"Durant els mesos que seguiren l'aparició dels primers volums d''Els Clàssics del Món', sovintejaven a la premsa els elogis als traductors, i al cap de més d'un any, hom encara lloava a La Publicitat 'l'aptíssima' traducció d'Alfons Maseras. […] Al cap de cinc anys, Eugeni Cases assegurava que el fet de tenir íntegrament en català el teatre de Molière era una tasca doblement feliç, perquè el traductor era 'un coneixedor profund del català i del francès com el nostre col·laborador Alfons Maseras'; també Manuel Cruells subratllava el seu coneixement de la llengua i la cultura franceses; per la seva banda, La Veu de Catalunya era del parer que Maseras havia traduït 'magistralment' l'obra del dramaturg i explicava que s'havia servit de la prosa, llevat dels fragments que, pel seu caràcter poètic, havia posat 'de discretíssima faisó' en vers català. Hom destacava, així mateix, la inclusió d'una notícia preliminar al capdavant de cada obra, que oferia les dades 'més indispensables' per al seu 'perfecte coneixement'. Temps enrere, Guansé ja havia aplaudit la decisió d'encapçalar cada comèdia amb 'una escaient notícia que la situen en la seva època i ens en mostren alguns dels seus antecedents literaris' i que 'ens dóns les dades més essencials de cada una d'elles i un judici sumari i assenyat', a més d'explicar breument la impressió que havia provocat en el seu temps i el valor que la crítica tradicional li havia concedit.

Efectivament, Maseras se serví de la prosa a l'hora de traduir tot Molière, llevat dels ballets i les parts líriques, que deixà en vers."

(Judit Fontcuberta. Molière a Catalunya: la recepció del dramaturg al primer terç del segle XX. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2005, p. 155)
 

* * *
 

"L'enriquiment i la purificació de la fórmula modernista a L'arbre du Bien et du Mal i a Ildaribal es produeix –al marge del seu contingut filosòfic– a partir de la utilització de les tècniques i recursos formals. Ambdues responen al model d'art individualista proposat des de les novel·les de trajectòria ascensional com Solitud i Els sots feréstecs. Es fonamenten en les teories ètiques i estètiques extretes de D'Annunzio –propugnades per la revista Catalònia en la veu del seu col·laborador Joan Pérez-Jorba al tombant de segle– i en una profunda lectura identificadora amb l'obra d'Anatole France. Bàsicament, Maseras interpreta amb exactitud la visió dannunziana de l'univers anímic de l'home i l'estudi sobre el misteri de la sensibilitat i el coneixement humans amb relació al seu entorn. Es tracta del 'xoc ideal-realitat dintre del qual se situa el problema de la individualitat en la novel·la modernista', en paraules de Jordi Castellanos. En definitiva, la rebel·lió de l'home contra la natura que, sota diverses manifestacions –com ara les passions humanes–, el força cap a un destí fatal.

Maseras, a més d'estar imbuït per les doctrines filosòfiques de Nietzsche –la voluntat com a força de realització individual– i pel pessimisme existencial de Schopenhauer, es fon amb l'élan vital de Bergson, contingut en la pròpia concepció de la creació artística."

(Montserrat Corretger. L'obra narrativa d'Alfons Maseras. Barcelona: Abadia de Montserrat-Curial, 1996, p. 7-8)
 

* * *
 

"Alfons Maseras té un aire d'home fatigat, cansat; té l'esquena una mica corbada; els braços semblen fluixejar-li; quan porta el bastó sota l'aixella no se li aguanta gaire fort i té tendència a relliscar-li; quan s'atura per parlar amb algú i posa el bastó a terra es recolza amb totes dues mans sobre el pom, i les cames semblen fer-li figa... Té una veu evaporada, un somriure astorat i trist... Tot això potser és degut al treball intel·lectual a preu fet que fa Maseras.

Sant Agustí, a la Ciutat de Déu, estableix una jerarquia del treball humà. A dalt de tot, hi posa el treball intel·lectual; després, l'agricultura, a causa de la seva relació amb l'obra de Déu; després l'artesania; en l'esglaó més baix, el comerç, per raons que no cal repetir. ¿Hauria pogut imaginar Sant Agustí que arribés un moment que el treball intel·lectual es fes a preu fet?

