"Dia 8

Tot el que ella toca, tot el que ella perfuma amb la seva presència, té un encant sagrat per a mi. Tot ho venero, ho contemplo abstret com si servés presonera alguna de les seves gràcies. No sembla sinó que hi deixi un tros de la seva ànima.

Quantes vegades, al pujar l'escala de casa, penso que el mateix espai que en la immensitat ocupa el meu cos, ella l'ha omplert també amb el seu cos magnífic! Voldria saber en quin lloc ha posat el peu, per a posar-hi el meu,en quin racó de barana la seva mà enguantada ha reposat, per a aplicar-hi, ocult i ingorat de tothom, els meus llavis tremolosos.

Dia 9

Sóc verament un boig? És tot una al·lucinació meva? Oh, no! Si algú veu clares les coses que té al seu entorn, si algú llegeix sense confondre res, en els sentiments dels homes, sóc jo. Ella mateixa ho ha comprès i m'ha dit, qui sap amb quin intent i amb quina ironia!:
–Vostè endevina moltes coses, sense presumir-ho i sense voler endevinar-les. De quina pasta és feta la seva intel·ligència?
Jo no li he sabut respondre.

Dia 10

L'ànima meva no po reposar pas en les planes dels llibres. En les lectures que més m'encanten m'hi distrec. Quedo amb el llibre als dits, el pensament abstret, la mirada llunyana.

Avui tenia a les mans un petit llibre de rés, de la meva mare. Aquelles oracions senzilles, que tantes voltes havia llegit amb el pensament reconcentrat en la meva infantesa, m'han revelat que, verament, la devoció és una cosa que, per a les ànimes tranquil·les, per a les ànimes senzilles, pot existir.

Però aquelles oracions anaven endreçades a un ser abstracte, que cada u veu diferent amb els ulls de l'ànima i jo no he pensat pas en aquesta mena de devoció. Pensava en ella; ella, la madona tutelar de les meves oracions, la deessa de les meves pregàries.

Ha vingut l'August i m'ha sorprès amb el devocionari als dits. Me l'ha pres, l'ha mirat amb curiositat, ha contemplat una per una les estampes que teniem i ha tornat a col·locar entre les seves pàgines petites, daurades i gruixudes, totes aquelles fulles seques que havien caigut sobre la taula.

M'ha tornat el llibre, ha somrigut maliciosament i m'ha mirat tot admirat, com estranyant-se que jo m'entretingués en aquelles lectures, sense dir-me'n una paraula. Però això no ha malmès per res la meva opinió primera.

Dia 12

Amb una excusa o altra, moltes vegades li porto flors. En aquests dies d'hivern, les flors semblen més delicades i llancen una olor més incorruptible; per això són més estimables.

Oh! Si ella sabés que les flors que li dono les he besades mil voltes, profanant llur puresa amb el meu alè, malmetent-les amb els meus llavis abans que els seus puguin acabar de perfumar-les!

Després me les miro sobre el seu pit, les veig panteixar, i si sabessis com m'agradaria morir de la mateixa mort que elles, en una agonia inacabable, sentint el ritmejar del seu cor, defallint en un encisador desmai d'amor i de benaurança!

Fa dies que no sé res de tu.

Dia 15

El que es porta dintre, benvolgut Ermengol, sempre sura. I jo veig, sé veure almenys, que ella no pot estimar-me. Per què? Amaga algun record funest dintre de la seva ànima? No ho sé pas.

Se coneix que sofreix amb un gran dolor que ella procura disfressar, per enganyar-se a si mateixa. Hi ha moments en què m'apar sorprendre que té una veritable angúnia que li martiritza el cor. Vulga la sort que m'enganyi, que tot sien al·lucionacions meves, que els pressentiments no es compleixin.

Oh! Jo no sé per què és d'una tan impenetrable condició l'ànima humana. Però, tot el que penso, és possible en un ser que té una mirada tan franca, tan clara i tan abismadora? És possible en una naturalesa tan ingènua, tan càndida, tan plena de frescor i de jovialitat? és possible, pregunto, en una criatura tan jove, tan senzilla, i tan formosa?... La formosor és un mirall de la bondat.

Dia 18

Avui m'ha recordat aquell dia que estiguérem tots al teatre del Liceu: tu també t'hi comptaves entre nosaltres. M'ha revingut a la memòria tota aquella vetlla felicíssima. Creuries que no vegí res de l'esplendidesa de la sala d'espectacles? Després la mamà em preguntà si havia anat a saludar, per les llotgetes i pel pati, una pila d'amics nostres, i jo li vaig haver de respondre, sincerament, que no. Penso que això encara no ho saps.
–Ni els has fet cap reverència? –me digué.
–No, no he vist ningú –tal fou la meva resposta.

I la pobra de la meva mare va callar, queixant-se, a bon segur, de tenir un fill tan poc cortès. Totes les baranes enceses, que feien fantàstiques les rengleres d'amfiteatres i omplien de reverberacions la nau per totes bandes, no eren per a mi altra cosa que nimbes o esteles de llum que pal·lidejaven davant d'ella.

