«Tu tries», va dir-me. Llavors no sabia gairebé res d'aquell home. Amb prou feines que es deia Hofer, Walter Andreas Hofer; que recorria París buscant obres per a la col·lecció particular de Göring, i que, quan s'ho proposava, podia ser força persuasiu. «Tu tries.» Una veu segura, acostumada a imposar condicions; a fer que la por o els dubtes sacsegin la capacitat de decidir fins a fer-la miques. «Si vols recuperar els teus quadres, només m'has de donar el Cranach.» El Cranach. Me'l sé de memòria. Tanco els ulls i el veig. Sense ombres. Amb la nitidesa dels somnis: les tres figures, el paisatge escarpat, els núvols amenaçadors. «Tu tries. Però no t'ho pensis gaire, que no tinc tot el temps del món.» Paraules que ofeguen les últimes escletxes d'aire respirable, que pesen com una llosa. Després va tancar la porta a poc a poc, com si encara no hagués arribat l'hora de fer soroll per intimidar-me. Quan n'hi havia prou amb l'esguard per notar una esgarrifança a l'esquena. Fins i tot ara, després de vint-i-dos anys, si topo amb alguna fotografia de Hofer, sento la seva mirada vagarejant per l'estudi i clavant-se als meus ulls. Incisiva. Cantelluda com un ídol esculpit a cops de destral.

(Del llibre La decisió de Brandes. Barcelona: Empúries, 2006, p. 11)
 

* * *
 

En veure la cara de desconcert de l'Aurèlia, la fada Clementina s'esforça per explicar-se.
-Has pensat mai que la teva ombra ho sap tot de tu? Els teus secrets, els teus amagatalls, els teus costums... Tot. T'acompanya des de sempre. Doncs ara imagina't que algú et vol prendre alguna cosa molt valuosa. Ho té molt fàcil per fer la feina: et roba l'ombra i l'obliga a treballar per a ell. No em demanis com s'ho fa, però l'hi obliga. Dubto que pugui haver-hi cap lladre millor. Això és el que fa algú. Un pla genial. Malvat, però genial.

(De L'Aurèlia i el robaombres. Barcelona: Cruïlla, 2002, p. 20)
 

* * *
 

La veu de la Sela Huber domina la topografia del silenci. Venç el fred. Atura la pluja que cau sense treva. Sotmet el vent que arrenca les últimes fulles de l'hivern. No ha canviat gaire. Com l'olor del pijama. Potser sona més angulosa. Austera. Nua.
«Cadascú està sol damunt el cor de la terra / traspassat d'un raig de sol: / i de sobte ve la nit.»
Les paraules del poema, tan premonitòries, burxen com estilets.
Només una finestra encesa a l'altra banda del carrer. La vorera deserta, espurnejant.
L'ombra de les branques distorsiona la forma dels objectes.

(Del llibre Cinc nits de febrer. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 30)
 

* * *
 

L'endemà, quan torna de l'escola, troba l'habitació plena de xais. Han baixat del sostre i són a tot arreu. Sota el llit, damunt la taula, dalt l'armari, dins els calaixos, entre les joguines i els llibres. Juguen, fan cabrioles, es persegueixen. Un dels xais, en veure-la, salta de la cadira i s'hi encara.
-Això no pot ser.
La Rita queda de pedra. Calla. El xai insisteix, antipàtic.
-Em sents? Això no pot ser!
La Rita parla amb un fil de veu.
-Què no pot ser?
El xai s'enfada.
-No et facis la bona, ara. Ahir a la nit vas donar la nostra feina a les granotes. Quin atreviment! Quina vergonya!

(De Les granotes de la Rita. Barcelona: Cruïlla, 2002, p. 26)
 

* * *
 

En tornar d'una gira persecutòria, l'Holger Beauchamp em va venir a veure. Necessitava algú, va dir, que el pogués ajudar. Em va costar saber de què m'estava parlant. Gairebé sense mirar-me, amb la veu mig nuada. Un feix de paraules massa espaiades, com dites sense visió de conjunt. «S'ha complert. No sé com desmarcar-me del teu conte. Només falta el final.» En sentir-lo, es va revifar una angoixa antiga. Un laberint d'insomnis. I vaig adonar-me de fins a quin punt havia estat ingenu en creure que la realitat podia concedir-me una treva.

(Del llibre L'eloqüència del franctirador. Barcelona: Quaderns Crema, 1998, p. 58)