—El títol de la novel·la fa referència a...
—A la mar de Màrmara, el nom que té la Mediterrània quan s'acaba a Istambul.

—I quin sentit adquireix a la novel·la?
—És una paraula que per mi té la força del seu significant, no del significat. És molt sensorial. M'agrada molt. I com que a la novel·la hi ha molts símbols màgics, la paraula és també màgica, de possibilitats de reencontre. Quan la vaig conèixer em va agradar moltíssim des del primer moment. Tenia una gran musicalitat i em va semblar perfecta per a la novel·la.

[...]

—Creieu que el vostre estil, el ritme, per exemple, ha canviat en aquesta novel·la, que l'heu adaptada a les necessitats narratives d'una novel·la de gruix?
—No crec que hagi canviat el meu estil, si bé és un estil més madurat i depurat. No hi ha hagut una voluntat de canvi d'estil; sí, d'enriquir els recursos narratius. Ara, el llenguatge que em caracteritza crec que continua essent el mateix.

—En la vostra curta però ja densa carrera literària heu acceptar consells de gaire gent?
—De gaire, no. De poca gent. Però sí que n'he acceptats. De fet pens que hem de tenir capacitat d'escoltar, sobretot quan realment creus que tenen raó. Però no em deix dur gaire. No em deix influir gaire. Però sí que hi ha gent en la qual tinc confiança, cosa que no vol dir que els escolti sempre.

—Recordeu ara algun consell significatiu?
—Sí. Un consell que em va donar mon pare i que m'ha estat molt útil. "Quan escriguis un text —em va dir—, l'has de rellegir i treure'n allò que no sigui estrictament necessari". Això em va ensenyar a fer exercicis de contenció literària. Mesurar les paraules, els adjectius. Saber trobar la paraula justa és molt difícil. És més fàcil omplir una pàgina de paraules que no trobar l'adjectiu just.

(Lluís Bonada: "Màrmara, màrmara", El Temps, 11 d'abril de 1994)