Autors i Autores

Dolors Miquel i Abellà

Retrat d'infantesa © Garsaball.
D'esquerra a dreta: els seus oncles, la besàvia i els avis paterns.
L'àvia materna el dia del matrimoni de la mare de l'autora.
Amb la mare, el germà i els avis paterns.
L'autora amb el seu pare i el seu germà a Benavarre.
Primer any a la Universitat de Lleida.
La senyora Maria i el seu home.
L'autora amb la seva gossa Felícia © Juan Miguel Morales.

Biografia

Vaig néixer un 18 de juliol de 1960, cap a les deu de la nit, a la ciutat de Lleida, la Iltirda dels ilergetes, la Ilerda petita i bruta, parva et porca, que diuen que deia Juli Cèsar, i de la qual jo en dic la fèrtil, la regada per rius i séquies, la rebonica.

Els meus pares, Josep Miquel i Rosa Abellà, eren fills únics i tota la meva família vivia al barri de Balàfia, un barri majoritàriament de treballadors i expagesos, on no s’hi feia cap activitat cultural i la vida social comuna es reduïa a la foguera de la festa de Sant Joan i la processó de Sant Jaume de nens petits amb fanalets encesos cantant: “Sant Jaume de regalíssia, Sant Jaume de regaló, a les dones xocolata i als homes cops de bastó.” La vida monòtona del barri, previsible i grisa com la dictadura, la travessaven els gitanos, les mares gitanes, els seus fills petits, l’acoloriment excessiu, el cabell embullat, els peus descalços dels menuts. Per a mi veure’ls era una alenada d’alegria.

La meva àvia paterna, Montserrat Aleix, i el seu germà Joan posseïen una torre als llindars del barri de Balàfia, als afores de Lleida, on vivien la senyora Neus i el Llorenç, que els feien de masovers i els ajudaven amb el recapte, els fruiters i els animals, i que tenien quatre fills. De vegades als estius anàvem a passar temporades a la torre, que havia estat feta d’adob i que quan una de les plantes dels pisos on jo havia dormit va cedir, vaig veure que també de canyissos, ja esventrats, barrejats amb fang i altra matèria. La torre posseïa unes golfes amb grans tenalles plenes d’oli i molts objectes en desús. Hi havia un petit llit envoltat de tela de filferro on deixaven mesos i mesos salant-se els pernils i que em feia molta por. Davant de la torre, que tenia quadres a banda i banda, s’estenia un pati ben agranat, amb una figuera monumental, una teuladeta de raïms, a l’ombra de la qual sèiem en butaques de vímet, i una font. Al darrere, a la zona ombrívola, sota els xops, hi corria com una anguila gegant, llefiscosa i humida, la séquia. Aquesta masia la va expropiar l’ajuntament quan jo tenia uns dinou anys. Ara hi ha un parc. Només queden de l’antiga masia tres arbres que van plantar mon pare i els seus dos cosins. Es van carregar la meva figuera. Aquesta torre argilosa era el paradís.

Quan tenia tres anys, la meva família va decidir portar-me a classe perquè aprengués a parlar el castellà, que no en sabia gens ni mica, ja que als sis anys havien de matricular-me per llei en una escola espanyola franquista. Perxò em van dur a la veïna de la planta baixa de la meva àvia, la senyora Maria, casada amb un gallec molt graciós. Ella em mirava sempre de lluny, de rere unes ulleres gruixudíssimes de cul de got que li mig amagaven els ulls. Però malgrat ceguejava, la senyora Maria em va ensenyar tot el que podia saber, el que podia veure i no veure, i mentre els meus companys d’aula jugaven, es barallaven i es menjaven els mocs que els penjaven com caramulls cap a la boca, ella i jo apreníem i ens ensenyàvem ensems. Per ella vaig començar a llegir contes dels germans Grimm i d’altres que em compraven com el de Barbablava. També entrades de l’enciclopèdia, dos llibres molt gruixuts que s’estaven en un moble petitet, amb d’altres llibres de l’època universitària de la meva àvia paterna. La imaginació i els somnis els aprenia dels contes plens de colors, selves, animals i éssers fantàstics que s’inventava per a mi la meva àvia materna, Trinitat Casanoves, analfabeta que va aprendre a llegir i escriure sola als vuitanta i escaig d’anys.

Als sis anys vaig arribar a l’escola religiosa on m’havien de convertir en espanyola. Fracassaren. Hi vaig aprendre poques coses però algunes de bones, com per exemple la Bíblia, llibre que llegia amb devoció literària, especialment les històries de l’Antic Testament i del Gènesi. Amb el pas dels anys a l’escola van introduir matèries com la literatura, el llatí i el grec, que m’agradaren molt i que em van donar a conèixer molts autors espanyols i algun d’estranger. Vaig començar a escriure en castellà, no coneixia cap altra llengua, quan tenia uns 7 o 8 anys. I poesia cap als 13 o 14. Fou arran d’un ictus que deixà el meu avi patern sense parla i invàlid fins a la seva mort, quan ja anava a l’institut, que la poesia que escrivia em va sortir en català, moment en què em vaig adonar que el català era una llengua i no una funció corporal o un eructe respiratiu que usàvem animalescament a tot el meu món i al meu barri. I me’n vaig adonar de tot en un instant, com quan reps un cop de puny al ventre que no t’esperaves, i em va fotre tant que em vaig enrabiar amb Espanya i la hispanitat per a la resta de les meues vides, incloses les reencarnades, si és que n’hi ha.

A partir d’aquí, i extirpant el meu sagnant pas per un desert heteromatrimonial que durà ben bé disset anys, amorosida sempre per animals, núvols, pluja, vent, mar, camins, boscos i arbres, tot el meu món fou la literatura.
 

(Text de Dolors Miquel.)