Dins de les lletres catalanes, el cas d'Ignasi Mora (Gandia, 1952) té els màxims atributs d'anomalia i excentricitat. Situat més enllà dels àmbits i les àrees convencionals de l'escriptura destinada a ocupar un lloc remarcable dins la llista dels llibres més venuts, la seva obra tampoc persegueix amb cap afany el dret a figurar en la memòria particular de cada lector. Fins ara, Ignasi Mora havia escrit uns llibres aliens a les línies mestres de la tradició narrativa en llengua catalana: en l'indigent amb voluntat de suïcidi que protagonitzava Finale, el lector hi descobria una interpretació personal de les fantasies destructores de Thomas Bernhard; en el mut que narrava la seva vida a Les veus de la família s'hi observava una reelaboració conscient d'una zona concreta de la literatura italiana de la postguerra, el mateix que passava en els relats sobre la vida quotidiana de Gandia inclosos a Les veus de la ciutat, i el lector cinèfil no podia fer res més que recordar certes seqüències d'una pel·lícula de Dreyer en les peripècies que es narraven a Mela, l'única novel·la, segurament, on un autor s'atreveix a explicar un episodi de ressucitament. Un corrent interminable era un canvi de rumb dins la seva trajectòria i, tot i que no aconseguia arribar a les altituds dels llibres anteriors, el joc de l'ambigüitat entre la realitat i la ficció, les relacions que s'establien entre la veu narradora i la personalitat de l'autor, tenia prou poder de persuasió per seduir l'ànim del lector. Era, al cap i a la fi, un dels primers avisos sobre la força i la influència al voltant de la literatura del que es pot anomenar el descrèdit de la ficció. No se sap si perquè la sequedat de la imaginació comporta un seguit de fantasmes relacionats amb l'esperit creatiu, o perquè en el fons de tot plegat existeix un mecanisme de supervivència, el cert és que en la seva última novel·la, Maig, Ignasi Mora no recupera els seus mons de la monstruositat moral, ni continua investigant en la línea encetada en el seu llibre anterior: Maig no deixa de ser exclusivament la paròdia poc treballada d'un sector de la novel·la juvenil.

(Ponç Puigdevall. "Sense Sort". El Pais, Cuaderno Cataluña. 6 de juliol de 2006)

* * *

"Maig, l'última i provocadora novel·la d'Ignasi Mora, ha alçat un grapat de comentaris elogiosos, que trobe ben merescuts. En resum, es tracta dels soliloquis frenètics d'un jove que el català col·loquial de la Safor definiria com un ganjol desficaciat –i que podríem traduir com un galifardeu passat de rosca–, deambulant per la jungla urbana. Pot semblar que Ignasi Mora no és l'escriptor adequat per donar veu a un personatge així, perquè viu en un poblet de muntanya, i, quan es digna a comparèixer en públic, manifesta una parsimònia notablement impàvida. Però les aparences enganyen. Mora és un narrador excel·lent, i és ben capaç de posar-se en la pell de qualsevol criatura imaginable quan escriu. En aquest cas, ha detectat una concreta forma de vida, feta d'escorrialles de consum, de digestió apressada de les inevitables experiències de la vida i de presentisme contumaç, tot barrejat amb una astúcia instintiva. En podríem dir la nova barbàrie del segle XXI. El retrat que en fa és, per descomptat, una caricatura, però subratlla trets reals. Es pot sospitar que les peripècies d'un descervellat no són un material idoni per escriure una novel·la interessant. No és així, perquè queden redimides per l'estil. Amb l’argot col·loquial de la joventut saforenca, Ignasi Mora ha sabut construir un llenguatge expressiu d'una vitalitat quasi inquietant. Potser a l'autor no li agrada el món que es veu obligat a reflectir, però ho fa, i compleix així la principal llei de la literatura, que és provocar-nos tot revelant alguna cosa del que hi ha. I ho fa en el català del futur pròxim, que és un català rebregat, però extraordinàriament viu. I per molts anys."

(Enric Sòria: "Maig a juny", Avui, 24 juny 2006, p. 28)