El treball més o menys intel·lectual a preu fet és una de les possibilitats més versemblants de la meva vida. Ho veig claríssim, per intuïció. La visió d'Alfons Maseras em deprimeix."

(Josep Pla. "11 de juliol de 1919", El quadern gris. Barcelona: Destino, O.C. vol. 1, 1966, p. 705-706)
 

* * *

 

"Tota l'obra literària que fins ara ha produït Alfons Maseras, treballador infatigable de les lletres catalanes, es caracteritza per la seva dignitat, per l'absoluta correcció, que cap impuresa de lèxic ni cap defalliment de l'estil no enterboleixen. Si alguna vegada li falla la fantasia o no li és propícia la dosificació de veritat i poesia que, al capdavall són els ingredients eterns de la novel·la, les vestidures de la seva obra sempre tenen plecs harmoniosos i no són esquitxades per cap vulgaritat ni deformades per la desmesura. L'estudiant de Cervera, la darrera obra de l'autor d'Edmon, no desmereix pas, en aquest aspecte, de la producció que l'ha precedida. […] Com a composició literària, com a exercici de virtuosisme narratiu, la novel·la d'Alfons Maseras acredita el talent del seu autor. Com a interès humà, com a valor dramàtic, com a originalitat, fóra excessiu cercar-ne massa en les pàgines de l'Estudiant de Cervera."

(Rafael Tasis. "Els llibres", El Mirador, Barcelona, 5 de desembre del 1935, p. 1)
 

* * *
 

"Vam saber que els primers temps d'Alfons Maseras a París foren molt difícils i atzarosos. Més que en les seves qualitats d'escriptor, llavors, a la capital de França, hagué de confiar en la pràctica d'altres enginys, i va dedicar-se a diversos oficis, fins al de barber. Anava a afaitar gent invàlida, en un asil, i va trobar un pobre vell que, plorant, li reclamava que li tallés el coll. Quan Joan Puig i Ferreter va ésser a París s'acompanyà amb Alfons Maseras. Els dos joves, aparellats, passaren uns quants dies de vida bohèmia i es deixaren sense precisar-se cap a on anirien. Un dia, en arribar jo al taller de Joaquim Biosca, aquest amic em llegí un article que li havia tramès Alfons Maseras, destinat a Catalunya Artística. El tal article començava així: 'Avui i no vull que ningú dubti de la meva certesa he vingut fins a tu, oh Rin de les llegendes!'. El poeta Alfons Maseras se n'havia anat cap a Alemanya només per veure el Rin, aquell riu tan celebrat pels poetes alemanys i del qual nosaltres havíem parlat tant i tant, passejant-nos per les Rambles de Barcelona. Després d'haver pogut veure el seu riu somiat i d'escriure aquella impressió, el pelegrí se'n tornà, a l'aventura, cap a la capital de França."

(Plàcid Vidal. L'assaig de la vida. Barcelona: Estel, 1934, p. 183)
 

* * *
 

"La seva ànsia d'idealisme, idealisme que té arrels en el cor mateix de la terra, féu girar ben aviat Maseras devés els problemes de la voluntat subjectiva, devés els conflictes de la consciència i les tempestats de la passió. El conte, en la seva precisa brevetat, no era prou. Aleshores abordà la novel·la, amb un llibre de forma epistolar, Edmon, al qual seguí La fi d'un idil·li. Si aquestes novel·les no posseeixen encara tota l'amplària desitjada, cal assenyalar tanmateix que feren recórrer a la novel·la catalana una evolució insospitada. Les novel·les de costums rurals o de pura observació eren les que estaven aleshores en alça; Maseras fou dels primers a introduir, en el seu país, la novel·la d'anàlisi psicològica. [...]

Alfons Maseras és un dels prosistes més remarcables de la nova generació, un dels més acabats representants d'aquesta sensibilitat comprensiva i integral que anima l'esperit català d'avui dia."

(Albert Schneeberger. Pròleg a Maseras, A.: La fira de Montmartre. Barcelona: Impr. Ràfols, 1926)