La labor de l'historiador i del crític Llompart s'ha d'entendre com a fruit d'un context cultural anòmal i sobretot com "la tasca d'una ferma voluntat de servei a la cultura dels Països Catalans." Tanmateix, el talent com a crític i historiador de la literatura ens descobreix una gran vocació literària, al marge del seu ofici de poeta.

S'inicia en aquesta activitat a principis dels anys 50, poc després d'haver-se donat a conèixer com a poeta en l'antologia Els poetes insulars de postguerra (1951); i la inauguren els articles que apareixen a Raixa. Miscel·lània de Literatura Catalana (1953), un llibre que es va fer amb el material aplegat per a la revista Raixa, que havia estat prohibida per la censura.

Des del gener del 1955 fins al setembre del 1961, Josep M. Llompart escriu unes cròniques a la revista occitano-catalana Vida Nova. Entre 1956 i 1964, apareixen anualment les seves cròniques sobre la literatura a Mallorca als volums de Cap d'any de la biblioteca "Raixa". [...]

Un mateix origen i propòsit didàctico-nacionalista regeix ambdós reculls [La literatura moderna a les Balears (1964) i Els Nostres Escriptors (1996)] de la història de les nostres lletres: l'un parteix del fòrum radiofònic i l'altre, del periodístic. La literatura moderna a les Balears és fruit del curs de literatura que durant el 1960 emetia Ràdio Joventut d'Inca, l'abast didàctic del qual també era "la difusió de les nostres coses". [...] Aquest fet justament condicionava el to i la forma de les lliçons. Llompart partia de suposar en els seus "desconeguts alumnes un nivell zero de cultura literària" i s'expressava "en termes rudimentaris, planers i d'anar per casa", però sempre guiat pel bon gust i l'elegància d'una pedagogia que estimulava i convidava l'auditori a fer una lectura lúdica alhora que reflexiva.

El llenguatge, el contingut del llibre i la forma de cada capítol s'ajusten als pressupòsits de síntesi clara i essencial: "Vol ser una aproximació viva als nostres escriptors". Per això Llompart completa les lliçons amb abundants fragments, lectures i comentaris dels textos que fan de La literatura moderna a les Balears una antologia molt semblant a la de Els Nostres Escriptors; però en aquest darrer cas els fragments antològics no van encaixats enmig del text, sinó que el complementen de forma il·lustrativa.

(Maria Antònia Perelló Femenia: "Introducció", dins Els Nostres Escriptors. Mallorca: Editorial Moll, 1996)
 

* * *
 

Josep M. Llompart, a Spiritual, conclou un cicle que va iniciar en els seus primers versos. L'acaba perquè ha assolit el punt culminant del trajecte: la bella MORT. El caminant refà les seves passes i rememora la seva existència. La dolcesa de la infantesa colpeix el poeta, que es fa gran a mesura que el vent esfulla margarides. Corre la jovenesa. L'home madura i esdevé poeta. Ací, hom s'atura i reflexiona: ¿on són els anys que gaudírem de la innocència i descobrírem el misteri dels secrets?; ¿on s'amaguen els amics?; ¿qui ens robà aquell esguard pur avesat a les dàlies? A partir d'aquest instant, el poeta origina el seu devessall d'obsessions. Evocarà, doncs, sempre seguit, els records de mel-i-sucre que l'omplen de melangia. Vet ací el sobrenom que qualifica Josep M. Llompart: el poeta de l'enyor. Enyorament d'aquella ninesa plàcida, sabatetes de xarol, vestidet de marineret… Nostàlgia de les persones que estimà, de les ciutats que va conèixer…

Spiritual, però, afegeix un altre tret a la poètica llompartiana. L'escriptor palpa l'avenir: l'esser humà, en néixer, té per companya l'ombra… i la mort. Llompart vaticina l'acabament de la vida terrenal, ja esvaïda. Desa l'equipatge que cal que l'acompanyi: potser els versos, potser l'amor… Però sap que només té la solitud per companya. S'haurà d'encarar tot sol amb Agnès, que l'espera a la cantonada amb la rosa als llavis. Això no obstant, Llompart ens comunica totes aquestes sensacions a través de la seva plenitud vital, de la seva gran capacitat de corprendre'ns. […] L'escriptor esdevé visionari: a través dels anys, ha adquirit, entre tants d'aprenentatges, el do de la profecia. Spiritual canta la màgia del futur de cada home, perquè aquest camí que ens mostra, l'haurem de recórrer tots.

