Rafel Jaume és d'aquells homes que han passat pel món fent el menys soroll possible. Com si calçàs unes subtils sabatilles de seda. Es va morir així, senzillament i prematurament, amb una mort humil de veí d'una planta baixa amb corral al carrer de Son Nadalet, tocant a s'Hort d'es Ca. En Rafel Jaume era d'aquesta mena: ordenat, meticulós, quotidià i formigueta. De casa seva a la llibreria, de la llibreria al diari on treballava de corrector —i d'esplèndid col·laborador i de crític d'art, val a dir-ho— i del diari altra volta a casa seva i demà serà un altre dia. Que jo sàpiga, no va viatjar gaire més enfora de Barcelona, no va sortir en els programes televisius, no va armar cap escàndol ni cap gresca, no sovintejava els actes públics ni la seva imatge era gens habitual en el fòrum. Va patir tràngols, problemes i estretors. El seu esquema de vida, la seva quadriculada existència, no es va alterar mai. Rafel Jaume era un silenciós.

Tant ho era, que la seva obra poètica s'anava apilant, curosament estotjada i adesada, i només molt de tard en tard treia a la superfície una mena de punta d'iceberg. Feia molt de temps, tanmateix, que havia fet vot de servir la poesia. Escrivint, llegint, investigant, col·laborant, fitxant i fins i tot despatxant. En matèria de poesia en sabia un reguitzell; jo crec que era qui més en sabia de tota la nostra contrada.

[...]

Savi en bibliografia poètica i savi, també, en art poètica. Ja he dit que Rafel Jaume va escriure, sembla, prou poesia; en va publicar, però, molt poca. ¿Timidesa?, ¿indiferència? ¿O potser orgull, sentiment de superioritat amb una punta de menyspreu? Confés que no sabria quina contesta triar. Dues vegades va guanyar el Premi Ciutat de Palma. Un dels llibres guardonats, Las Oraciones y otros poemas, va veure la llum pública; l'altre deu haver romàs entre els papers pòstums. Una pila d'anys més tard, el 1979, Damià Huguet, el poeta de Campos, li publicava en els Quaderns Campaners Molt més que les paraules, el seu primer —i ja únic en vida de l'autor— recull de versos catalans. Mentrestant anava endegant el quotidià treball: la llibreria, el diari, la crítica d'art (i ara cal que diguem, entre parèntesis, que Rafel Jaume ha estat el més honest, responsable i informat crític d'art del nostre temps i de la nostra illa).

(Josep M. Llompart. "Esborrany per a una silueta", pròleg a Poemes, 1982-83. Palma: Moll, 1984, p. 9)
 

* * *
 

Encara els amics recorden aquell cos menut que lentament s'extingia... Amb la seva ferma feblesa havia bastit a cops de passió i de voluntat una obra important en el camp de la poesia, de la crítica d'art i de l'agitació cultural.

Un bell testimoni és el de la meravellosa revista Dabo (1951-1955), feta en col·laboració amb el pintor i gravador Xam, una de les fites singulars de la poesia de postguerra, que reunia noms tan importants com Vicente Aleixandre i Carlos Edmundo d'Ory, i ha merescut l'elogi de tots els crítics posteriors, i especialment el de l'estudiosa Fanny Rubio en la seva tesi sobre les revistes espanyoles de postguerra. Un altre projecte de revista, també en castellà, fou Alconase.

En aquells anys cinquanta i seixanta, la seva obra poètica és escrita en castellà, i gairebé fins als anys setanta encara escriurà en aquesta llengua, però sols hi edita un llibre notable, Las oraciones y otros poemas, Premi Ciutat de Palma 1957, publicat per la mítica Atlante l'any 1958. La seva obra castellana resta així gairebé inèdita i dispersa per les revistes de poesia espanyoles d'aquesta època. Fins i tot declina l'oferiment del novel·lista García Hortelano de figurar en l'antologia de la generació espanyola dels cinquanta. Quin és el motiu que la fa ser tan humil? És certament un dels misteris de la vida d'un home singular.

El grup Tago, l'any 1959, és la primera sotragada important de l'art manierista i postimpressionista mallorquí. Lentament, els noms de Rivera Bagur, Miquel Brunet, Miquel Morell, Vélez, Fraver, i altres són impulsats pel verd d'aquest home menut i sincer. Neix el crític més atrevit i tal volta més rigorós dels darrers decennis a les Illes Balears.

