Josep Maria López-Picó, un dels escriptors més importants del Noucentisme català, neix el dia 14 d'octubre del 1886, fill de Manuel López Martínez, botiguer establert a Sarrià, i de Dolors Picó i Peig, filla d’una família cardonina dedicada a la pastisseria.

Graduat en Lletres a la Universitat de Barcelona, ja de ben jove col·labora breument a les revistes "Joventut" i a "Catalunya". En el cercle d'amistats en què es mou, i que formen part de l'ebullició intel·lectual de la Barcelona de principi de segle, hi ha Eugeni d'Ors i Josep Carner.

Ja de ben jove, l'any 1907, rep el Premi dels Jocs Florals de Barcelona. Aquell mateix any, d'altra banda, entra com a funcionari al nou Institut d'Estudis Catalans. Aquestes serien les dues constants en la seva vida: una construcció poètica total, de gran unitat i continuïtat, amb voluntat d'ofici, vocació i responsabilitat professional, en què arribaria a escriure més de vuitanta poemaris, i un cert activisme social i intel·lectual dins els cercles culturals de la Barcelona de l'època. Com diu Octavi Saltor al pròleg del volum d'obres completes editat l'any 1948, López-Picó "és un poeta sense biografia. O, més ben dit, sense altra biografia que la seva pròpia bibliografia".

De vocació lírica vital, ja l'any 1910 López-Picó publica dos poemaris, els dos primers dels quasi cent aplecs de versos que escriuria, i que encapçalava, majoritàriament, amb la fórmula genèrica -i religiosa, en certa manera- "Opus" amb el número cronològicament corresponent. En paraules d'Octavi Saltor, "comença en "Turment-froment" per jugar, en l'amplitud dels alexandrins, els temes transcendentals d'"Amor" i "Mort", abocats a la interpretació religiosa que els centra, explica i absorbeix, enfront de les habituals frivolitats de la majoria de molts primers llibres de versos". Eugeni d'Ors el prologa.

Josep Maria López-Picó funda, juntament amb Ramon Rucabado, Joaquim Folguera i Agustí Esclasans, "La Revista", que té vida entre 1915 i el 1936, quan la guerra estronca la seva existència. "La Revista" implica també la creació de "Les Publicacions de La Revista", és a dir quaderns i col·lecció de poesia. Des de la tribuna d'aquesta publicació el poeta, com diu Enric Bou, gaudeix d'un predicament singular: "Josep M. López-Picó és un nom que s'associa de manera indestriable amb aquesta publicació i marca uns anys decisius en el capítol del renaixement català del Noucents."

La seva activitat intel·lectual i social, que també inclou la participació en diverses tertúlies literàries, com la del Cafè Continental, evoluciona al mateix temps que la seva creació poètica, ingent i constant. La seva obra marcada pel simbolisme i la introspecció, ens mostra una evolució espiritual i una visió de Déu, sempre ben a prop de la “poesia pura”.

Cinc anys més tard d'aquells primerencs Intermezzo galant i Turment-Froment, amb el seu poemari L'ofrena mostra una maduresa lírica. La línia de religiositat que marca la seva obra sempre entronca aquí amb un cert sentit metafísic de l'existència, i hi apareixen el cos i l'ànima, la fe i l'amor, però també el dolor.

Aquests primers llibres seus, escrits entre 1910 i 1915, tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama, un dels quals serví a Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. Esclata la Primera Guerra Mundial, i López-Picó participa l'any 1915 en el Congrés Litúrgic de Montserrat.

En aquesta recerca constant poètica de l'autor s'hi afegeixen Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925), que accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Com el mateix Carles Riba comenta el poemari de 1918 El càntic serè representa una segona època ja en la seva producció poètica. Concatena la publicació d'un poemari amb un altre.

Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la casolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. El 1930 apareix una Antologia lírica prologada per Carles Riba i amb epíleg d'Agustí Esclasans, que inclou poemes dels vint-i-cinc opus escrits fins el moment. L'any 1934 rep el Premi Joaquim Folguera per Variacions líriques, poemes sorgits de l'experiència del llarg viatge a Itàlia que fa l'any 1933.

La Guerra Civil, per a la qual un dels seus fills és allistat, estronca l'activitat de "La Revista", i estronca també en part la incessant activitat poètica de l'autor, represa tot seguit, però. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abasta prop de noranta títols, es fa més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta (1947), Job (1948), en són exemple. L'any 1948, d'altra banda, apareix el primer i únic volum de moment de la seva Obra Completa, editada per Octavi Saltor que en fa un estudi a fons al pròleg.

La seva prosa, típicament orsiana, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne la sèrie de Moralitats i pretextos, notes esparses al voltant de política i literatura, en sis volums apareguts al llarg dels anys, el primer dels quals el 1917 i l'últim l'any 1935. Escriu un dietari de manera constant i regular entre els any 1929 i 1959, que publica, parcialment, l'any 1999 l'editorial Curial i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, en commemoració dels cinquanta anys de la seva mort.

Tot i que durant la postguerra espanyola l'Institut d'Estudis Catalans es declara extingit, uns quants membres es reuneixen i decideixen continuar la tasca: Josep Puig i Cadafalch, Eduard Fontserè, J. M. López-Picó i Massó i Torrents. És alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. I és també membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Una vegada acabada la guerra, López-Picó, decebut pel tracte a la cultura i la llengua catalana, segueix escrivint impertorbable des de les pàgines del seu dietari, i augmenta la seva producció poètica, de marcat to religiós. Al mateix temps que es refugia en la torre d'ivori de l'escriptura segueix mantenint un paper significatiu en la intel·lectualitat barcelonina, i socialment participa, per exemple, en les vetllades artísticoculturals que s'organitzaren a casa de Víctor d'Imbert entre els anys 1943 i 1953, on coincideix amb Carles Soldevila.

Mor el dia 18 de maig del 1959. Tres dies abans havia escrit al seu Dietari, amb la seva frugalitat sentimental característica per a la prosa "Visita de Lluís Gassó i Carbonell, bon amic i excel·lent poeta que ens ha llegit el seu poema Dol i alegria d'Amor, que m'ha plagut molt i també a Montserrat Farrés". El segon volum de les obres completes de Josep Maria López-Picó mai s'ha publicat encara. Un important premi de poesia porta el seu nom.