Era un matí de sol a Jerusalem, la ciutat santa, la ciutat maleïda. Era el país de Canaan. Quan va néixer, ningú no tallà el cordó que la unia al cos de la mare, ni la banyà dins l'aigua clara i neta, ni volgué embolcallar-la. Iahvè la va veure, abandonada i plena de sang, i la va fer créixer fins que es convertí en una donzella molt bella. Llavors, cobrí amb el seu mantell la nuesa de Jerusalem. La va vestir i l'ornà amb joies valuoses. L'alimentà amb farina i oli, i mel. La seva fama s'escampà per totes les nacions i fou immensa la glòria de la ciutat. Però Iahvè se sentí traït per la seva escollida. En el seu nom i durant una història de cinquanta segles, hi hagué més de deu milions de morts a Jerusalem. Els seus habitants foren deportats, crucificats, o venuts com a esclaus. Ningú no sap, encara avui, quin secret de mort l'habita.

En Tarik sentia la ràbia com un foc. Ajagut a la cambra del terrat, no havia pogut adormir-se encara. A la seva vora, la respiració regular de n'Aixa, i també la de l'infant, quasi imperceptible. Des que va néixer, no havia retornat a pensar-hi, en l'odi. Feia molts anys que res no li distreia el pensament amb tanta intensitat. Durant aquestes setmanes, quan passava el temps a la botiga captivant la voluntat dels visitants per qualsevol futilesa, se sentia quasi feliç. N'Aixa continuava a la cambra alta, recuperant-se del part. Tenia l'infant a la seva vora, en un bres que li portà ell mateix i que li agradava gronxar. A mitjan matí, alçava els ulls al cel, com si hi volgués endevinar la pluja, i es preguntava què hi feien ells dos, la dona i el fill, al refugi enlairat. Potser n'Aixa alletava l'infant, o l'adormia amb cançons només dites en veu molt baixa, o li explicava històries. En evocar-los, respirava molt fondo i els sabia seus. Ells eren la seva pertinença. Per això havia de protegir-los de qualsevol adversitat.

Aquesta sensació el distragué durant un temps. Oblidà les cabòries que abans el feien acudir a les trobades secretes on els palestins s'esbravaven la ràbia i feien plans per al futur de Jerusalem. La ciutat que els pertanyia i que s'entestaven a robar-los. Amb el fill, tot va passar a un segon pla. Com si res més no tengués importància, o com si una bena gruixuda li tapàs els ulls. Hauria volgut que la ceguesa duràs per sempre. Haurien pogut viure tranquils. Esperar una mica de temps, fins que n'Aixa i l'infant es recuperassin del tot, i recomençar la vida com l'havien somniada. De vegades pensava que Jerusalem era una ciutat terrible, capaç de sotmetre les voluntats, plena de secrets; tanmateix, tan desitjable com una poma roja o com una donzella verge. Inaccessible amb les vuit portes com gegants, amb els carrerons que ells habitaven i on no hi havia futur.

Havia defugit els pensaments. però un matí tornaren sense avisos, i tots aquells propòsits de silenci es van fondre. La idea d'una vida tranquil·la al costat de n'Aixa i de l'infant perdé força. Perquè descobrí que seria una mentida. Mai no tendrien dret a la calma. Potser aconseguirien aprendre a representar el paper dels pares, a simular que res no els destorbava. Mentrestant, la casa aniria envellint amb ells. Però la mort de les parets seria molt pitjor que la pròpia, perquè significava renunciar a l'espai que era seu. Quan haguessin de repetir els gestos dels altres, preparar el farcell i fer un bolic amb quatre objectes, eixugar-se la pena i partir, no hi hauria camins de tornada.

Ho havia descobert aquell matí. De vegades les més grans decisions, les que ens barataran la vida en un moment, es prenen de pressa. Com si en realitat no fóssim nosaltres qui decidíssim d'optar pel blanc o pel negre, sinó que la mateixa vida ens hi empenyés. Ella deu ser-ne la culpable, dels nostres errors, perquè ens guia amb mà maldestra. En equivocam, llavors, i no sabem si el que hem fet és fruit d'una voluntat lliure, o d'un joc d'atzar, o d'una estrella. En Tarik no s'entretenia gaire a mirar els estels. Només ho havia fet en les rutes fins a Betlem, quan cercava el recer d'un portal. Però fins i tot en aquelles hores tenia el pensament massa tèrbol. Emboirat pel desig, ple de n'Aixa, no tenia temps per imaginar auguris al cel. Potser, si hagués sabut llegir la volta estelada, s'hauria fet enrere oblidant els israelians. Hauria volgut ser com els vells i hauria fet que la vida passàs sense gaires tempestes.

(D'Orient, Occident, 1997, p. 125-127)