MARINERS EXÒTICS

Aqueixos homes semblen deslligats de nosaltres;
arriben a la terra i canten. Tot el mar
duen amb ells. Per'xò la terra els és petita
i s'hi mouen estranys en congoixa infinita.
Llavores s'embriaguen i canten més encar.
Aqueixos homes semblen deslligats de nosaltres.

Ens els mirem, ens els mirem. I ells se'n riuen
de l'esforç que nosaltres posem en nostre esguard.
Passen a llargues colles desiguals i anhelants;
llurs vides a ple sol ens semblen flamejants;
se mouen com en l'aire es mou un estendard.
Ens els mirem, ens els mirem. I ells se'n riuen.

Demà se n'aniran i cantaran en altres
terres. Homes del mar, deslligats de nosaltres!

(Del poemari "Opus II. Poemes del port" (1911), dins Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1986, p. 28)

* * *

V

A mi mateix era estrany quan la vida,
lliure d'amor, vagabunda distreia.
D'ençà que et tinc, m'he trobat, i el desfici
conec dels jorns que tu fuges i em perdo.
Tots els camins jo seguia aleshores,
quan a l'albir els camins eren fàcils...
D'ençà que tu vas obrir-me els teus braços,
si no és la d'ells, desconec altres rutes.

Vies del món, jo us sabia finites,
i cor-distret, caminava mig d'esma.
Braços oberts, jo no us sé llangorosos,
car desvetlleu nous delits a tota hora.
Vies del món, es nodreix de vosaltres
i us torna iguals l'horitzó dins l'amplària.
Braços oberts, el repòs en vosaltres
duu més enllà de la mort, quan els cossos
retrobaran l'esplendor sobirana
i activitat els serà la perenne
contemplació.
Gaudi etern , un xic d'hora
els meus sentits humanals ennobleixes,
massa avesats als camins de la terra,
i al breu repòs fet d'oblit i fatiga.

(Del poemari "Opus III. Amor, Senyor" (1912), dins Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1986, p. 38-39)

* * *

IX

Si el jorn és dolç i l'hora és clara,
vivim el jorn i l'hora.
No ens descuidem, que l'instant d'ara
d'aquí un instant ja és fora.

Se'n va a l'instant, com l'aigua clara,
i se'ns endú aquesta hora.
Vivim l'instant que ve, que el d'ara
llisca i se'n va, i ja és fora.

Així cantava un dia
a nostra vora amor, senyor.
-L'encís, qui el desfaria?-
dic, i tu em dius: -Un altre amor-.

I això dient, com posseïda
d'una furor vident,
mires lliscar suau la vida
i atures el corrent.

(Del poemari ""Opus IV. Espectacle i mitologies" (1914), dins Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1986, p. 44-45)

* * *

SONET DELS RECOMENÇAMENTS

Senyor Dolor, serà una nit callada
que vós vindreu a demanar per mi.
Per escrutar si prest jo us vull seguir,
semblarà cada estrella una mirada.

L'atenció del cer serà admirada
de veure com abans de ser a la fi
he sortit jo mateix a mig camí,
i la mà que em donàveu he besada.

Senyor Dolor, després caminarem
fins a la font que vós sabeu. La bona
virtut de l'aigua, que en constant mudança

resta immutable de sa temperança,
menarà la conversa que tindrem,
en la qual vull parlar-vos d'una dona.

(Del poemari "Opus IV. Espectacles i mitologia" (1914), dins Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1986, p. 50-51)

* * *

DE LA BOIRA

És cega; la vergonya de ser-ho la domina.
Perquè no l'hi conguin fingeix un pas ardit;
més forta que la por, camina que camina...
Les punxes del camí li esqueixen el vestit.

DE L'OBLIDANÇA

Un amor nou faré de l'oblidança,
una nova guspira del meu foc.
Si és lent l'amor al pas mentre s'atansa,
que se'n vagi de mi poquet a poc.

[···]

LA POESIA

Fa un batec d'ales cada mot novell
quan cerca, lliure, la volada franca
i fuig de mi com del seu niu d'ocell,
deixant-me un lleu tremolament de branca.

(Del poemari "Opus V. Epigrammata" (1915), dins Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1986, p. 59 i 61)

* * *

XI

No em desficio i sé que moriré.
Tu, bell indret de pau on tota sola
de ser amb tu ma vida s'enriola:
quan jo no hi sigui, moriràs també?

Arbre discret com l'amistat: fullatge
que saps amb l'ombra asserenar el meu front:
quan t'abandoni, ¿restarà en el món,
fidel com ara, amb tu, la meva imatge?

Seràs d'un altre, bell indret; i tu,
arbre discret, no em donaràs més ombra.
Mes, de les gents que no se'n sap el nombre,

tal com jo us tinc ja no us tindrà ningú,
perquè és ma vida que us fa ser vosaltres,
i aquesta m'enduré, no la dels altres.

(Del poemari "Opus VI. L'ofrena" (1915), dins Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1986, p. 72)

* * *

L'OFRENA

Jo, que la clara visió us he dit,
am venturosa parla, de les coses,
ara vull dir-vos del neguit les coses
amb mots eixuts de català cenyit.

Distint el so, la veu és la mateixa,
car la paraula la governo jo.
Mai en el dubte estrafaria el plô,
ni la dolor estrafarà en la queixa.

Grave i austera sense cap ornat
més que la gràcia de la veritat,
la inquietud del meu turment us dicta

perquè aprengueu que, en dir la claredat
dels objectes del món, us he callat
tota l'angoixa que la feia invita.

