És evident, no em puc entretenir, cal que treballi!

Fa dies que aquesta idea em burxa però una sensació de claustrofòbia em fa anar amunt i avall de l'habitació de l'hotel sense lògica ni profit. Quan m'assec davant la taula per intentar escriure, els ulls se me'n van cap al retrat d'Olympia, nua i concupiscent, la qual em desperta apetències absurdes, mig adormides més enllà de la consciència. Aleshores em tombo i miro El Triomf de la Mort de Bruegel el Vell (no pas una còpia, que consti, sinó l'original autèntic del Museo del Prado) i, emportat per la màgia que té per a mi aquesta obra mestra, provo, per centena vegada, de comptar els esquelets..., però em perdo i ja començo a creure que mai no podré arribar fins al final.

Després de malgastar molta estona fent punta al llapis, plego... Veig ben clar que és una feina que no té sentit i que els meus propòsits de portar a terme una tasca ordenada i neta damunt d'un paper blanc són inútils... Per altra banda, em repeteixo que sóc vell, que no puc permetre'm el luxe de deixar la feina per a l'endemà, que a la meva edat els segons fugen com el gra en un sac foradat... Perdut en un laberint, procuro evocar la meva infantesa, quan la feina tenia molts addictes i, val a dir que sense fer cap esforç, encara em vénen a la memòria els eslògans de les caixes d'estalvis que s'exhibien en els autobusos i que asseguraven que la feina dignificava l'home...

(Fragment inicial de l'obra Memòries d'un futur bàrbar. Lleida: Pagès, 2006, p. 11)

* * *

No voldria encaparrar-me massa pel temps que ha de venir, però uns instints incontrolables em fan ser avar...

L'experiència m'ha ensenyat que els humans som fràgils. La majoria dels meus amics i coneguts s'han mort de coses banals: un cop d'aire, una apendicitis, un mal de queixal, un voltadits o alguna malaltia inexplicable, com la que va endur-se'n en Rebull...

Si no em proveeixo de queviures i no tapo els corrents d'aire que es filtren per les escletxes, corro el perill de deixar un esborrall indesxifrable, en lloc d'una obra històrica coherent. Visc en un mar de confusió i em sobta comprovar que el relat que porto entre mans serveix per disculpar la meva gran covardia. Per salvar-me, ocupo les hores escrivint, però em pregunto, a cada instant, per a qui escric...? Si, a més a més de la meva obra, quedaran en el món quilòmetres i quilòmetres de prestatges plens de volums que ningú no tornarà a consultar... Obres de poetes magnífics, de filòsofs, de polítics, de tècnics i de savis... Llibres prohibits en alguna hora de la història, llibres premiats, tot el pensament que un segle rere l'altre les biblioteques han anant acumulant com un tresor... Un tresor ignorat i inútil que perdurarà mentre els tèrmits no el devorin del tot.

És curiós de constatar que la meva cobejança no s'atura en els queviures. Una avidesa per reviure el passat em fa estar alerta. Aquest migdia han engegat el llum. Una bombeta elèctrica connectada al costat de la màquina d'escriure em serveix d'avís.

(Fragment inicial de l'obra Memòries d'un futur bàrbar. Lleida: Pagès, 2006, p. 65-66)