"Existeix una tradició literària femenina catalana, tot i que diversos obstacles culturals han convertit l'escriptora i la seva obra en una entelèquia sense relació amb el passat històric i sense una contextualització que en defineixi les qualitats i en desgrani les intencions. Massa sovint aquesta recepció presenta les nostres escriptores orfes de tradició, els seus textos i pensaments, fragmentaris, foscos i erràtics. Tot i així, la literatura catalana escrita per dones al llarg del segle XX no és pas una excepció, descriu els problemes comuns amb què s'ha trobat l'escriptora en qualsevol tradició culta occidental. En primer terme la relació amb la tradició en què s'inscriu. El problema de ser acceptada com a escriptora en una tradició masculina, la incomoditat i el conflicte, obert en les primeres generacions, la seva transformació, després, a causa de la Guerra Civil i la negació intel·lectual per a la dona; i de forma permanent, el conflicte per les formes sexuals. Aquest difícil encaix presenta unes característiques específiques pel fet que el sistema literari català ha hagut de cercar les seves fites sense una entitat política prou reconeguda, tot i tenir-ne elements. [...]

Per altra banda, la literatura catalana escrita per dones al llarg del segle XX dibuixa els conflictes del canvi de percepció del subjecte. En primer lloc l'escriptora busca la pròpia representació, traça la imatge d'un individu que es vol independent, i trenca o conviu amb tot tipus de cotilles, imposades i autoimposades. Avança després en la descripció de les altres subjectivitats, i la realitat que l'envolta, sigui en relació a l'època burgesa o posterior. De Maria-Antònia Salvà i Caterina Albert, nascudes en pocs mesos de diferència el 1869, a Maria Aurèlia Capmany, María Àngels Anglada, Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal, desaparegudes a les darreries del segle XX tot i pertànyer a quatre generacions distintes, totes elles expliciten un mateix continu mental, mostren una clara consciència històrica, legitimen les seves predecessores i estableixen llaços implícits o explícits amb les seves coetànies dins i fora de la tradició catalana."

(De Tradició i orfenesa. Palma: Lleonard Muntaner, 2007, p. 7-8)
 

* * *
 

"Els inicis literaris de Joaquim Ruyra (1858-1939) sempre han estat qualificats de tardans, sobtats i brillants. Però, de fet, aquests qualificatius es deuen, encara avui quan es compleix justament un segle de la seva primera aparició pública, a una lamentable manca d'informació sobre els seus anys de formació. Efectivament, Ruyra neix a la literatura catalana el 1891, quan obté el premi de la Reina Regent d'Espanya a l'«Asociación Literaria de Gerona» pel seu poema L'únic remei. Ruyra tenia 33 anys. Però, la seva entrada decisiva en la narrativa es produeix l'any 1896, quan obté el premi Extraordinari en els Jocs Florals de Barcelona per Mar de llamp, Les senyoretes del mar i La mirada del pobret. Ruyra ja tenia 38 anys i aquest fet, juntament amb la qualitat literària que comporten les seves narracions, propiciaren, ja en aquell moment, la imatge d'un escriptor sorgit de cop i volta i, quasi, com per art d'encantament. És a dir: dotat d'una gran facilitat d'escriptura.

De fet, el mateix escriptor afavorí aquesta visió. Ruyra parlà molt poc de la seva vida anterior als anys noranta. [...]

Per una banda, es tendeix a creure que Ruyra es dedicà simplement a viure, a preocupar-se de les obligacions generades de les seves propietats tot allunyant-se de qualsevol activitat literària. Per una altra, s'ha format la imatge del Ruyra jove, dels seus ideals i creences, a partir de la imatge del Ruyra gran, sobretot del Ruyra dels anys vint, quan s'adhereix al franciscanisme i fa de la religió la raó de la seva existència. En definitiva, la imatge del Ruyra jove es defineix segons criteris posteriors que, cal remarcar-ho, l'escriptor no es preocupà de desmentir.

En aquest estat deplorable d'informació i de desinformació, la conservació d'un text inèdit, escrit cap a la segona meitat dels anys vuitanta, té una importància cabdal per al coneixement dels anys de formació de Ruyra; i, més encara, pel caràcter reflexiu i analític que conté. Es tracta de L'envejós. (Estudi psicològic) que aporta molta informació sobre el Ruyra d'aquells anys. Un text d'unes característiques inusitades en la tradició literària catalana que demostra com, contràriament al que s'ha dit sovint, Ruyra no sols no es desconnectà de la literatura la dècada dels anys vuitanta, sinó que treballava febrosament en la redacció de diversos manuscrits. L'envejós aporta informació sobre la seva tasca literària i ofereix, en primer terme, la visió d'un home immergit en la literatura."

