"En aquesta novel·la [L'hora dels eclipsis], en Francesc, modèlic pare de família i professor d'universitat, intenta compaginar el dia, representat per una esposa fidel i culta, amb la nit, que pren forma d'una ballarina de discoteca, filla d'una dona de la neteja. En el llindar d'una esquizofrènia massa còmoda, en Francesc es veu obligat a triar quan la dona descobreix que l'enganya. I la seva decisió enllaça amb el leitmotiv de la primera novel.la d'aquesta jove autora, Els ulls d'ahir: la renúncia, el replegament en un mateix, l'opció de la solitud més o menys compartida".

(Vicenç Pagès. "El ritme lent de la transcendència", Diari de Barcelona, 10 de febrer de 1990)

* * *

"El llibre [Sense compromís de perversitat] ens dóna en alternança tres textos de cada autor que van mostrant curioses influències mútues, petits robatoris temàtics o d'estil, però que alhora preserven la manera pròpia de cadascú. [...] El contrapunt entre la brillantor estilística de Miquel de Palol i la imaginació i la cada vegada més neta prosa de Maria de la Pau Janer aconsegueixen un llibre significatiu per a tots dos autors, tot això assaonat amb unes dosis de culturalisme ben enteses que donen un aire decadent força oportú al joc literari que planteja."

(Xulio Ricardo Trigo. "Una reunió de primera", El Temps, 13 de maig de1991)

* * *

"No em sé estar de dir que, fa alguns anys, quan vaig intuir que la meva filla Maria de la Pau tenia vel·leitats d'escriure, tocada per la dèria de la fabulació, hauria fet qualsevol cosa per evitar-ho. Bé que conec les misèries de l'escriptura, i tan bé que em sé les múltiples crucifixions a què es veu sotmès l'escriptor si gosa a tenir una mica —una mica mica— d'èxit: algunes dotzenes de lectors guanyats a pols. Vaig esforçar-me per llevar-l'hi del cap, encara que sabia —no sé si pot considerar-se una llei de la naturalesa— que n'hi ha prou que el pare tracti d'evitar un parany, perquè els fills decideixin d'experimentar el parany pel seu compte. L'escriptora va sorgir, llavors, com una revolta. Tal vegada, com una rebel·lió. I és que hi ha un principi pedagògic que quasi mai falla. Més que les nostres paraules, els fills escolten els somnis que ens alimentaren la vida".

(Gabriel Janer Manila: "Com una revolta", Avui, gener 1996)

* * *

"MPJ sembla complaure's [...] a vorejar deliberadament els esculls de les tècniques narratives. Els personatges s'expliquen, hi ha conflictes abordats frontalment i de manera explícita, s'incideix un cop i un altre en el tractament esteticista de la nostàlgia i MPJ no està de picar l'ullet a gremis i estaments que li són especials, ni de tractar vulgaritats flaubertianes i interioritzacions reiterades on el lector ha de decidir quin és el grau d'ironia, i al servei de què l'ha posada. Natura d'anguila és, en aquest sentit, una novel·la d'efectes contraposats entre blocs d'acció i entre punts de vista, amb una gran riquesa de recursos de muntatge; per exemple, cada capítol de la primera part comença com un excurs, per acabar incidint com un afluent en la trama central. Es tracta de la novel·la més ambiciosa de MPJ, i cal dir sense ambages que la seva valentia queda recompensada".

(Miquel de Palol: "Entre la destrucció i la nostàlgia", Avui, 1996)

* * *

"El caràcter de les seves novel·les presenta una fluïdesa que arriba d'antigues i joioses intuïcions i penetra regions encara no explorades. Maria de la Pau, en els seus llibres, estudia el misteriós enllaç de les vides humanes i els sentiments universals; el drama profund que marca algunes vides; l'encadenament d'herències fascinants que l'atrauen, com en obrir «la capsa plena de llibres vells, de ventalls, de joies antigues, de capsetes de porcellana, de jocs de tocador, i rosaris.»; però no s'hi queda: els camins arriben a un present gloriós i alhora quotidià, de personatges que estudien, que treballen, que investiguen, que viuen en un món prou estimulant.

[...] S'hi podria afegir la riquesa de timbres, com en una veu ben modulada. Llegint-la s'imposa escoltar el so de les paraules i apreciar el matís de les seves textures. Eufonies ben trobades realcen els textos i gratifiquen el paladar. Maria de la Pau Janer és rica d'herències ben assaonades per clima, tradicions, família i bona adaptació al medi. Ella ho sap, ho ha sabut des del principi, quan el mar es formava als seus ulls i la terra encara tenia límits.

(Olga Xirinacs: "Maria de la Pau: la imatge que supera la metàfora", Institució de les Lletres Catalanes, Escriptora del mes, maig 1996)