Amb totes les dificultats imaginables és inqüestionable que el teatre català, a partir de 1946 i durant bona part de la dècada dels cinquanta, aconsegueix un cens d’espectadors notable. Col·laboren en aquesta operació noms molt diversos que es podrien estendre, com en un ventall, entre Josep M. de Sagarra i Bella Dorita. Algunes obres obtenen un gran nombre de representacions i travessen vicissituds diverses. Autors com Josep C. Tàpias i Santiago Vendrell, que signen en col·laboració un bon nombre de melodrames religiosos, Lluís Elias, que passa de la farsa a la comèdia larmoyante, o Francesc Lorenzo Gàcia, de característiques semblants al darrer, no poden ésser negligits, sigui quin sigui el criteri que avui ens mereixin llurs obres des del punt de vista de la qualitat dramàtica. 

Una peça representativa de tot el que hem dit fins ara pot ésser Berlín, plaça Alter, núm. 2, de Francesc Lorenzo Gàcia. Som davant una peça, potser la primera des que el teatre “legal” comença a manifestar-se després de 1946, que supera àmpliament les 1.500 representacions; una peça que és muntada per nombrosos grups d’afeccionats i vista per un públic autènticament majoritari. Berlín, plaça Alter, núm. 2 és escrita el 1947, presentada a censura, i prohibida. El fet de situar l’acció a l’Alemanya nazi, durant la Guerra Mundial, suscita uns records encara massa tendres i massa dolorosos entre els manifassers del franquisme. El text, malgrat que s’absté de “ficar-se en política”, ataca durament els qui viuen de canongies i s’aprofiten de la situació en benefici propi, mentre el país passa per circumstàncies difícils. La lliçó, com es veu, podia ésser aplicada a altres països, a més d’ésser-ho a Alemanya.

Malgrat la interdicció del 1947, Berlín, plaça Alter, núm. 2 torna a ésser presentada a la censura tres anys després. I hom negocia amb el títol. Finalment l’autorització arriba a condició que l’obra es tituli El venedor de quimeres, títol d’ascendència “lírica”, per a dir-ho d’alguna manera, que té la virtut, a més, d’esborrar la referència alemanya. El venedor de quimeres s’estrena al Centre Parroquial d’Horta l’octubre de 1950, amb motiu de la “Fiesta de Cristo Rey”: de proteccions celestials, o eclesiàstiques, doncs, no li’n falten, i això en aquell moment resulta molt important. (...) Així, el desembre de 1953, Esteve Polls (Esteban, encara, durant una pila d’anys als programes impresos) estrena Berlín, plaça Alter, núm. 2 a l’Orfeó Gracienc, amb Núria Espert en el primer paper femení. Finalment, l’agost de 1954, Berlín, plaça Alter, núm. 2 puja a l’escenari del Romea, interpretada per Maria Vila, Mercè Bruquetas, Ramon Duran, Teresa Cunillé, Joan Velilla i Lluís Nonell, i dirigida també per Esteve Polls. L’èxit esclatant es produeix.

(Xavier Fàbregas: “Teatre de la postguerra: legalitat, clandestinitat”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 238-239, juliol-agost de 1979, p. 97- 99)

* * *

A aquest intent d’aproximació a l’home del carrer que acceptem com una aportació de Francesc Lorenzo i Gàcia, en el plantejament i possible solució a uns problemes, ens cal fer-hi unes observacions. Ens cal dir alguna cosa referent al capítol “Com acostar-nos a Europa”. Nosaltres entenem que si la solució per a donar a conèixer les obres de la nostra cultura al públic europeu, és traduint les obres originàriament creades en la nostra llengua, no cal fer-ho precisament i únicament en castellà. Aquest mateix esforç podria ésser més ben compensat si la traducció fos feta a qualsevol altra de les llengües europees que, a més, compten amb un públic més interessat i són en definitiva vehicle de diàleg i entesa universal. I si l’esforç fos més dur, tindria la compensació d’un camp més ampli i la virtut de no caure en cap provincianisme i que l’exclusivitat de la traducció fes pensar en un servilisme que no ens encaixa. 

(Dins Francesc Lorenzo Gàcia: Tothom ha d’ésser-hi. Barcelona: Edicions d’Aportació Catalana, 1964, p. 5)

* * *

L’any 1954 estrena en el Teatre Romea, Berlín, plaça Alter, núm. 2, genialment interpretada per Maria Vila, i obté un èxit complet en descobrir-se com a autèntic autor teatral. Després escriu i estrena, també amb èxit, Guspireig d’estrelles. Aquestes dues obres són de muntatges audaços i moderníssims i sobretot d’ambició i afany per donar al teatre unes injeccions d’internacionalització, espolsant-lo de temes, costums i ambients casolans. Però, malgrat l’èxit d’aquestes dues obres, frena en el seu impuls de modernització, fa un retorn al clàssic teatre que en altre temps donà fama a l’escena catalana i escriu Quan els records parlen, on demostra que a fi de comptes el valor vital del teatre està en el contingut de l’obra, i Francesc Lorenzo Gàcia ho aconsegueix escrivint una obra de contingut dens, ple de vitalitat i d’acció, que fa que triomfi plenament arreu on és representada. 

(Dins Francesc Lorenzo Gàcia: Quan els records parlen. Barcelona: Nereida, 1956)