(Dins de L'envejós. Manuscrit inèdit de Joaquim Ruyra. Blanes - Lloret de Mar: Premis Recull - Cercle Alba de Prima, 1991, p. 17-20)
 

* * *
 

"He volgut fer una antologia que expliqui aquesta força expressiva de Maria-Mercè Marçal, però també he volgut assenyalar la dimensió ideològica —vital, cultural, lingüística i feminista— que la informa i la sustenta en aquest diàleg indestriable entre vida i literatura, poques vegades fet de manera tan explícita, poques vegades tan innovador. De ben segur que les lectores i els lectors habituals de Maria-Mercè tenen la seva pròpia antologia, la seva lectura personal. He intentat de dir la meva experiència literària de l'obra i en certa manera també d'objectivar-la, m'he detingut en els conflictes i les referències que m'han semblat centrals per fer-la entenedora, per no desvirtuar-la, també per presentar-la a les persones i generacions que s'incorporen a la seva lectura.

El moviment crític de refer, a la inversa, el procés d'elaboració d'una obra troba en Marçal un aliat, perquè insistentment l'explica. He fet volgudament un cas de les seves declaracions. La meva, doncs, és una antologia en companyia de la poeta i amiga; quantes vegades no havíem parlat sobre aquest producte que s'anomena «antologia»...! De l'amalgama entre les raons exposades i el gust personal prové la tria feta. Molts poemes no antologats són, però, citats o al·ludits al llarg de l'estudi. Tots els seus llibres hi són representats en una progressió ascendent a mesura que avança la seva veu; també en relació amb la llargària de cada llibre."

(De la "Introducció" a l'obra Contraban de llum. Antologia poètica. A cura de Lluïsa Julià. Barcelona: Proa, 2001, p. 53)
 

* * *
 

"Els 18 textos que conformen el primer llibre de Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) presenten un conjunt d'històries, entre relats, apunts biogràfics, esbossos de fets, de vides escapçades, viscudes amb obsessions i amors d'intensitats amagades que ens transporten a la Mallorca de la postguerra, aquella que l'escriptora entreveu en el desvetllament de la infantesa i la pubertat, en un món en què la vida personal i amorosa s'havia de conformar, de grat o per força, a les convencions més ràncies, a les estructures rígides marcades pel matrimoni patriarcal, els bons costums i la religió.

Escrits a Ciutat de Mallorca i Barcelona entre 1971 i 1974, quan Riera compta entre 23 i 26 anys d'edat, aquests primers relats presenten la gosadia d'un trencament generacional, la dels escriptors nascuts els anys quaranta, i que es donen a conèixer en la dècada dels setanta tot coincidint amb el final del franquisme i els passos cap a una democràcia que començava a tocar-se amb els dits. Són els anys que publiquen les seves obres els narradors anomenats de la «generació dels setanta», com Jordi Coca, Biel Mesquida o Quim Monzó, en un moment d'impuls històric fonamental en què, després de dècades, es produeix també la incorporació, amb una certa normalitat, de la primera generació de narradores de la postguerra: Antònia Vicens, Elena Valentí, Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig o Maria-Antònia Oliver. Un fenomen que coincideix amb el desvetllament del Segon Feminisme dels anys setanta que té com a esdeveniment públic de cohesió la celebració de les Jornades Feministes a la Universitat de Barcelona el maig de 1976."

(Del llibre Carme Riera. Barcelona: AELC, Col. "Retrats, 16", abril de 2009, p. 23-24)
 

* * *
 

"Mireia va ser publicada a Barcelona el 1917 per l'Institut d'Estudis Catalans, llavors Institut de la Llengua Catalana, i des del primer moment va ser considerada la versió definitiva de l'obra, per la fidelitat al vers, per la riquesa i exuberància dels mots, per haver trobat una coincidència extrema en l'al·lusió als treballs i les festes del camp i per la descripció dels personatges que es mouen al voltant del Mas dels Lledons. Joaquim Folguera, Carles Riba, Josep Carner, Tomàs Garcés, Gabriel Alomar, Joan Alcover..., més tard Ramon Aramon, Francesc de B. Moll o Josep M. Capdevila, tothom, absolutament tothom, va lloar la tasca de la traductora; però potser siguin els mots de Josep M. de Sagarra, escrits en aparèixer l'obra, els més expressius en aquest sentit: «Aquesta traducció és per a mi una de les més belles gestes de la nostra poesia. Mireia sortia de les mans de Maria-Antònia tan pura i tan salvatge com el poema provençal».
També Maria-Antònia Salvà reconeixia que aquesta obra era la que més renom i satisfacció li havia proporcionat."

(Del Pròleg a l'obra Mireia, de Frederic Mistral. Barcelona: Quaderns Crema, 2004, p. 17)