Les memòries acostumen a ser retalls fragmentàriament escollits de la memòria —sovint les vivències més intenses: una detenció, un avortament, una mort...— i elaborats en una recreació diversa —a voltes literària, a voltes seca i nua com un concepte— que, segons qui sigui l'autor, pretén objectius diferents. En el cas d'aquest llibre de Montserrat Julió, que és segurament una primera part d'unes memòries, ens trobem amb un subgènere de difícil classificació sota una aparent simplicitat: un text narratiu que segueix un ordre cronològic vital i que aspira a reconstruir un període essencial de la vida humana: el que correspon a la infància, l'adolescència i la joventut. L'autora l'enfoca amb una sèrie de particularitats. Ens sorprenen la minuciositat, el detallisme, el to clarament meticulós en la descripció, l'abundor de diàlegs, l'elaboració de retrats de personatges, ambients i fets. I, també, la sinceritat que, encara que ho pugui semblar, no exposa l'autora a quedar malament, ja que l'honestedat és, de fet, la millor manera de quedar bé. Ningú neix ensenyat i tothom l'erraria amb els coberts de tallar peix (com se'ns planteja al capítol "La regió dels llacs") si algú no ens ho expliqués abans i ho definís. Memòries, doncs, sinceres.

(Josep M. Figueres. "M'agradaria ser actriu", del pròleg a Vida endins. Barcelona: Viena, 2003, p. 13)

* * *

La vida de Montserrat Julió (Mataró, 1929) es un ejemplo paradigmático de lo dura que puede ser la experiencia de las generaciones que nacen bajo el signo de hados adversos: a los siete años tuvo que vivir la más terrible de las guerras, la civil, y a los diez se vio impelida a emigrar con toda su familia —su padre fue a parar a un campo de concentración del Sur de Francia—; y todo el grupo pudo dar el salto del charco, a bordo del famoso barco de exiliados «Winnipeg», con feliz llegada a Chile. No es poco cambio para una niña del 39: Mataró, Barcelona —donde, en sus rápidas bajadas infantiles, llegó a conocer aquel animal descomunal y fabuloso, para una niñita de 3 ó 4 años, que fue la elefanta «Julia», o ver sobrevolar el «Graf Zeppelín» los edificios de plaza Cataluña, entre otras imágenes infantiles que no llegan a borrarse nunca de la memoria, cuando otras muy posteriores sí lo hacen—, Cognac, Burdeos y la capital chilena, puerta de entrada a otro mundo, menos ideal. A bordo del barco, los exiliados cantaban «Valencia» o el «Dolça Catalunya...», lo que les provocaba un cierto escozor en los ojos.

[...]

Vida endins (Viena Ediciones), es el título del libro de recuerdos de Montserrat Julió Nonell, con el que la autora ganó el premio «Román Planas de Memorias Populares 2002». La obra recrea los años chilenos de su dilatado periplo, sus vivencias infantiles y sus primeros viajes por los escenarios del mundo. La autora es, también, una notable escritora. En 1975 publicó Memòries d'un futur bàrbar; tiene además El viaje de Sig y Frido al Rhin (teatro), y varios guiones de cine y televisión.

Numerosas fotografías familiares o de paisajes y personajes que cruzan por el relato y una completa colección de notas al final del libro en el que se nos definen cosas tan heterogéneas como «Iluro» o «Quinta columna» completan el interés histórico del libro, que se viene a unir al literario y sentimental.

(Juan Pedro Yániz: "La actriz Montserrat Julió evoca su exilio chileno", Abc, 27 de maig del 2003)

