"Quan el lector s'acosta al personatge principal s'adona de la sinceritat amb que traça els retrats dels personatges que l'envolten. Qui va un poc més enllà, veu el propòsit de l'autora: donar-li al lector l'acció necessària per a captar-lo i mantenir-lo agarrat a la història, per a que tinga la necessitat de saber què passa en la pàgina següent, que és un dels principis de la novel·lística i un ingredient fonamental en les novel·les d'intriga."

(Joan Climent. Lenvante-Safor, 14 de maig de 1994)

* * *

"Ma. Àngels ha contat molts contes, ha inventat moltes històries abans de decidir-se a confiar-les al paper. Els llibres, com ha de ser, han arribat per afegitó, com aquells colomins que animaven els dinars del diumenge a Don Quijote. Ha criat cinc fills. Si deu haver contat contes! I ha portat una frenètica vida professional en el camp de la publicitat i la comunicació. Si deu haver inventat històries! [...] Ma. Àngels ha escrit una novel.la-cançó. Contar i cantar són les dues formes primigènies de la literatura, siga escrita o siga oral: el romanç i la romança, el conte i el cant..."

(Anacleto Ferrer. Presentació del llibre a Gandia, 3 de juny de 1994)

* * *

"Situada en el terreny de l'epopeia, el relat policíac, la confessió íntima, amb frivolités melodramàtiques incloses; la novel·la barreja amb èxit aquestos ingredients tan diversos, gràcies a la contenció del llenguatge (interessant la llista de termes carcelaris), la ironia, la sinceritat en la construcció de la línia psicològica del personatge i la intel·ligència en la disposició de la trama que, anticipant esdeveniments i endarrerint altres, trenca la linealitat de l'acció en benefici del suspens, a l'atracció del qual és difícil sostraure's una vegada s'ha iniciat la lectura."

(Gregori Royo. Levante-EMV, 19 de juliol de 1994)

* * *

"La seua protagonista no és una femme fatale, no és una heroïna trasplantada de la novel·la negra americana sinó una dona de la Safor, amb les seues virtuts i misèries que, per exemple, és sorpresa per la policia Els cabells escarotats, dues grosses bosses blaves davall dels ulls i el rimmel, que havia oblidat llevar-me la nit anterior, tot empastifat pels ulls. Completava la imatge un batí vermell de boatiné que m'arribava fins als genolls, per sota del qual m'eixia un pam de camisó de color blau elèctric. Dibuixa persones de carniossos, amb destins mediocres i preocupacions vulgars, ens descriu amb pocs trets però de forma clara i precisa tota una galeria de personatges que de tan normals se'ns apeguen a la pell, tot això amb una mescla de tendresa, ironia i moltes vegades de bon humor que fan del llibre una lectura més que agradable."

(A. Gordon Pym. Tinta fresca, 17)

* * *

"La sinceritat que traspuen els ulls de la narradora fan de l'univers un aspra i alhora grata harmonia."

(Ramon Ramon. El Temps, 12 de setembre de 1994)

* * *

"A l'últim llibre que Montserrat Roig publicà en vida, Digues que m'estimes encara que siga mentida, feia una ullada a les relacions entre la dona i la literatura. Entre les moltes i interessants reflexions que hi feia trobem aquesta" "però les coses han canviat. A partir dels seixanta, la paraula de la dona, l'os dur de rosegar, converteix les dones que escriuen en escriptores, en creadores. És a dir, en manipuladores de la vida per a convertir aquesta en art. S'ha acabat la simulació. Les imatges de les dones s'esboiren, sorgeixen les dones reals. I les dones reals llegeixen, trien, dubten, ironitzen i dialoguen." Aquestes, potser, serien les millors paraules per a presentar Potser a setembre [...] En aquesta novel·la, l'autora ha dibuixat una estratègia de paranys, aparentment senzilla, que fa que en les primeres pàgines el lector ja no se'n puga tornar arrere"

(Vicent Borràs. L'Illa, 12)

* * *

"No sembla que l'autora hagi volgut tocar el cel inabastable de les idees. No: més aviat es queixa d'aquest model cultural que ha condemnat la dona a un paper subordinat en un sistema creat pels altres. Es queixa sense amargor ni ràbia. Amb un somriure, fins i tot. I és que la peripècia -a cops massa embolicada- de la protagonista és de per riure. O plorar, segons es miri".

(Anna M. Gil. Avui - Cultura, 22 de desembre de 1994)