"Amb un portentós treball d'orfebre, Ruyra creà i recreà una llengua inesberlable però dúctil, i amb una clara vocació d'eternitat (la qual ja és més fruit d'una determinada manera de pensa). Tot i els nombrosos dialectalismes, que ell sabé com ningú perpetuar en els seus textos. Per tot això, i al seu pesar, Ruyra, esdevé litúrgic en més d'un sentit. En temps com els presents, on la complexitat tendeix a anar esbandint tot dogmatisme, no sembla gaire sa de continuar fent persistir mestre Ruyra per les mateixes capelletes, d'ús exclusiu dels més timorats, com ho fou ell mateix, segons declara Joan Fuster.

M. Lluïsa Julià, autora de diversos treballs sobre el narrador gironí, ha construït la seva intensa i perspicaç aventura ruyriana a base d'una àmplia perspectiva crítica, tot emprant, per a la seva visió global, diverses nocions de l'estructuralisme (Todorov, Propp) junt amb elements de la psicoanàlisi (Freud, Foucault)."

(Xavier Canyada. "Joaquim Ruyra, el mestre isolat", Avui Cultura, 19 de setembre de 1992, p. 7)
 

* * *
 

"Des del 1992, en què Lluïsa Julià publicava l'obra Joaquim Ruyra, narrador, els estudis sobre l'homèrida romàntica (segons la definició que el 1919 donava de l'autor de La fi del món a Girona un dels més aguts dels nostres crítics) han pres una nova embranzida que ha portat a un progrés notable en el coneixement de la seva vida i la seva obra. Com més d'un dels que en el nostre país es dediquen als estudis literaris, Lluïsa Julià és de la mena dels que, per damunt de tot, pensa més a posar al servei de la societat els dots que té per a l'estudi que no pas en els beneficis que, a curt o llarg termini, li puguin reportar els seus propis treballs. I Lluïsa Julià dóna, en un volum de més de tres-centes pàgines, no tan sols una extensa visió del que és l'evolució ruyriana en el camp de la narrativa, sinó també una acurada, exhaustiva i utilíssima ordenació cronològica del conjunt de la producció de Ruyra així com un excel·lent recull de la bibliografia sobre l'autor."

(Jaume Medina. "Tres llibres sobre Ruyra", Avui, 16 de maig de 1996)
 

* * *
 

"La nova edició de Maria Lluïsa Julià rehabilita l'original de Salvà i aporta la llum necessària per aclarir el destret històric dels abusos comesos per Carner, Fabra i els correctors de l'Institut d'Estudis Catalans sobre el manuscrit, gairebé sempre amb el beneplàcit de la poetessa. Després d'uns anys de pugnes i d'incomptables vaivens, alguns en part indiscernibles, que tenien com a rerefons la fixació del català estàndard i de la llengua literària culta per part d'uns quants caps de colla de les lletres del país, la primera edició remoguda i esporgada va aparèixer el 1917. És una llàstima que la mostra exhaustiva dels múltiples canvis de les diverses edicions no s'hagi vist coronada amb una edició crítica paral·lela, molt substanciosa de cara a tota mena d'anàlisis, en sintonia amb l'article que la mateixa Julià ha publicat recentment sobre el tema en el recull Miscel·lània Joan Veny.

Ara que la literatura amenaça de convertir-se en una franja marginal de les seccions de societat i espectacles, un Frederic Mistral empeltat de saba mallorquina i fortor de terra antiga és tota una troballa."

(Pau Dito Tubau. "Èpica popular", Avui Cultura, 30 de desembre de 2004, p. 12)
 

* * *
 

"[...] Sense mestres, sense mestres autèntics, no pot donar-se una transmissió eficaç de la tradició ni de la cultura en el sentit més ample d'aquest terme. I no hi ha dubte que la inexistència d'una tradició consistent i operant suposa realment una certa orfenesa.

