ACCIÓ A LA TAULA DEL CABARET

LEPLÉE: Seu!
EDITH (Desconfiada): Abans parlem-ne. El llit on el teniu?
LEPLÉE: Deixa’t estar de llit i escolta’m bé. Edith, sigue’m sincera; t’agradaria cantar a casa meva?
EDITH: Amb piano o sense?
LEPLÉE: Amb piano.
EDITH: No farem pas res, perquè jo no sabré seguir el piano. Bona nit!
LEPLÉE: Escolta, Edith. La teva germana, no fa gaire estona, quan li he fet caritat, m’ha dit que volies comprar un cotxe blanc amb un xofer negre... És veritat que t’agradaria comprar-lo?
EDITH: Home, sempre s’exagera una mica. Amb una bicicleta també passaria.
LEPLÉE: Bé, doncs, si cantes per mi, jo et proporcionaré calés, no per comprar una bicicleta, sinó un ciclomotor, i si les coses van bé fins i tot un cotxe de segona mà... Però sense xofer, eh?
EDITH (Tossuda): Hauré de cantar amb piano, sí o no!
LEPLÉE: Naturalment que sí. El públic exigeix que almenys hi hagi un piano d’acompanyament o bé un acordió.
EDITH: Doncs la bicicleta a prendre pel cul. Adéu-siau!
(Inicia la sortida molt decidida però monsieur LEPLÉE la detura i li parla molt persuasivament.)  

LEPLÉE: Un moment i escolta’m bé! Tu cantes per tu i vas a la teva, com si no hi hagués pianista, comprens? Ja m’encarregaré jo que sigui ell el que et segueixi en comptes d’adaptar-te tu a la música del piano.
EDITH (Gratant-se el cap): D’acord... però jo cantaré a la meva manera, eh? No fem punyetes!
LEPLÉE: Sí, sí, a la teva manera!
EDITH: Si és així, som-hi. Quant em donareu?
LEPLÉE: Cent francs per actuació.
EDITH: Què dieu? Cent francs? Però només cantar, eh?
LEPLÉE: Sí, només cantar.
EDITH: Doncs, som-hi. Quan començo?
LEPLÉE: La setmana que ve.
EDITH: Entesos. Em podeu avançar res a compte? 

(Sota els fanals de París: Edith Piaf. Barcelona: Millà, 1994, p. 20-21.)

* * *

EMMA (Retornant a escena): ¿Com és possible que hagis trencat tan brutalment la il·lusió del nostre pare?
MIA: Perquè no té lògica que en la guerra es visqui d’il·lusions.
EMMA: No tens cap dret a parlar d’aquesta manera. Si estàs amargada, els altres no hi tenen cap culpa. El que has fet amb el pare, no té perdó.
MIA (Apassionadament): ¿Té perdó el que se m’hagin anat matant de mica en mica les meves esperances? Jo somniava en un demà feliç, en una llar on l’amor emplenés tots els recons, en tenir fills per poder-los acaronar i bressar entre els meus braços... ¿I què és el que em resta de tot això?... ¡Res! Solament un demà estèril, ple de tenebres i de buidor. (Amb desesperació.) ¡Oh, Déu meu! ¿Per què no puc saber res d’Heinrich? (Plora.)
EMMA (Consolant-la): No et desesperis, Mia. Ningú t’ha assegurat que ell hagi mort.

ACCIÓ A LA PLACETA
(Mentre MIA plora dins de la casa, es veurà HANS que baixa l’escala de la placeta i es gira de tant en tant per comprovar si el segueixen. Finalment truca a la porta de la casa i EMMA va a obrir)