(Del poemari "Opus VI. L'ofrena" (1915), dins Antologia lírica. Barcelona: Impremta Altès, 1931, p. 89)

* * *

XXII

Amor: em crides no sé entendre com
si tu mateix has apagat l'espurna
que animà un jorn ma vida taciturna.
Què vols de mi, si he desaprès ton nom?

Massa et creguí per l'esplendor del jorn
quan del meu goig em duies la fermança;
massa em deixaves la desesperança
perquè la veu escolti del retorn.

Però ¿què dic, si em duu contorbament
ta veu encara, i cada jorn que passa
clamo el teu nom desesperadament?

Ni l'oblidança m'és deseiximent,
i sóc punit d'haver-te estimat massa
sempre estimant-te sens defalliment.

(Del poemari "Opus VI. L'ofrena", dins Antologia lírica. Barcelona: Impremta Altès, 1931, p. 100)

* * *

CANT PER AL SEGON DIA

Entre els dies de l'any que comença,
cantaré el segon dia;
que el primer, entre els dies, venia
sense forma, imprecís de naixença.

El segon, que el primer no fou pas,
entre els dies, comptable;
i servava el calfred del traspàs;
i dins l'ordre no cap, veritable.

El segon, que el primer fou perdut
dins l'espai de l'inici.
El segon, que ja sap la virtut
del bell ritme que mena el seguici.

El segon, definit i concret,
impassible i exacte:
com si fos el primer, que s'ha fet
posant fites a ço que era abstracte.

El segon, tot just nat, engrandit
pels que vénen darrera.
Despullat; mes diríem vestit
del prestigi sever que arrenglera.

El segon, que el primer va tot sol
i el segon continua.
El primer ni sabia el que vol,
i el segon tots els dies situa.

Entre els dies de l'any que comença,
cantaré el segon dia;
que el segon entre els dies venia
obeint la més alta creixença.

(Del poemari "Opus IX. L'instant, les noses i el càntic serè" (1918), dins Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1986, p. 87-88)

* * *

EL POETA

Si feia, com l'infant, llevant de taula,
i a Déu captava una mercè divina,
Ell em donava la paraula
perquè jo en fes dins l'oci una joguina.

Jo, com l'infant, abans que recomenci
l'esplai del joc, vull heure'n el secret:
mou les paraules el silenci,
i es trenca quan sabem com era fet.

(Del poemari "Opus XII. El retorn" (1921), dins Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1986, p. 93)

* * *

INVOCACIÓ A FLORÈNCIA

Tu, l'arborada del posat esquiu,
que, com un ram, saps aguantar una brasa
i tens, gentil, pel teu somrís un riu,
però, si et cal, el riu et fa d'espasa;

dura i viril, que en el combat el bust
no vinclaries per collir la glòria;
però, en la intimitat, trobes el gust
humà de fer sense ales la victòria.

Present en els jardins sense abandó;
present en el martiri, card i lliri;
qui t'hagi hagut, sabrà la passió;
qui t'hagi vist, menysprearà el deliri.

(Del poemari "Opus XIV. La nova ofrena" (1922), dins Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1986, p. 113)

* * *

DESPRÉS DEL VALLÈS, LA COSTA

La soledat a mig camí del cel,
riera amunt, a penes representa
el bleix amorosit de l'aire-cel
amb tendra aroma de marduix i menta.

Una tzavara immobilitza el dolç
repòs aguditzat de puntes fines,
honor del pedruscall i de la pols
dels marges aspres coronats d'espines.

Llangueix esblanqueït el blau marí
i arran de platja un tremolor esborra
l'emmorenit desmai de llessamí
que excita l'or del sol damunt la sorra.

D'ací d'allà les murtres d'un tancall
i un boscatell de pins a l'escampada;
llorers petits i roses d'enfilall
i violetes de brunor daurada.

(Del poemari "Opus XXII. Carnet de ruta" (1929), dins Antologia lírica. Barcelona: Impremta Altès, 1931, p. 286)

* * *

A UN COLOM D'ARGILA, RECORD VOTIU DE GRÈCIA

A Carles Riba

El meu repòs que el teu vol clos vigila
centra els delers concèntrics i trasmuda
en pau concreta, com la teva argila,
l'ambició més vasta i sostinguda.

Discretes llums, ni molt brillants ni vàries;
silencis repartits d'ombres sonores;
ressò-ressol de les colors primàries,
amb noms de coses per comptar les hores.

Estàtic entre els llibres, el paisatge
evoca el teu plec d'ales i depura,
familiar, concisa i breu la imatge
que posa veu on ha bastit figura.

Fressa d'infants, sabuda malifeta;
ànima-llum, calç viva que enlluerna.
Costum que torna i mai no fou secreta
d'una parella ran de terra, eterna.

Monòtona com tu la terra cuita,
honor del teu llinatge i gentilesa;
monòtons el destí, l'home que lluita
i l'espectacle igual sense sorpresa.

Però la pols de voliors daurades,
sense posar-se als ulls, amb la batalla
embriagada d'altes revolades
encén a dins l'esguard una rialla.

Joia immortal, esguard, sense vergonya,
d'oficis al carrer i menges crues;
per la deessa el vol de la cigonya,
pels homes, tu,entre columnes nues

d'altars de mida justa sense sostre,
als quals el cel no ha refusat clemència;
pels homes i per mi, colom. El rostre
em sento fresquejat de ta indolència.

I del país d'on véns no en sé més glòria
sinó que al rec de vena molt petita
les dones renten, i per fer memòria,
damunt les pedres, de l'antiga història,
el vol de casa dels coloms palpita.

(Del poemari "Opus XXIII. Salutacions d'arribada" (1929), dins Antologia lírica. Barcelona: Impremta Altès, 1931, p. 293-294)