Així, aquestes realitats de tradició i orfenesa, sovint potser no massa compreses, afecten tota activitat humana. També la pràctica de l'art, la pràctica de l'escriptura, la pràctica de la parenta pobra. Lluïsa Julià, pugnaç i documentada acaba d'oferir-nos, amb el touchant títol de Tradició i orfenesa, un conjunt de densos treballs i articles dedicats precisament a l'estudi de com ha afectat aquesta temàtica a les escriptores en la nostra llengua, a partir de Maria Antònia Salvà i fins a Maria-Mercè Marçal. Com ens ho defineix en una breu introducció: «El problema de ser acceptada com a escriptora en una tradició masculina». I no deixa de cridar l'atenció del lector que, des d'un primer moment, en aquesta esmentada introducció, assenyali com una part significativa del problema: «les universitats i altres institucions amb capacitat de lideratge, (que) van prendre, en la nova etapa democràtica, una actitud extremadament restrictiva respecte als valors literaris de la pròpia tradició... amb la conseqüent menysvaloració d'aquelles veus literàries que s'apartaven de l'estètica entronitzada. Entre elles, i de forma general, la veu de les escriptores, tot i que a partir dels anys setanta una nova generació s'hi incorporava amb força»."

(Bartomeu Fiol. "Tradició i orfenesa", Diari de Balears, 20 de novembre del 2007)
 

* * *
 

"L'orfe és aquell que no té pares biològics. Ara bé, també es poden desenvolupar estats d'orfenesa per altres motius, com quan et manquen pares literaris.

Tradició i orfenesa (Lleonard Muntaner, Palma, 2007) és el llibre que ha bastit Lluïsa Julià a partir d'una sèrie d'assajos que analitzen l'obra de sis escriptores catalanes. L'estat d'orfenesa que han experimentat algunes de les nostres escriptores, però, no va acompanyat d'un tarannà excloent cap a la nostra tradició literària. Al contrari, aquestes escriptores s'hi sentien de ple dret. Som els homes els qui hem rebut a contracor les seves obres.

Marçal, Roig, Anglada, Capmany, Català i Salvà són les autores escollides. D'entrada, són algunes de les nostres escriptores més reconegudes. L'obra de cadascuna conforma un continu mental de significat històric i literari. Julià ha disposat d'una mirada ben afuada a l'hora de destriar alguns dels elements més amagats de les seves trajectòries literàries. N'ha extret continguts ben diversos i ens ofereix un assaig absolutament coherent amb els objectius inicials: la demostració de l'existència d'una tradició literària femenina catalana, malgrat els obstacles culturals que han dificultat la tradició. Julià, des de la crítica no universitària, enllaça completament les autores a la seva tradició. [...]

Tradició i orfenesa és un assaig que alguns esperàvem. N'hi ha d'haver una segona part. Necessitàvem observar els vincles literaris de les nostres escriptores amb elles mateixes i amb la pròpia «tradició»."

(Adrià Chavarria. "Tradició i orfenesa" , Serra d'Or, núm. 579, març de 2008, p. 23)
 

* * *
 

Aquesta biografia de Maria Mercè Marçal [Maria-Mercè Marçal. Una vida] parteix d'una motivació estrictament personal, perquè Lluïsa Julià va compartir amb la poeta amistat i projectes comuns. A més, Julià es va adonar que el context històric dels anys 70 i 80 ja no els resultava evident. Estem davant d'un llibre fet amb molt d'amor, que a més va exigir la participació de desenes de testimonis.

El gran risc aquí va ser, confessa Julià, la mateixa naturalesa de la memòria humana, que tendeix a modificar els fets. Escriure una biografia significa saber com teixir una trama coherent a partir dels relats orals, que acostumen a ser fragmentaris. Calia convertir una vida viscuda a fons en un relat articulat, però que fos capaç de captivar el lector i posar de relleu els aspectes més decisius de la personalitat de la poeta i els motius que la duien a escriure.

La tradició de fer biografies literàries a Catalunya és prou escassa i la vida íntima encara avui és sovint vista com a tabú. Lluïsa Julià ja s'havia dedicat abans a estudiar les vides de Joaquim Ruyra, Maria Antònia Salvà o Maria Àngels Anglada, entre d'altres. La biògrafa destaca que en la majoria d'aquests casos sorgeix el problema de l'accés als documents de caràcter privat. Encara hi ha poc costum de dipositar els materials en arxius o biblioteques on podrien classificar-los i fer-los accessibles de manera ordenada als investigadors. Fina Birulés i Heura Marçal són un cas excepcional perquè no han posat mai cap entrebanc ni pel que fa a l'accés al material ni a revelar cap mena de fet rellevant per comprendre el transcurs de la vida de la poeta.

(Simona Škrabec. "La vida nòmada convertida en escriptura", Ara. Ara llegim, 7 d'abril de 2017)