El cotxe arrenca, en Ramon toca el clàxon i l’Aina em saluda des de dins. Somriu amb aquesta dentadura perfecta i jo, repetint un gest que he fet sempre, li torno el somriure i li trec la llengua. Ella somriu una mica més i desapareix. Té quinze anys. Que a prop que està de desaparèixer per sempre. 

Em quedo sola, per fi, i sento al mateix temps una felicitat que em puja des de l’estómac i una por terrible que em baixa des del cervell. Es barregen al coll, on sembla que un expert mariner m’hagi fotut un nus amb les cordes vocals. M’empasso la saliva, però em costa. 

Fa calor. Em cau una gota de suor per l’esquena, entre els omòplats, i la noto regalimar fins a la cintura. Em molesten les sandàlies i tinc set. No estic acostumada a estar sola. Ni així, ni en petits fragments de temps, ni a estones, ni a etapes ni mai. Recordo una infantesa acompanyada, una adolescència complicada i plena de gent, una joventut feliç, aquí, en aquest casalot i amb la meva àvia, i després recordo en Ramon. I després d’en Ramon, l’Aina.

Quan vaig saber que estava embarassada, recordo perfectament que em vaig posar la mà a la panxa i vaig dir, feliç: «ara sí que mai estaré sola», com si estar sola fos terrible, com si sabés què era sentir-se sola, com si en tingués ni la més mínima idea. L’Aina, des de fa quinze anys, permanent, com un escut protector de mals pensaments, com una garantia d’una vida feliç.

(Una casa lluny del mar. Barcelona: Viena, 2019)