Els corbs

Passen els corbs. És l'horabaixa
de tot. Els corbs, la cridòria
dels corbs que passen fa alçar
el cap —és bo— a tots: petits
i grans. Mirem el cel, les taques
dels animals. Ens escarrufa
el trist renou que fan les ales
de carbonissa que s'escola
sac foradat avall. I quina buidor d'ocells! Els corbs retornen,
el gavatx ple, a llurs nius alts.

Passen els corbs. Els ulls malmiren
l'embetumada voladissa.
És endebades majestuosa,
com aquell mort al qui vesteixen
amb la diària roba seva
i ja no pot més aixecar-se
ni dir "Adéu", anar al tall
o convidar l'amic a beure.

(Dins de BAUÇÀ, B.: Plaça de la boira. Vida i obra poètica de Rafel Jaume. Palma: Universitat de les Illes Balears - Institut d'Estudis Baleàrics, 1993, p. 193)

* * *

La boira

La boira. M'agradà sempre la boira.
Veure sa blanca mà passejant lenta,
amorosa diria, per la vall,
pels carrers tan estrets d'aquest poblet,
per damunt les alzines que no havien
somiat mai tenir aquest llençol
tan a prop de ses fulles malcarades,
pels turons que a la fi poden creure's
altes muntanyes on els corbs hi crien.

La boira. Sempre m'agradà la boira,
el cel esblanqueït que baixa a veure
els humans, mentre dormen, com humans,
i amb el seu vel lletós esborra tantes
diferències com l'home ha aixecat.

La boira. M'agradà sempre la boira.
Tot i que em dugui no sé quin tristíssim
record d'una mortalla sense plecs
encara, que potser sigui la meva.

(Dins de BAUÇÀ, B.: Plaça de la boira. Vida i obra poètica de Rafel Jaume. Palma: Universitat de les Illes Balears - Institut d'Estudis Baleàrics, 1993, p. 198)