26 juliol. Els canoneigs i bombardeigs aeris són cada dia més freqüents. Els carrers estan a mercè de les escombraries, dels cartells de propaganda, de la literatura demagògica i pornogràfica i dels altaveus. Els infants a colles, el puny clos enlaire, canten La Internacional. Les cases atapeïdes de refugiats en pla de conquistadors d'un exèrcit d'ocupació. I com si no en tinguéssim prou són cridades noves lleves i és anticipada la incorporació dels minyons de la del 37, entre els quals està comprès el nostre fill Jordi. Avui m'ha calgut realitzar la venda d'un lot de llibres de preu de la meva biblioteca per tal d'ajudar les despeses més indispensables de la casa que l'abast del meu sou retallat no cobreix. Tot és començar. Tinc por que aquest no sigui el camí de tots els meus llibres. Una cosa he salvat fins ara al mig de la misèria: ni un diumenge, ni un dia de festa no han mancat les flors a la meva muller. I jo he pogut fer la lectura litúrgica corresponent vestit amb el decòrum extern que correspondria a una solemnitat pública.

31 juliol. Fatiga invencible. Enyorament d'ales i de sons de campana."

(De Dietari 1929-1959. Barcelona: Curial i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999, p. 111-112 (corresponents a l'any 1937))

* * *

"28 abril. El més tràgic de les hores que vivim en follia és l'angoixa espiritual a què ens condemna la posició mentidera del Poder Públic en invocar una autoritat que perdé el primer dia, una raó que ofegà (sense resistència prèvia i sense ni protesta) la disbauxa anarcosindicalista dels primers mesos i una justícia, l'absència de la qual palesen els milers de màrtirs que ara voldrien fer-nos oblidar. Si en realitat la lluita se cenyís a defensar la nostra independència nacional, tots sabem el nostre deure i, per duríssim que semblés el compliment, ningú no gosaria defugir-lo. Però avui els nostres fills -tot el poble fictíciament agitat en massa- han de defensar la legitimació d'aquells que han malmès llur patrimoni, han arrasat llur tradició i han perseguit, amb sadisme, fins la més íntima cordialitat familiar de llurs estaments. El Poder Públic és també insincer i vil en l'apel·lació a les democràcies internacionals a la mateixa hora que tots ens trobem encara a mercè de la delació i de l'especulació; que els minyons -gairebé infants- de 15 i 16 anys són coaccionats dictatorialment i que els fugitius dels pobles dels fronts de guerra desallotjats fan retret simultani de llurs malifetes d'assassinat i de llurs guanys de robatori i reincideixen amb nous vilipendis contra els naturals dels pobles que els donen acolliment i que lluiten amb ells. Si la pàtria de veres, si el lligam de l'ànima i de la geografia ens reclamés, tots hauríem de dir: -Present! La tragèdia (més terrible que no totes les vexacions sofertes i totes les penalitats que sofrim) és que hem de sacrificar-nos per un esgarip sense ànima, per una urpada sense localització possible, per una impúdica violència mentidera que ens assassina i ens obliga a disfressar amb posat d'herois la nostra ganyota de víctimes. Pitjor que les persecucions religioses i que les guerres civils i més indigne que la més tirànica dictadura.
El temps, a to amb les circumstàncies, és una mentida de tardor en plena primavera."

(De Dietari 1929-1959. Barcelona: Curial i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999, p. 124-125 (corresponents a l'any 1938))

* * *

"30 abril. Dia sense horitzó. Pluja menuda tot el matí. Notícies abracadabrants dels darrers espeternecs de la guerra. Pànic del que pugui passar.

1 maig. Pluja tota la nit. Narcís i Josep, servei d'alerta de milícies per les remences de subversions socials a profit de les terboleses polítiques de sempre. Confirmats l'apressament i execució fulminant i tètricament esborronadora de Mussolini. Es rumoreja que Hitler és mort també i que els alemanys ofereixen la rendició incondicional. La pau cada dia més desitjada es fa també, cada instant, més temuda. A desgrat de tot, amb la mateixa insensibilitat de la natura ens aferrem a l'esclat primaveral de la vida i renovem la tradició de les gentileses del muguet de primer de maig. Enguany havia florit prematurament i els brins escassos i gairebé marcits s'han pagat avui a cinc pessetes. No han mancat a Angelina ni als recordatoris de bona amistat.

5 maig. Berlín ha capitulat. Èxit innegable dels russos. Les forces alemanyes de l'Oest, del nord d'Itàlia, de Dinamarca i Holanda es lliuren als anglosaxons. Nerviosisme i batibull. Tothom veu clar, només, que l'auguri de l'ansiada pau planteja greus dificultats entre l'Est i l'Occident europeu si és que d'Europa en queda gaire més que l'ombra d'un fantasma de tràgica follia.

6 maig. Comencen les festes commemoratives del mil·lenari de Sant Pere de les Puel·les. L'absència del català en desfesomia l'autèntica popularitat barcelonina.

8 maig. A mig dia ha estat oficialment comunicada als pobles anglès i americà la signatura de la capitulació incondicional d'Alemanya. Al poble rus li ho han callat fins a últimes hores. La reacció general sembla, només, d'alleujament immediat amb molt malfiança encara. -Ja era hora!- Veurem quan hi tornen!- Un dia o altre havien de dir prou! -Tant valia que no haguessin començat! Comentaris així són els que més hem sentit a Barcelona. Ni una esgarrifança de cordial emoció pública. Als que l'any 18 ploràvem en llegir la notícia de l'armistici, ens ha estat inoperant, aquesta vegada, la gràcia de les llàgrimes ingènues. És massa monstruós els jocs dels materialismes d'aquesta guerra i la fi de les hostilitats a Europa sembla més aviat una pausa entre dos episodis d'una tragèdia a la qual no veiem el desenllaç que satisfaci els delers espirituals de justícia.

15 maig. Fa mal el que dels camps alemanys de concentració reporten testimonis fefaents, com en féu el que ens digueren temps enrere dels camps russos a Polònia. Però també fa mal que els falangistes espanyols retreguin com un greuge contra una llibertat irrenunciable dels pobles quan ells mateixos, entre germans, imposen a Catalunya la llengua de dominadors i ens donen tracte de poble vençut."

(De Dietari 1929-1959. Barcelona: Curial i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999, p. 234-235 (corresponents a l'any 1945))