BARCELONA

Des de bon matí la cas s'esvalotà. Aquell sí que va ser un diumenge singular. Estirada damunt l'ample llit dels pares, movia les cames amb violència, i em resistia a deixar-me posar els mitjons, cosa que la mare volia fer de totes passades.

—Avui anem a Barcelona. Al parc, a veure les feres. Au, no em facis bregar. Mira que es fa tard. Hem d'agafar el tren de dos quarts de nou... —deia la mare intentant calmar-me.

Pels finestrons del balcó, que estaven mig ajustats, entrava una escletxa de claror que anava a petar al sostre on es reflectia, acompassadament, l'ombra de les persones i dels vehicles que transitaven pel carrer, movent-se en sentit invers del curs que seguien. El soroll del tramvia anava acompanyat d'una silueta rectangular que no s'aturava ni davant l'orla de flors de guix que circundava l'empaperat, ni davant l'entrebanc del centre, d'on penjava un llum de tres braços... El vestit de seda blau cel amb petits farbalans, rematats amb una blonda molt estreta, era el més nou que tenia i l'àvia, en contemplar-me, cofoia, comentà:

—Sembla, talment, una nina sortint de la capsa!

Les frases cursis també formaven part de la vida quotidiana.

—Estàs contenta d'anar a Barcelona? —preguntà l'avi.

Em penso que sí que n'estava. Tanta preparació era indici d'alguna aventura espaterrant, però no sabia imaginar-me-la. El nom d'una ciutat no em suggeria res, a més, mai no havia sortit del meu poble i em resultava bastant complicat saber, de cop i volta, si estava contenta d'anar de visita a un lloc que no coneixia.

(Fragment del llibre Vida endins. Barcelona: Viena, 2003, p. 60-61)

* * *

Tot just eren les vuit i la coberta estava plena d'equipatges. L'eufòria era general, acabàvem de guanyar la batalla per la llibertat i la vida. L'instant era excepcional, i ni la certesa inequívoca de l'inici de la tan temuda guerra a Europa, precisament aquell dia, no aconseguia temperar l'alegria que sentíem. Elegits a l'atzar, havíem aconseguit salvar l'últim parany, com el peix que encerta el forat propici dins la xarxa i cau a l'aigua quan la grua ja l'hissa cap a la captivitat de la mort.

Uns senyors pujaven per l'escala: eren autoritats que van saludar el capità. El Ministre de Salubritat es presentà en nom del govern. L'alcalde de la ciutat va fer-se càrrec dels viatgers que pensaven quedar-se a Valparaíso. El Centre Republicà i el Centre Català de la capital van enviar delegacions encarregades de rebre'ns. Un home afectuós, d'aire senyorívol, el senyor Pujadas, es convertí a l'instant en l'ambaixador dels catalans del Winnipeg. Les notícies que portava devien ser molt bones perquè els que l'escoltaven van acabar aplaudint.

Es formaven cues dels que intentaven desembarcar. Rostres que m'eren familiars, que en el curs d'un mes me'ls havia topat moltes vegades en un passadís, al menjador, en un racó de la coberta, però que eren persones a les quals no havia arribat a conèixer, que mai no coneixeria, que ignorava com es deien o d'on venien.

(Fragment del llibre Vida endins. Barcelona: Viena, 2003, p. 204)

* * *

SANTIAGO DE XILE

L'escala del Centre Català tenia graons i barana de marbre blanc com d'una sola peça amb una ampla corba que pujava fins al replà. Damunt la porta principal de fusta noble, les banderes xilena i catalana s'enllaçaven... A dins, sonava una melodia i nosaltres, carregats amb els inevitables farcells, vam entrar al gran vestíbul resplendent. Els membres de la directiva del centre s'afanyaven a donar la benvinguda a la munió de gent que anava entrant pel corredor ample, vorejat de confortables butaques de cuiro negre, que comunicava amb la sala de festes a través d'una gran porta d'arc. Allà, s'alçava la tarima on tocava l'orquestra. Tres taules llargues, molt ben parades, recorrien l'espai en paral·lel. Una altra taula perpendicular, feia de capçal per a la presidència.

Ens van servir un sopar força suculent: mongetes seques de primer plat. Els encarregats de triar el menú devien pensar que dúiem gana endarrerida. Acabat l'àpat va haver-hi discursos augurant-nos una feliç arribada a la terra acollidora on se'ns permetria iniciar una nova existència que tots els residents desitjaven que fos pròspera. Abans de dur-nos al que seria el nostre primer alberg ens van donar un sobre per cap amb cinc pesos a dins, per a les primeres despeses. També se'ns va fer saber que, mentre no tinguéssim treball, els socis del Centre Català es feien càrrec del nostre manteniment. Quan anàvem a sortir, acompanyats per un membre de l'organització, una dama enjoiellada aturà la mare.

—Permeti'm... El meu nom és Anna Salamó i espero que tinguin molta sort en aquest país... Accepti aquest petit obsequi.

I li posà un bitllet de color vermell a les mans. Es tractava de cent pesos. Emocionada, la mare li donà les gràcies amb un fil de veu.

(Fragment del llibre Vida endins. Barcelona: Viena, 2003, p. 211-212)