"Vull remarcar-ho: no hi tanta distància entre Les veus de la ciutat i el nou llibre, Un corrent interminable, que acaba d'aparèixer després d'haver quedat finalista del premi Josep Pla de narrativa que convoca Destino. Perquè ara, Mora no ha fet altra cosa que triar una nova carcassa formal per plantejar el mateix problema de fons: els límits més que esmunyedissos entre realitat i ficció. La diferència és que en aquest corrent interminable —al lector li serà fàcil d'endevinar de què— l'estructura formal s'adiu molt millor amb el que sembla que és, des de la nota preliminar, l'objectiu darrer: mostrar que la realitat ha de ser necessàriament transformada, inventada per l'observador, sobretot quan aquest la mira amb els ulls de l'artista. O el que és el mateix: el nen de la nota preliminar —capaç de veure en els núvols que passen des d'uns guerrers que galopen darrere del enemics fins al senyor Lledó que fa cara de pocs amics perquè encara no ha entrat cap client a la seua botiga— és tota una declaració de principis. D'aquesta forma de l'idealisme, ja dins el llibre, podrem passar fàcilment a veure fins a quin punt el «diari de ficcions» que se'ns proposa acaba manifestant brillantment una concepció de la literatura, i de la vida, sustentada en els pilars a què em referia al principi. Per això, en aquest diari de ficcions el lector trobarà també les múltiples veus que donen compte d'aquesta concepció de la realitat com un prisma de múltiples cares. I, sobretot, trobarà un jo narrador diversificat, plural, únic i alhora múltiple, capaç d'escriure els seus propis records, o d'escriure l'escriptura dels altres quan escriuen o parlen dels seus. Capaç també d'imaginar històries d'amors i desamors, o de cap de les dues coses, o de portar al paper dèries més o menys oníriques, notes de lectura, o històries essencialitzades i revestides d'un alt contingut simbòlic. Capaç, finalment i sobretot, de desdoblar-se en un jo que observa aquest mateix jo quan escriu. I perquè ha de donar aquesta impressió, de desmembrament i composició alhora, les diverses anotacions del diari recullen històries que perduren, que es reprenen en el seu desenvolupament temporal, que fins i tot es repeteixen fragmentàriament i que, tot plegat, mostren la referència a una veu narrativa única que ha decidit de contar-les. La d'Emília, per exemple, la fadrina. O la d'aquell interlocutor desconegut que conversa de tant en tant amb el jo escriptor sobre literatura i, més concretament, sobre el diari de ficcions que ara escriu.

A hores d'ara l'obra narrativa d'Ignasi Mora es percep ja com una obra singular. Vull dir: té trets que la distingeixen clarament en el mapa de la narrativa contemporània. Bon senyal, sens dubte. El seu univers literari —agrade o no— té totes les característiques de la fermesa d’uns determinats criteris estètics i de la convicció del compromís de l'escriptor amb la seua pròpia obra. En la darrera de les converses, a les quals m'he referit fa un moment, que manté amb un interlocutor femení desconegut, un dels jos d'aquest diari de ficcions afirma: «A vegades, a través de les finestres del meu estudi de Benissivà, observe el vol dels ocells. M'estalvie contar-li el plaer que em proporcionen. Només li diré que ells volen amb la mateixa convicció que jo escric literatura».
Això mateix."

(Vicent Alonso: "Ignasi Mora: realitat i ficció", Caràcters, núm. 2, abril 2000)

* * *

En esta especie de dietario personal, el también autor de Mela y Finale juega con la ficción y la realidad, él mismo se convierte en personaje, y habla de la muerte a propósito del fallecimiento de su padre. Un corrent interminable es, además, "literatura de un paisaje", añadió Piera en referencia a la descripción de la Vall de Gallinera, lugar de residencia del autor y fuente de inspiración.

("Mora introduce el erotismo en "Un corrent interminable"; 7 de març de 2000)