.


La inspiració és allò que s'escapa sense remei en arribar una visita inoportuna.


Idees excel·lents per a l'argument d'una novel·la sovint provenen d'un somni que confies no oblidar i ja no recordes mai més.


La inspiració és allò que et ve quan et poses a la faena i esperes que passen els primer trenta minuts (si no se t’acompleix, val més que ho deixes córrer i et dediques a una altra cosa).

(Inèdits)

* * *

"En eixir de casa a penes una llum esmorteïda dibuixava el paisatge i la frescor de la matinada anunciava ja la tardor. Tot estava quiet i silenciós a aquelles hores i en aquell indret muntanyenc. Pel camí ni he pogut evitar pensar en el que passaria si al capdavall ell no estiguera allà i, més encara, si no es comunicara amb mi tot el dia. Em demanava què hi podria fer aleshores. Al poble tenim alguns amics però no era fàcil que Valerià haguera acudit a cap d'ells i, per descomptat, no anava jo a precipitar-me a escampar la seua desaparició ja que això representaria haver de donar certes explicacions. Tractava de pensar en altres possibilitats però no em resultava fàcil trobar-les. Valerià no ha arribat a intimar amb ningú del poble, ni tan sols amb els parents o els pocs amics que encara li queden, de manera que seria difícil prendre una decisió discreta si passaven les hores i jo continuava sense notícies seues.

Quan he girat l'última revolta del camí, el cor m'ha fet un bot. L'he vist venir cap a mi amb un caminar lent, amb el coll de la jaqueta alçat, les mans a les butxaques i el gest abatut. Semblava un vagabund trist i ni tan sols ha gosat alçar el cap quan he detingut el cotxe al seu costat, ni quan he obert la porta i l'he fet entrar al vehicle. Es diria que m'esperava, que sabia que jo aniria al seu encontre, però ha dubtat uns segons abans de seure al meu costat. Mentre feia mitja volta en direcció a la casa m'he preguntat una vegada més on devia haver passat la nit.

El curt trajecte l'hem fet també en silenci. Valerià destil·lava olor d'humitat i tenia la respiració molt alterada. L'he guaitat de reüll un parell de vegades i he observat les seues mans que descansaven obertes amb els palmells damunt dels seus genolls, les llargues i primes mans de Valerià, sempre tan eloqüents, que també ara estaven mudes. Hem arribat a la Torreta quan ja la claror del dia començava a il·luminar el paisatge"

(De Malson, 2001)

* * *

"Neus coneixia bé aquell espai, hi havia estat moltes vegades, però sempre la corprenia aquell ambient de misteri tan ben assolit. L'embriagava l'olor intensa de les essències, la llum tamisada, els màgics objectes que li conferien un halo un xic esverador. A indicació de Mina s'assegué a la tauleta redona vestida amb faldilles llargues de color granat. Respirà fondo saturant-se de les olors, i passà la mirada per aquells objectes especials com si els vera per primera vegada: els tapissos de les parets amb dibuixos d'estrelles, mitges llunes, signes zodiacals i títols majestuosos d'obertes plomes tornassolades; un espill en forma de sol; les prestatgeries cobertes d'objectes esotèrics: llibres de conjurs, pedres semiprecioses, un pèndol de cristall de roca. Un xal oriental brodat en or cobria un petit sofà isabelí. A terra, una tova catifa esmortia les petjades. Tots i cadascun d'aquests objectes té el seu perquè i el seu significat, li havia dit Mina una vegada. La bruixa cremà encens en un braseret que penjava del sostre amb una cadena i es bellugava a un ritme torbador. Després s'assegué parsimoniosament a la taula, davant la mirada expectant de Neus que començava a relaxar-se al conjunt d'aquell ambient corprenedor.

—Has fet bé de demanar-m'ho, estàs neguitosa tota la nit i, com que no vols parlar… ara m'ho contaran tot les cartes.

De l'interior d'una bosseta de vellut negre va traure una baralla de cartes rectangulars amb figures representatives d'aquell joc de l'endevinació. Neus li observà les mans de dits llargs i prims, les ungles pintades en or i un gros i ostentós anell quallat de petits brillants que lluïen sota el feix de llum que s'escampava sobre la taula. Tarot marsellès, digué Mina seguint el curs de la seua mirada. Escampà el manoll de cartes sobre el tapet i va mirar-la intensament.

— Què vols saber?"

(De Secrets inconfessables, 2003)