No hi ha res més compensador que el reconeixement d'un nen, tant si aquest és explícit com si és implícit. Un bon dia et saluda pel carrer un alumne teu, actual o antic, i quan te n'acomiades i continua el seu camí, t'adones que ha hagut de travessar tota la plaça per a fer-ho i que s'ha estimat més venir a salu­dar-te que no pas passar de llarg, que li hagués estat més fàcil. I aleshores el recordes dos pams més baixet, assegut en aquell pupitre fa uns quants anys, movent brega a classe, i reconeixes en aquell petit dimoniet tots els trets positius que, poc o molt, tu vas contribuir a potenciar; i penses que l'home o dona que acabes d'acomiadar també és una mica obra teva. I això és fantàstic. No hi ha sensació més compensadora. O bé, un dia, se't queda mirant fixament un dels teus alumnes i quan l'interrogues sobre el seu posat, t'etziba un "Ets el millor profe que he tingut". I, encara que tu saps que no t'ho has de creure, saps també que és una expressió sincera, una expressió que s'hauria pogut estalviar, una expressió que no se li hau­ria acudit mai si el que perseguia era tan sols fer-te la rosca.

(Del capítol "Vocació o professió", dins Fer de mestre)

[…] inhibir-se de l'exercici del po­der quan aquest és legítim, a part de constituir una inadmissible falta de responsabilitat, és també un gravíssim error perquè el poder no quedarà mai desert. Sempre hi haurà algú que agafarà el relleu i es col·locarà en el lloc d'aquell qui renuncia a exercir-lo: un alumne, un grup d'alumnes o la classe sencera, que ho faran, a més, de manera il·legítima i amb objectius probablement contraris als que demana el sentit comú. El sentit democràtic i el respecte per l'alumne no ens poden fer caure en la inoperància. No obli­dem que la democràcia consisteix a delegar el poder. No pas a eliminar-lo.

(Del capítol "L'autoritat i el poder", dins Fer de mestre)

Els agents educatius directes més importants són els pares, però sí que és cert que l'escola és un àmbit ideal per a educar en aquests aspectes perquè és una societat controlada que té unes normes a complir i unes autoritats que haurien de poder fer-les complir. El que succeeix és que és fals que l'escola eduqui de manera autònoma. L'única cosa que pot fer l'escola és actuar com a complement de la família per a confirmar uns valors prèviament acceptats de comú acord per tota la societat. […] un nou cas d'inhibició educativa. Uns pares que actuen així, permeten que el seu fill o filla, l'eduquin els altres. Perquè l'infant, sens dubte, aprendrà. Això és segur. Aprendrà el que els pares volen que aprengui o aprendrà el que no volen que aprengui, però aprendrà. Aprendrà perquè el nen interactua amb el món, hi siguin o no hi siguin els pares. No és un ninot mecànic que només s'activa en presència seva, sinó que aprèn constantment, simplement del seu contacte amb el món i de totes les situacions que viu, perquè totes li aporten notícies i in­formació de com és la realitat a la qual s'ha d'adaptar.

(Del capítol "Paper de la família", dins Fer de mestre)

* * *

De totes maneres, penso que [l'ús per part dels mitjans de comunicació d'un model de llengua empobrit i acastellanat] és el resultat d'una determinada moda, d'acord amb els models actuals, que propugnen la informalitat i defugen els encarcaraments [...], i que, com a tal, passarà. Em sembla evident que un model basat en el desconeixement i el col·loquialisme d'un dels molts dialectes que té la llengua catalana [el barceloní], que d'altra banda, és un dels més fortament castellanitzats, no pot triomfar a llarg termini, però el que és inqüestionable és que, durant tot el temps que es mantingui, la llengua restarà aturada en un gorg, encallada en un dels esculls del camí cap a la normalitat i, fins i tot, és possible que si l'estancament és massa persistent, hi deixi petges que després costarà molt de fer desaparèixer. En definitiva, per tant, representarà perdre uns anys valuosíssims durant els quals la llengua disposa, si més no, de certa quantitat de mitjans que li permetrien avançar en la direcció correcta en comptes de quedar condemnada a donar voltes sobre ella mateixa.

(Del llibre La anormalitat lingüística del catalans)

* * *

Com a conseqüència de la coexistència de dues llengües en un mateix territori, sol aparèixer el bilingüisme, que sempre és asimètric, en el sentit que tot individu posseeix una llengua primera, en la qual se sentirà més còmode per molt bé que conegui l'altra. El bilingüisme, en moltes ocasions –i sempre que sigui voluntari–, pot ser positiu en l'àmbit individual, ja que el domini de més d'una llengua comporta un enriquiment personal gens menyspreable. En canvi, en l'aspecte col·lectiu [...], és una condició indispensable perquè una comunitat pugui anar abandonant a poc a poc la seva [llengua]. No oblidem que, si bé és cert que la desaparició d'una llengua és un fenomen col·lectiu, no és menys cert que el procés té lloc en l'individu, que és qui pren la decisió de trair-la en determinats moments [...]. Em sembla obvi que això no pot passar si no existeixen bilingües i que comença a ser veritablement perillós quan, en una societat on existeix contacte de dues llengües, tots els integrants de la comunitat que pertany a la menys vigorosa ho són i no ho són, en canvi, tots els que pertanyen a l'altra.

(Del llibre Llengua i societat al Vallès Oriental)