(Maria Antònia Perelló, Antònia Sabater, Pere Santandreu i Francesca Sureda: "Spiritual o la poesia de l'enyor i de la profecia", Estudis Baleàrics , núms. 44-45, novembre-març de 1992-93, p. 161)
 

* * *
 

Assolida plenament la maduresa vital i poètica, Josep M. Llompart ens lliura Jerusalem (1990) com un viatge inacabat pel seu jo i el seu món al sarró, molts dels seus elements dels dos llibres anteriors. Ara el vehicle més emprat és la prosa poètica, que ens ofereix de bell nou experiències personals barrejades i confoses amb el paisatge i les habituals referències literàries, cinematogràfiques, geogràfiques... Tanmateix en l'abundància de símbols –sobretot aquàtics: mar, ones, riu, font, etc.– hi ha una presència més forta del sentiment de la por: les il·luminacions oníriques d'un ritme molt sovint tallat mostren el malson d'una realitat amarada d'irrealitat i, temàticament, afavoreixen la impressió de soledat i d'enyorança. La mort torna a cosificar-se i pot esdevenir l'objecte que guardem a la butxaca i esgarriem.

(Josep M. Sala-Valldaura: Serra d'Or, gener de 1993)
 

* * *
 

L'ànsia taxonòmica que sol servir per fer estarrufar els crítics ha servit per classificar Josep M. Llompart tant dins les seqüeles de l'Escola Mallorquina com entre les files de la poesia combativa del realisme. D'altres han vist en la seva obra influències clares del simbolisme i jo mateix penso analitzar-ne aquell aspecte que més aviat l'emparenta a les escoles d'avantguarda: a l'escriptura automàtica, al surrealisme, a l'impacte que produeix el món oníric. Potser, ben mirat, a la seva obra hi ha una mica de tot això, i és aquest aiguabarreig eclèctic allò que permet lectures no sols diverses sinó, fins i tot, un punt divergents. [...]

Llompart, doncs, de manera relativament similar a Salvador Espriu, tot i haver publicat un llibre amb un títol tan eloqüent i explícit com Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974), potser és més aviat un mite creador, un creador de mons simbòlics per al seu ús personal –i el del lector–, i no un escriptor de poesia de "denúncia". Aquest vessant mític seria un primer i bon camí d'anàlisi per endinsar-se en la seva obra (els mites de la infantesa, de Galícia, d'Antònia, de la mateixa poesia...). Però aquesta opció del realisme encarnat en el cos simbòlic no és l'única opció que ens permet d'explotar el realisme.

(Francesc Parcerisas: "Josep M. Llompart: aspectes", Lluc, núm. 761, març-abril de 1991)
 

* * *
 

Llompart, potser pel fet de publicar el seu primer llibre, Poemes de Mondragó, el 1961, quan els companys de generació ja havien abandonat la seva iconoclàstia inicial, o ja n'havien canviat el tarannà, no acollí en la mateixa mesura l'estridència dels recursos lorquians, que tant els definia, i això fou així perquè en la dècada dels 50, mentre els altres poetes "joves" s'abandonaren a una cursa enfebrida en la qual cada llibre feia oblidar l'anterior, ell sedimentava i depurava un únic nucli de poesia inicial més aviat minso, però estèticament força reeixit. [...]

Així, situant-nos altre cop en l'evolució cronològica, una de les coses que més queden després de la lectura de Poemes de Mondragó, una de les coses que més engrapen el lector, és la sensació temporal que traspuen. Hom intueix que el temps hi és quelcom fonamental.

(Joan Mas i Vives: "Alguns temes i símbols de la poesia de Josep Maria Llompart", dins Obra Poètica. Barcelona: Edicions del Mall, 1983)
 

* * *
 

Josep Maria Llompart és un poeta proustià i és probablement com més hi actua quan més alts són els nivells que assoleix. El record, que es veu que l'emociona malgrat la seva pretensió de duresa, de dur en els llavis el fibló del sarcasme, de la casa dels pares, dels amors primeríssims, de la germaneta morta, del pare coronel […] I l'enyorament de la filla desitjada i mai no tenguda i, com a tal, personatge present des de la inexistència a enyorar d'un temps en què encara era una esperança. […] Tot i la seva brevetat, [La capella dels dolors] és, per a mi, un completíssim calidoscopi llompartià, vàlid per ell mateix per a una rodona funció antològica, en el sentit etimològic. En efecte, La capella dels dolors és tot un florilegi en el qual hi són gravades totes les veus de Josep M. Llompart: des de la del poeta culte i fins i tot un xic culterà fins a l'hàbil cultivador de la dificilíssima cançó –aquí tan poc freqüent–, passant per la d'aquests poemes on el poeta es desferma de rigors mètrics per planar a cel obert cap a albirar el seu passat i treure'n els materials emocionants de la seva lúcida, sincera, a vegades cínica autobiografia essencial.

