ELS DIUMENGES A LA TARDA REBÍEM VISITES

Deixaven els abrics al penja-robes
com qui hi deixa la pell de la mort pròpia,
esquifidament quotidiana.
Ben lligada la màscara —la persona
tràgica— sembraven la llavor
de la conversa fonogràfica
dins l'aire de paper
de la sala.
El disc, un xic ratllat, s'entrebancava
adesiara. S'obrien els badalls;
els ventalls
es tancaven.
Hi havia l'oncle, la tia, les cosines
col·legiales.
La llum de l'horabaixa
menjada d'arnes.
Jo, en un racó, tot sol, sense fitar
ullades de la mort, jugava
amb els soldats de plom.

(De Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona, 1974)

* * *

De matí nasqué l'amor
i es moria a l'horabaixa,
ales de corb en el vent
el cel morat endolaven.
Una vida, dues vides,
s'ajuntaven a trenc d'alba,
el migdia les marceix,
el ponent les separava.
Cavaller de cor gentil
ha travessat la muntanya,
per l'alt camí de l'amor
la mort li segueix les passes.
Alba, migdia, ponent,
uns ulls que s'obren i es tanquen.
Quan la mort arribarà,
la fulla caurà de l'arbre.
No serà teu l'estel d'or
ni la lluna congelada,
iràs i no tornaràs
mai més a la font de l'alba.
De matí nasqué l'amor
i es moria a l'horabaixa.

(D'Urbanitat i cortesia, 1979)

* * *

Ciutadà sóc de dúctil territori,
habitant de llampat vilatge esmús;
viuen en mi morts sense noms, desori
d'obacs penons, fantasmes de pertús.

Irat i orat, sermonador il·lús,
escric de foc el nom amb pega i vori:
tauler d'escacs on prenen possessori
neguits, afanys, amb clamoreig ferrús.

Sóc verm damnat, humiliat, darrera
onada ardent en mar de llim i fang,
crit en la nit, desesperada espera,

i em faig envant, enllà de negre i blanc,
ànima endins enarborant bandera:
damunt el groc ditades d'aspra sang.

(De Mandràgola, 1980)

* * *

Per foscos recambrons de la memòria
transit amb peu de gat, a la mirada
grimpen ahirs de cendra esgarriada
i pels racons miola manta història.

Repta l'ombra al trespol, premonitòria
d'irremeiable nit desarborada,
calendari esfullat autumna en cada
branca de pena sense gens de glòria.

I he estat, i encara sóc, però no resta
més foc de mi que andrònima retuda,
el buit a dins les mans, remos de festa

passada, soterrada, esmaperduda
per corriols absents. A la requesta
respon, rosa glaçada, lluna muda.

(De Mandràgola, 1980)

* * *

Càntiga d'amor

Callaven les campanes per l'òpal del migdia,
florien en els llavis nueses de l'aritja:
morta d’amor et veia.

La flama s'arborava pel cor de l'horabaixa,
els cérvols s'allunyaven pel bell camí de l'aigua:
morta d'amor et veia.

El crit vagarejant sense trobar la lluna,
les urpes de la nit sotjant presa segura:
morta d'amor et veia.

I l'alta soledat filant la teranyina,
tallava el diamant crestalls de l'alba trista:
morta d'amor et veia.

(De La capella dels dolors i altres poemes, 1981)

* * *

Et faré mal, amor; nivell de mort
els llavis em circumda, ànima esquiva
garlandes de dolor per la més viva
rosella t'oferix d’alta dissort.

Et faré mal, amor. Fes el cor fort,
que desig i desfici, ungla furtiva,
esqueixaran la seda sensitiva
de la vela que mai no arriba a port.

Et faré mal, amor. Oh, fuig de mi,
ans que em venci la nit incendiada
i em barrin muricecs el vell camí.

Ans que el mal fat dessagni la mirada,
fuig de mi, amor. Travessaran destí
ales al vent: prodigi de l'albada.

(De La capella dels dolors i altres poemes, 1981)

* * *

PLUJA

Voldries dir la pluja. Pronunciar l'elogi tòpic de la pluja. Tot
allò de l'asfalt lluent, de les canals regalimant, de les llambor-
des polides. Voldries dir una sala groga, salamandra roent i,
més enllà del vidre, el gris.

Voldries escriure un concert per a guitarra, muntar en un
autobús vermell, de dos pisos; que el gris i el verd no s'acabas-
sin, que t'entrassin com un cotó en el cor i el guarissin. Vol-
dries esclatar en plors. Voldries el te de les cinc a la tauleta.

Ja se sap: il pleure dans mon coeur comme il pleut sur la
ville. Maragda. Una exigència d'agulles a la pell. Voldries vol-
tar amb ella pels cantons rient sota el paraigua.

Voldries explicar aquesta seda que se't desfà en els dits, sa-
ber de cor l'arrel quadrada de tres amb catorze decimals. Que
ella et brodàs en un mocador aquesta intimitat esmolada i bla-
na. Voldries el gest senzill de deixar el paraigua en el paraigüer.

Voldries la pluja com una magnoliera en el vespre.

No et detures. Camines.

(De Jerusalem, 1990)