(Bartomeu Rotger. "Molt més que paraules", pròleg al llibre Plaça de la boira. Vida i obra poètica de Rafel Jaume, de Bartomeu Bauçà. Palma: Universitat de les Illes Balears - Institut d'Estudis Baleàrics, 1993, p. 10)
 

* * *
 

Quant als continguts, cal dir que Rafel Jaume és el poeta i que el poeta és Rafel Jaume; és ell qui té els acudits i és ell qui pateix els desencants. Ell, el protagonista, però també el seu barri. I amb el barri, la pols, els bassiots, els corrals, la roba estesa... I és també al barri on es troben encara les botigues, i on abans eren els tramvies els qui feien el trajecte fins a Ciutat.

I del barri, a la casa; i de la casa, al jo del poeta. És un procés des del fet exterior a la reflexió interior, com podem veure a "Una cigala morta....". Esmentava ara mateix la casa; doncs bé, la casa és el refugi del solitari. El motiu de la casa, que trobam en alguns poemes d'aquest recull, ens serveix per introduir-nos dins l'ésser solitari del poeta; només quan està tot sol és quan treu la banya, com el caragol, i la seva actuació és humil, com la de l'aranya i la lletuga: per això són tots tres —caragol, aranya i lletuga— "germanes". Professió d'humilitat, doncs, féu el poeta, i professió de silenci: "poruga" la carn, com millor es trobava era tot sol i callat, a casa, lluny de "cigales" renoueres i supèrflues.

[...]

"L'home del temps" és el poema que millor reflecteix algunes de les característiques que vertebren Acudits i desencants, ja que hi trobam el procés des d'allò que és exterior cap a la interioritat, [...] tota la càrrega tràgica del cansament de viure que desemboca en desencís. Rafel Jaume està cansat de viure com viu, cansat de recórrer els mateixos camins, de ser una mitjania, de fer cada dia les mateixes coses, d'acomplir ritus religiosos... i així arriba finalment a estar cansat d'estar cansat.

(Bartomeu Bauçà. Plaça de la boira. Vida i obra poètica de Rafel Jaume. Palma: Universitat de les Illes Balears - Institut d'Estudis Baleàrics, 1993, p. 42-43)
 

* * *
 

Formalment cal dir que el poeta mostra preferència per una versificació poc restrictiva: predomini de poemes que presenten només còmput sil·làbic, sense rima; quan n'hi ha, de rima, predomina l'assonant sobre la consonant; predomini de la distribució no estròfica. Tot i que el vers més emprat és l'hexasíl·lab, vull assenyalar si més no el pes que en aquest recull té el decasíl·lab, amb el seu ritme reposat i sentenciós, que tant diu amb el contingut del llibre. I és que Rafel Jaume, com no em cansaré de dir, és poeta de substàncies; per això escriu millor quan no se subjecta a uns esquemes mètrics rígids, sinó a altres de més flexibles que li permeten de reeixir en l'aprofundiment conceptual, en la línia dels continguts.

Pel que fa al lèxic, tot i que predomina la substantivació concreta i material, un 33 % dels substantius són bé abstractes, bé ideals o evocadors, fet que gosaria explicar així: la muntanya, la natura, un poble, el camp com a objecte-escenari poètic i un to reflexiu-evocador i nostàlgic com a actitud, fan que sovintegin la imatge i la comparació; d'aquesta manera, molts de substantius que són concrets al paradigma sintagmàticament són usats com a llenguatge figurat (vegeu per exemple la "carbonissa", la "mar de pins" o la casa feta "colomer" en els poemes corresponents).

"Els corbs" és un poema corprenedor. La seva lectura desperta en nosaltres un feix de connotacions: el negre, la cridòria, la majestuositat, la mort... És, a més, un poema que ens lliga fins al darrer vers, sense la més mínima concessió decorativa (els continus encavallaments i una imatge final llarguíssima en són els artífexs).

(Bartomeu Bauçà. Plaça de la boira. Vida i obra poètica de Rafel Jaume. Palma: Universitat de les Illes Balears - Institut d'Estudis Baleàrics, 1993, p. 44)