Tu, oh amic, saberes alimetar de conversa donya Magdalena, l'August i la meva mamà. Ningú s'atreví a venir-nos a saludar, veient-nos en companyia de persones desconegudes.

Quant a la representació, jo només recordo que m'omplia de ritmes, de simfonies, de crescendos i apassionats, d'una mena d'ubriaguesa musical, absort en la seva contemplació, sentint el contacte de les seves vestidures, admirant el seu coll puríssim, nacrat, blanc i esplèndid, respirant el perfum dels seus cabells, escoltant, quan ella trencava el ritme de la música, la música de la inefable dolcesa de les seves paraules.

–Aquella nit –he dit a la Irene– vaig sentir-me completament feliç. És una de les nits que més l'he adorada, que l'he trobada més bella.

La meva ingenuïtat, com pots veure, ha estat incorrecta, puix ella, amb la seva natural vivacitat i amb una mica d'intencionada ironia, m'ha respost, no sense donar la possible intensitat a la pregunta:
–I ara, no m'hi troba tant?
Jo, sense adonar-me del que feia, li he pres la mà, per besar-li.
I ella, cautelosament, somrient i altiva, ha apartat la seva mà de les meves i després m'ha mirat, amb una mirada tan dolça i tan ferotge, que jo li he demanat perdó.

He rebut la teva lletra. Felicitats."

(Fragment d'Edmon en l'edició Barcelona: Curial, 1989, p. 114-118)

* * *

"Absort en les seves cogitacions favorites, Etheius fa la seva passejada matinal. Una volta més el tràfic del moll l'encisa i els pals propers i les veles li recorden els seus viatges. Una volta més retorna al seu tranquil estatge, des d'on el seu ull vàlid s'abeura d'horitzons. Contemplar la seva ciutat amada, gloriosa i magnífica, és per a ell el més gran delit.

Per sobre la muralla ciclòpia, de color de mel i de terra, les àbsides rígides dels santuaris amaguen llurs carreus darrera els frontons triangulars. Les torres de l'arx, al lluny, són com guaites amatents. I a l'enllà d'un munt de cases, petites i ennegrides, per sobre les quals flota un petit núvol de fum, estriat i blavenc, el palau pretorial dreça el seu flanc immens, segmentant la muralla. El mig, el circ és com una gran bola badada, plena de sol. Allí mateix, tocant el moll, el teatre, les termes, el temple de Neptú, diuen al foraster la munificència de la ciutat que, saltant els murs de granit, la testa reclinada sobre els penyals, es desborda ubèrrimament, vorejant la mar inquieta, estenent la túnica florida fins al confí del camp. Les cases de la ciutat plebea són ací com un sol bloc de pedra rostit al sol; allà, blanques i espargides, s'amaguen en la verdor dels jardins i de les hortes que les rodegen. Etheius les endevina perdudes en la llunyària, girades de cara a la mar, esteses al llarg del riu, ajagudes en la planura silent. I és tan gran l'encís de la seva visió, i els seus sentits se'n troben tan joiosos, que creuen percebre a través de l'espai la sentor de l'agre pròdig, la remor del vent en passar arran dels centenaris oliverars, la color verda dels llimoners, la dolça ondulació dels cànems, la somnolència de les vinyes color d'ambre que coven el vi novell.

Ildaribal el sorprèn en la seva muda contemplació. Ample i cordial el gest, no té pas com en altre jorn, el rostre alegre: la blancor de la túnica sembla acusar més la profunditat dels seus ulls. El borni estén els braços:

–Quin vent t'empeny cap ací?
I el jove:
–Vent de proa.

Durant dies sencers Ildaribal havia viscut amb la il·lusió de retrobar Talahit; la seva brusca i misteriosa desaparició el va consternar. Però es trobaren taques de sang al llit de la dansarina; els pescadors que la sepultaren a la mar contaren, alguns jorns després, la fúnebre troballa; i un bàlsam de resignació apaivagà ben tost la febre del cor d'Ildaribal.

Sense saber-ho, Èlia ha estat, per al germà, la dea que li ha vessat aquest bàlsam. I, en la serena reflexió que la resignació li porta, dóna gràcies al destí de trobar-se deslliurat d'una passió turmentosa que li enverinava la sang i li corsecava l'ànima. Dóna gràcies, involuntàriament, a qui li semblà abans un amic traïdor, a qui tingué el valor o la brutalitat que mancà a ell per a destruir el niu de serpents que es removia en el cos diví de la dansarina. Però, per això, no se sent pas venturós.

D'aquells dies ençà, no ha vist a penes els seus joves companys. Eixanés i Hatill encara no han tornat; Lupercus, enamorat, no es mou dels braços de la seva amiga; Firmidònius està malalt, i cada matí, en una llitera, el duen davant d'Esculapi; Pòrcius, en una nau de Corint, ja navega devers el mar Egeu. Com per instint, en trobar-se sol, Ildaribal ha dut les seves passes devers el vell rector, que sap ésser impassible davant les coses més torbadores.