(Miquel Àngel Riera: "Pròleg" a La Capella dels Dolors. València: Tres i Quatre, 1981)
 

* * *
 

La doble personalitat de Josep M. Llompart com a home públic, orientador, clarificador i dinamitzador cultural enfosquí una mica la seva pròpia projecció com a creador, com a poeta. Una bibliografia iniciada tard, no massa extensa i, bàsicament, distanciada en el temps, havia augmentat aquesta distància entre el poeta i l'home civilment compromès amb el seu país […]. La publicació de Mandràgola (1980) i La capella dels dolors i altres poemes (1981) constitueix una fita important en l'obra poètica de Josep M. Llompart.

(Àlex Broch: Avui, 13 de maig de 1981)
 

* * *
 

Molt estimat i admirat amic:
He llegit l'exemplar, tan amablement regalat i dedicat, del seu molt important i maduríssim llibre Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona, d'una perfecció formal, estilística i lingüística que de cap manera no m'ha pogut sorprendre, com tampoc no m'ha sobtat que sigui –això m'ha estat un ben agradable descans, davant l'envestida, que ara priva (en desconec, tanmateix, la durada), del neooptacianisme [sic]– del tot intel·ligible. Et comment!

Els seus vint-i-vuit (o, segons com es compti, trenta-un) poemes són "impecables i implacables". Res no hi falta ni hi sobra. Constitueixen un edifici literari esplèndidament acabat. I ens expliquen l'evolució ètica, mental i espiritual d'un home molt honest i sensible i culte, que ens la comunica sense escridassar-se, d'una manera civilitzada, "illenca", defugint fàcils estridències, cridòria i brogit. Moltes gràcies per donar-nos un llibre tan sincer i valent, que és alhora un exemple de comprensió i de bon gust.

Fóra fals i injust de subratllar-ne determinats títols, en què tots i cada un dels poemes estan igualment ben resolts i ocupen l'exacte lloc que els correspon perquè el "discurs" sigui vàlid i eficaç. Cal llegir-los seguint l'ordre establert pel seu conscientíssim i conscienciosíssim autor. La sàtira i el sarcasme no exclouen el lirisme, ni una simpàtica tendresa i una malenconia molt peculiars, ni molt menys una bondat fonamental. Vostè en sap molt, ve-li aquí.

(Salvador Espriu: carta a Josep M. Llompart, Barcelona 30 de maig de 1974)
 

* * *
 

Josep Maria Llompart assumeix el primer accent poètic que discrepa –sense negar-la– de la tradició illenca i es concerta, sense caure en la imitació ni tan sols vorejar-la –i sense renunciar, ni pensar-hi!, a les riques notes que tipifiquen el català de Mallorca–, amb el to de la nova lírica del Principat, el to i la significació iniciats dins la dècada dels cinquanta, el màxim representant dels quals és, penso, en Salvador Espriu. […]. [La poesia de Llompart] si comporta una ruptura esclatant amb les actituds de fons mantingudes per l'escola mallorquina i els seus continuadors, participa, en canvi, francament, de les preocupacions i de la posició social del "poeta en funció de la seva comunitat i el seu temps", que caracteritzen la poesia lírica a la Catalunya d'avui. […] És per tot això que La terra d'Argensa em sembla no tan sols un llibre bell i transcendent, sinó també oportú i saludable. Síntesi, en certa mesura, de dos corrents poètics –bellesa i lluita– i missatge commovedor d'una sempre renovada fraternitat a través del nostre mar.

(Joan Oliver: "Pròleg" a La terra d'Argensa. Barcelona/Mallorca: Llibres Rai, 1972)
 

* * *
 

En estos Poemes de Mondragó –cuyo título y contenido ha de ser particularmente sugestivo para los lectores de Santanyí– el autor nos da una visión independiente, original y quintaesenciada de su mundo interior. Naturalmente que la visión de J.M. Llompart, tan civilizada, no brotó por generación espontánea y en ella se hallan múltiples influencias. [...] A grandes rasgos sólo podría señalar en esta nota que la civilizadísima y perfecta forma de Poemes de Mondragó encubre, como ya he indicado, una originalidad y un vigor que envidiarían muchos bárbaros.

(Llorenç Villalonga: "Poemes de Mondragó", Santanyí, núm. 86, 8 d'abril de 1961)