— Com és la teva escriptura?
— M’agrada l’escriptura directa. Que les paraules transmetin, que sonin a veritat, que sonin tal com parla la gent… Les paraules col·loquials també són boniques! […]

— Quan vas començar a escriure?
— A segon d’EGB ja vaig escriure un conte d’un llapis i una goma, enamorats, on ella esborrava tot el que ell escrivia. I amb 19 anys vaig escriure la meva primera novel·la, Blau Turquesa. […]

— Com definiries l’art?
— L’art és emoció, és transmetre, és tocar, és fer viure… sigui l’art que sigui, ha de provocar alguna cosa.

("Entrevista: Marina Martori", D'aquí, 2020)

* * *

— Acaba de fer 40 anys. Continua sent “la rebel” com es defineix a les seves columnes setmanals d’EL 9 NOU?
— Ara molt més que abans. Amb l’edat, m’hi torno cada vegada més, de rebel. Arriba un moment que prens consciència col·lectiva. I això hi ha gent que ho viu amb 15 anys i a mi m’ha arribat més tard. I també arriba el dia, i això arriba més tard a les dones que als homes, que comencem a dir el que pensem sense por que a la gent li sembli bé o no. Encara no tinc el màster d’això, encara que m’hi esforço; a dir el que penso i a dir que no són coses que encara estic estudiant. Rebel, doncs? Sí, més que mai.

— Hi ha una fornada d’escriptores catalanes més potent que la d’escriptors?
— Està relacionat amb allò que dèiem de l’equilibri. Durant molt de temps, les veus que s’han sentit, els lideratges que hi ha hagut, els articles, els llibres…, eren majoritàriament masculines. Per què? Doncs perquè vosaltres ja éreu a l’esfera pública. Era com més lògic i ara això està canviat. I és clar que s’ha de canviar perquè s’ha d’equilibrar. No té cap sentit que la meitat de la població hagi d’escoltar i prou. És ridícul. Imagina’t ser a una classe i que et diguin: “Només parlarà la meitat de vosaltres.” I és cert que les dones estan pegando fuerte. Però és inevitable, oi? Hem de canviar el paradigma, s’han de poder escoltar totes les veus. Però no només perquè es puguin notar les veus de les dones sinó també perquè els homes puguin descansar. I no ho dic com a crítica, però és que per a vosaltres també pot ser un alliberament no haver d’estar a primera fila sempre. Que la gent arribi a la fila que vulgui sense tenir en compte què té entre les cames! Sí que és cert que, gràcies a la lluita feminista, s’està aconseguint certa tensió compensatòria a les dones. Però les dades són les que són. Són molt millors que fa 20, 30 o 40 anys, però no vol dir que estiguem bé. Per exemple, aquests dies hi ha hagut un festival de música per a infants a Terrassa, doncs el 78% del cartell eren homes. El 78%! O sigui, els nens i nenes que han anat al festival han tingut a l’escenari gairebé vuit tius i només dues ties.

— Les dones llegeixen més que els homes?
— Absolutament. Les dones llegeixen més, van més al teatre i al cinema, consumeixen més cultura. Perquè les dones necessitem conèixer i compartir. Per què? No ho sé. La meva sogra es passaria tot el dia fora de casa fent coses i el meu sogre, no. Al Teatre Auditori de Llinars, el públic és eminentment femení, però també passa a les llibreries, a les sales d’exposicions, als cinemes… La cultura és femenina, però, curiosament, no pas els generadors de cultura. El públic és femení, però els creadors són masculins.

— És interessant aquest seu concepte de “compartir” femení.
— És que és veritat. Parlo a títol personal, no sé si cal generalitzar, però el meu marit té un grup de WhatsApp amb amics que juguen a futbol. I de què parlen? Doncs de futbol i de ties. Jo també tinc un grup de WhatsApp d’amigues i diem: “Anem a fer un cafè?” O: “Algú em recull els nens?” O sigui, hem convertit aquell grup de WhatsApp en una xarxa de suport mutu. Penso que això ens passa a moltes dones. Creem xarxes perquè on no arribes tu, arribi una altra i això és molt femení: aquest compartir, aquest ajudar. A les dones ens agrada compartir.

(Jesús Medina: "Marina Martori: 'Em fascina el que arribem a heretar de les nostres famílies'", 9Magazín, 1 de novembre de 2019)