–Creus que una llengua transmet un esperit? O sigui la llengua és quelcom formal i l'esperit és quelcom substancial? O sigui, allò que Ferdinand de Saussure en deia "continent" (llengua) i "contingut" (esperit o sub-estància)?
–No és ben bé que la llengua transmeti un esperit. O sí... És que la llengua té un esperit. Però, a parer meu, no pas un esperit diví, una cosa etèria que se li ha infós com per art de màgia. No. L'esperit de la llengua consisteix –ja ho he dit abans– en les característiques que els parlants li donen. I aquestes característiques obeeixen a la necessitat d’aquests parlants.

(s/n: Sincronies, núm. 1, juliol de 2008)

* * *

–Els relats d'aquesta obra són força diferents entre ells, però presenten alguns temes recurrents com, per exemple, el record de la infantesa. És una etapa que t'atrau especialment, la dels anys d'infància?
–Mira, jo no vaig ser un nen feliç. No recordo la meva infantesa com un període especialment grat de la meva vida, sinó més aviat el contrari. Segurament això em condiciona a l'hora d'escollir els temes, però és que, a més, sóc mestre. I acostumo a reflexionar molt sobre els nens. I bona part de la meva feina és intentar comprendre'ls; i un cop ho he aconseguit, intentar ajudar-los a comprendre's a ells mateixos i també a comprendre el món que els envolta i a adonar-se que hi ocupen un lloc. I es pot dir que, per això, la infantesa -sí- ocupa una bona part de la meva vida i dels meus pensaments. I això també és un privilegi. Potser em trobaràs presumptuós perquè és la segona vegada que et dic que em crec privilegiat, però és que, realment, ser a la vora de la canalla és extraordinàriament compensador.

–D'on beuen les teves històries? Hi ha una part de tu en cadascuna d'elles?
–Sí. Segur que sí... Jo diria que a totes hi sóc jo. Jo o la gent més propera a mi i, per tant, d'alguna manera, jo. El llibre es diu Mira sota el coixí perquè sota el coixí és un espai íntim on hi poses les coses que no vols que ningú descobreixi mentre dorms. I, en aquest llibre, jo aixeco el coixí i convido a mirar què hi tinc. Per tant, sí, hi ha molt de mi mateix en aquest llibre... De mi o de persones pròximes a mi, o de situacions que m'han remogut la consciència.

(Berta Florés Paredes: "Escriure és comser l'amo del món. Pots fer i desfer com et passi pel barret", La Font del Diàleg, núm. 48, març de 2008. Descarrega la revista sencera)

* * *

—El gran problema que tenim és l'ús social del català?
Passa que els mateixos catalans la fem una llengua innecessària quan renunciem a parlar sempre en català.

—I com canviar aquest mal costum?
Hauríem de parlar d'autoestima, d'identitat i d’actituds. Són tres capítols molt lligats. Tenim una actitud dimissionària i acomplexada.

(s/n: El 9 Nou, 2 d'abril de 2007)

* * *

–És cert que hi ha alumnes de famílies catalanoparlants que, quan arriben a l'escola, adopten el castellà com a llengua per relacionar-se amb els companys?
–És absolutament cert. Ho expliquem al llibre... El català s'associa sempre a coses culturals, a coses serioses, a tradició... No es fan polítiques intel·ligents que tendeixin a esborrar aquesta connotació que té el català... A més, els joves associen el nostre idioma al poder: és la llengua de l'escola, de l’administració, dels grans... I, és clar, el jovent és rebel per naturalesa i és possible que parlar castellà sigui una manera més de mostrar aquesta rebel·lia. A més, els castellanoparlants són majoria i si volen integrar-se, ho han de fer renunciant a la seva llengua perquè no poden sostreure's a la norma dominant, que és que el castellanoparlant mantingui la llengua i el catalanoparlant s'hi adapti. Ho han mamat des de petits...!

(Berta Florés: "Cal creure de debò que la nostra llengua no és inferior", La Font del Diàleg, núm. 36, febrer de 2007. Descarrega la revista sencera)

* * *

–Llengua, dialecte... Una constant nafra, oi? Què és un dialecte? Abans es deia que el català era un dialecte...
–Imagina't un mosaic: la llengua és tot el mosaic, i cada rajola és un dialecte. Quan tu utilitzes el mosaic, tu no trepitges tot el mosaic, trepitges una rajola i, per tant, també trepitges el mosaic. Però aquest trepitjar es concreta només en una rajola. No pots trepitjar tot el mosaic alhora... Amb això, vull dir que el que jo estic parlant ara, és un dialecte del català, igual que ho és, posem per cas, el valencià. Les llengües no es parlen, les llengües són realitzacions ideals de la parla. Una llengua és un codi lingüístic que serveix per a comunicar-se i cadascú la parla com li han ensenyat. Que ningú pensi que ell parla una llengua i que són els altres els qui parlen dialectes: tothom parla un dialecte. El seu. I això és el que els valencians no ens perdonen: que nosaltres pensem que som els qui parlem una llengua, mentre que ells parlen un dialecte. No: tan dialectal és dir "la seua mare" com dir "se mare", que es diu per aquí...

–Picabaralla política?
–Sí, i porta un enrenou molt gran que fa que molta gent s'equivoqui al País Valencià... Per exemple, hi ha moltes persones que s’estimen més parlar el castellà que no pas el valència. Es pensen que amb aquesta actitud defensen la seva llengua i no és així, evidentment...

(Pat Millet: Diari de l'Ametlla, maig de 2005, p. 20. Descarrega la revista sencera)