* * *

Fa uns mesos em va trucar l'escriptor i editor Ignasi Riera des de Madrid on viu per preguntar-me si no creia que era arribada l'hora que Mataró dediqués un homenatge a l'actriu Montserrat Julió. L'Ignasi em va trucar a mi perquè sóc la persona de Mataró que més coneix o la primera que li va venir al cap, i va tenir sort: jo sabia qui és la Montserrat Julió. ¿Ho sap gaire més gent a la ciutat on l'actriu que ara té 86 anys va néixer, a banda dels seus parents i alguns erudits? Per iniciativa de l'Ignasi en vaig parlar amb l'alcalde i el regidor de cultura per si la idea els abellia. Els va abellir després d'haver-los informat sobre la personalitat i l'existència de la candidata a ser homenatjada. Quan es va fer públic l'acte en el qual jo havia d'intervenir juntament amb l'actriu, el mateix Ignasi Riera i el director de cine Lluís Josep Comeron la gent se m'acostava: "Qui és aquesta Julió?" N'havia sentit parlar a casa. Als deu anys, acabada la guerra, Montserrat Julió es va exiliar amb la família a Xile perquè el seu pare era políticament significat. A Xile va estudiar interpretació i va conèixer i tractar Joan Oliver, Cèsar August Jordana, Xavier Benguerel i Domènec Guansé, tots en la seva mateixa situació de desplaçats forçosos. Eren més grans que ella i es van sentir encaterinats per aquella joveneta que declamava bé i recitava les Corrandes d'exili de l'Oliver amb l'entonació viscuda amb què s'han de recitar.

Va retornar a Catalunya a final dels cinquanta després d'haver fet escala a Montevideo per veure actuar la Margarida Xirgu, i saludar-la. A Barcelona va entrar a l'Agrupació Dramàtica. Va dirigir i interpretar obres de Joan Oliver, una de les quals, Pigmalió, al Palau de la Música. L'Esteve Albert i en Terri, els homes més desperts i actius llavors de Mataró, la van portar a la ciutat on havia nascut per donar-la a conèixer. Així en vam tenir notícia a casa. Recordo una interpretació seva d'una obra d'Alejandro Casona, un altre exiliat, al Teatre Monumental. Només es va omplir una fila. Tot i els esforços divulgatius, sempre mig clandestins, qui era la Julió? Va intervenir en pel·lícules, les fantàstiques pel·lícules catalanes de Comeron, Isasi Iasamendi o Juli Coll, i al final es va traslladar a Madrid, que als anys setanta oferia més oportunitats. Ignasi Riera la va conèixer allí, i dimarts ens la va dur a Mataró perquè la poguéssim aplaudir. No érem gaires, però la Televisió de Mataró la va entrevistar i ara més gent sabrà de qui parlem quan parlem de la Julió. Durant l'acte, ens va recitar Neruda i també les Corrandes d'exili tal com les entonen els exiliats.

(Manuel Cuyàs: "La Julió", Avui (Barcelona), 1 de maig del 2015, p. 2)

* * *

Un mes que acabarem a Mataró, on va néixer, fa 86 anys, l'actriu i escriptora Montserrat Julió. Als deu anys, i després d'un exili forçat a França, va poder arribar amb els seus pares a Xile, amb el Winnipeg, el vaixell que havia organitzat Pablo Neruda a favor dels refugiats republicans. Allà la nena Julió va poder fer estudis i es va enamorar del teatre, que una catalana, Margarida Xirgu, tant a Xile com a l'Uruguai, dignificava. I és que el 28 d'abril, a la Sala d'Actes de Can Palauet, l'Ajuntament mataroní ret homenatge a la llarga i no gens plàcida trajectòria de Montserrat Julió, que va ser actriu de teatre (en català i en castellà), de cinema, amb participació en més de trenta pel·lícules (l'estrena al costat del també mataroní Lluís Josep Comeron) i de televisió... i que, alhora, es va convertir en escriptora notable de guions, de memòries i fins i tot d'una novel·la, que fa basarda, de ciència-ficció, sobre el futur apocalíptic que potser ens espera.

Ja el març de 2008, en el marc del Dia Internacional del Teatre, Mataró va homenatjar l'actriu... que viu a Madrid des de fa vint-i-cinc anys. L'he visitat sovint. I l'he sentida, molts cops, llegint en públic poemes catalans, de Salvador Espriu. O de Pere Quart, que també era a Santiago de Xile, exiliat. O poemes en castellà de Pablo Neruda, tan bon amic de l'anomenat "Grup Andí", amb presència notable dels escriptors catalans, com ara Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Montserrat Abelló i Francesc Trabal. A la Biblioteca de Catalunya, he pogut consultar la correspondència entre l'encara noia Julió i els ja madurs Benguerel i Oliver. Un grapat de cartes, a tall de materials per a una crònica sobre el trossejat món cultural català dels anys cinquanta i seixanta.

(Ignasi Riera. "Montserrat Julió", Avui (Barcelona), 16 d'abril del 2015, p. 21)