ACCIÓ DINS DE LA CASA
HANS (Impacient): ¡Emma! ¿Hi és Mia?
EMMA: ¡Sí! Passa, Hans.
                                                      (HANS entra dintre de la casa)   
                       ¡Mia! Hans et vol veure.
MIA (Girant-se amb gest salvatge): ¡Hans!... ¿I què és el que vol?
EMMA (Calmant-la): Tingues calma, Mia. (L’acarona i entra a la cuina) 
MIA (Mirant-lo despectiva): A casa meva no hi ha desertors.
HANS (Aclaparat): No, Mia. No vinc a cercar desertors. Sols vinc a parlar amb tu.
MIA (Sarcàstica): I com és natural tinc l’obligació d’escoltar-te.
HANS (Amb desesperació, però apassionat) ¡No! Tot s’ha ensorrat... El que quedava del nostre exèrcit es retira desordenadament per l’est i per l’oest. (Abatut) ¿Saps, Mia, el que això significa?
MIA (Amb desdeny): ¡Sí! La ruïna i la desesperació per als homes com tu.
HANS: I per tota la nació. Passaràs fam, sofriràs humiliacions, seràs maltractada...
MIA (Entre dents): Tindria d’odiar-te i en canvi em fas llàstima... Tu, amb tot i la guerra, has viscut una vida tan regalada, que no t’has adonat que ja fa temps que passo fam i que sóc humiliada...
HANS: Però ells són els teus enemics... (Persuasiu) Els enemics de la nostra pàtria!
MIA (Com escupint-li els mots): Els pitjors enemics que ha tingut la nostra pàtria són els homes com tu. Sou aquells que vàreu desencadenar una guerra, no per salvar els interessos d’Alemanya, sinó per poder arranjar el món a gust vostre...

(Berlín, plaça Alter, núm. 2. Barcelona: Millà, 1986, p. 58-59)

* * *

ACTE TERCER

El mateix decorat. L’ESTEVE està assegut en una cadira i llegeix el llibre titulat Com vèncer el complex de timidesa. Al cap d’una estona entra LLUCIÀ i parlarà amb severitat.  

LLUC.: Ja n’hi ha prou de llegir. Si no deixes aquest llibre de banda acabaràs més boig del que ja ets.
ESTE.: Aquí porta l’expressió justa. Audàcia! Audàcia i audàcia! L’audàcia ens fa veure les muntanyes com grans de sorra.
LLUC. (Suplicant.): Esteve... em voldries contestar amb franquesa?
ESTE.: Pregunta i et prometo que et contestaré com una persona decent.
LLUC.: Quines són les teves intencions?
ESTE.: L’una és l’Emília i l’altra arribar a ser amo d’aquest negoci, que, a les meves mans –no oblidis que sóc el millor dependent del món–, creixerà com l’espuma.
LLUC.: Però tu saps que l’Emília no t’estima.
ESTE.: I per què et creus que m’aprenc de memòria totes les parrafades d’aquest llibre? Mira què diu sobre l’amor: (Llegeix.) “Les dones sempre s’impressionen davant d’un acte heroic”. I saps què pensava? Que jo l’he d’impressionar si vull que m’estimi, i la impressionaré, ja ho crec que la impressionaré.
LLUC. (Amb terror): Els bombers, no, Esteve!
ESTE.: Res de bombers ni d’atracaments. Audàcia... solament audàcia.
(Inicia la sortida, però en Llucià el detura, esverat.) 
LLUC.: Què vas a fer?
ESTE.: La vaig a tancar a dalt de la seva cambra i després calaré foc a la casa. Quan estigui voltada de flames li salvo la vida i ja està.
LLUC.: Això és estúpid. No veus que si cremes la botiga no podràs ser l’amo?
ESTE.: Veus? En això tens raó. Saps què? Esperaré un dia que es passegi per l’escullera, li donaré una empenta i, quan estigui a punt d’ofegar-se, la salvaré.
LLUC.: I que en van de quedar de descansats a Sant Boi!
ESTE. (Sospirant, romàntic.): Digue’m la bona veritat: No t’emociona veure l’Emília mentre feineja per aquí? I, quan s’asseu a la caixa, no se t’embala el cor? (Mira romànticament cap a la cadira de la caixa on la noia acostuma a seure.) Llucià: toca’m el cor i sentiràs com batega violentament.
LLUC. (Amargament.): Si tocaves el meu, sentiries com batega de dolor.
ESTE. (Decidit.): Això no és bo. Hauràs d’anar-te a fer visitar per l’especialista.
LLUC.: Encara que te’n riguis. Si això continua, un dia faré la fi d’un peix fora de l’aigua. 

(El millor dependent del món. Barcelona: Millà, 1962, p. 48-49)