–No et contaré el que ha estat de mi –li diu–; car m'he excedit a aprofitar-me de la vida. Els plaers m'han fet perdre la raó: si el vi m'ha transportat alguna vegada, la carn m'ha fet tremolar sempre. Tu em digueres, és cert, que em deixés dur pel corrent de la vida, però no em recomanares que llencés el timó de la pau. Mentre m'he sadollat de les més folles carícies, no he estat àrbitre ni dels meus actes ni dels meus entusiasmes. Sortosament, els he arribats a dominar. He posseït la més perfecta formosor que els homes han contemplat, i sols n'he tret angoixes. He dut als meus llavis el calze de la flor més embriagadora, i sols n'he libat amargors. Però ara ja ni el record de les voluptats passades no desvetlla els meus sentits.

El vell es mira dolçament l'amic i li diu, tot posant-li les mans a les espatlles:
–No et planyis. Com més pregona haurà estat la teva desastrugança, més oberta tindràs la ruta de la veritable ciència, que és el veritable goig. No hem de creure pas que la nostra única ventura sigui satisfer grollerament els nostres sentits. Els plaers són com les fruites: si se'n mengen massa, maten. Però això no vol dir que si una volta ens han danyat ens n'hàgim d'abstenir. Els plaers són un do dels déus, del qual l'home no se sap servir sempre. Però jo et diré que l'austeritat encara és un do més gran: més costós, és cert,però més saludable. En ella sola l'alegria no s'ennuvola d'inquietuds. Per la virtut que ella ens comunica, les misèries del món ens són suportables; per ella sabem perdonar les baixeses i els crims dels altres homes, i pot ajudar-nos molt a assolir la ventura.

El jove, per escoltar-lo millor, s'ha girat d'espatlles al moll, la remor del qual sembla fer-se cada volta més distinta. Etheius continua:
–La vida és com una gran fondària, que nosaltres no sabrem omplir. El sistema dels àtoms no ens pot explicar per què tu preferies, no fa gaire, una dona determinada a les altres dones. La varietat i diversitat dels ossos ens prova la sapiència dels déus, però no la causa invisible de les nostres amargors o de les nostres delectances. Millor: és un gran bé per a nosaltres ignorar totes aquestes coses. Quan a l'atzar de les hores en recollim una que ens sembla omplir el buit de la fondària on ens neguem, deixem-nos enganyar per la il·lusió: no hi fa res que més tard ens adonem que amb això no n'hi ha prou. No vulguem cridar devers nosaltres l'espant dels dies futurs: deixem-nos bressolar per l'alegria del moment que passa.

El jove l'interromp:
–Si el plaer existeix, és la cosa més cruel del món, perquè no perdona.
–El plaer és voluble com una fembra. Com una fembra, l'hem d'estimar, i com d'una fembra n'hem de fugir, car totes les dones es burlen una mica d'aquells qui les estimen.
–Ets un filòsof, Etheius. I com que el bon seny parla en tu, vull que em siguis la veritable missió de l'home.
–Difícil em serà respondre't, perquè potser n'hi ha una per a tots plegats i una altra per a cada u. Els déus, només, poden saber-ho. Però, pel sol fet de viure en tracte constant amb els altres homes, tots tenim el deure de contribuir a la benaurança llur. Sempre és grat evitar tristeses, sempre és plaent combatre la desgràcia. Els nostres plaers personals ens són cars, però el benestar públic encara ens ha de preocupar més. L'home que com tu ha nascut lliure i té veus en els comicis no pot ésser indiferent a la prosperitat de la ciutat. Tots els qui poden dur consol als desvalguts i no ho fan són ingrats envers els déus que els han protegits. Vetllant pels pobres, vetlles per les teves riqueses, puix que són els desheretats els qui te les curen i guarden. La missió de l'home, crec jo que es redueix a admirar la sàvia mesura que els déus han posat en totes les coses i a no alterar-la per res. La missió de tots els homes consisteix a perfeccionar l'ordre del que existeix i a fer-se dignes de la protecció dels immortals. Així, tu ¿Com voldries poder sojornar, un dia, a l'Empiri si castigues més del que deus un esclau, si escatimes la vianda a les fàmules, si no sacrifiques als déus i t'allunyes de la mà trèmula que et demana almoina? Però tu tens bon cor, prou que ho sé, i aquestes coses, no cal dir-te-les.

Sobtadament el vell es recorda del present que Ildaribal li havia fet l'altra vegada, sense que ell el pogués refusar. La bossa, intacta, és allí, a la seva cambra humil, lluny de tota cobdícia. Sense dir res, el rector s'aixeca per anar-la a cercar. I Ildaribal, que comprèn el seu intent, l'atura.
–On vas?
–Deixa'm fer: ja torno.

Però quan Etheius, amb la bossa amagada sota els doblecs de la toga apedaçada, torna somrient a la terrassa, el jove ja no hi és. Novament Ildaribal no ha deixat que el rector acabés el fil dels seus raonaments."

(Fragment d'Ildaribal, en l'edició de Barcelona: Columna, 1994, p. 97-100)