- Parlem ara de la seva obra l'Eternitat enamorada. Allí parla de la més recent actualitat. Me'n fa una breu sinopsi?
És un dietari, un gènere que a mi m'agrada molt perquè és el més lliure que hi ha. Et permet fer una entrada reflexiva, l'altra més lírica, o fins i tot fer aforismes. És un gènere que no té les servituds o obligacions d'altres gèneres. I vaig triar les notes del 2016 i 2017 perquè han passat coses bastant convulses i hi ha canvis en l'ambient que són complicats i alhora esperançadors. I viure-ho de primera mà m'ha permès compaginar l'electricitat política del moment amb la vida més reflexiva. Interactuar amb la gent i veure i participar d'algunes activitats m'ha permès reflectir-ho molt bé.

- Són les seves vivències d'aquells anys.
Són les notes, sí, i sense fer trampa. Perquè llavors, ni tampoc ara, no teníem tota la informació que s'ha pogut moure per la rebotiga. Vaig plasmar les sensacions des d'aquell present i, tot i que després s'han sabut més coses, no les he incorporat, perquè no em vull fer passar per profeta ni res semblant. Les errades d'apreciació que vaig cometre es mostren tal com les vaig viure en aquell moment.

- L'eternitat enamorada. Creu que el títol reflecteix el context d'aquells dos anys?
És una mica irònic. Ve d'un versicle d'un poema de William Blake que diu "l'eternitat està enamorada dels fruits del temps". Això de l'eternitat és un concepte molt solemne i hiperbòlic, d'allò que els humans podem fer amb el temps o a la inversa. I aquesta idea m'agradava bastant, sembla gairebé d'una novel·la romàntica, i el jurat dels Premis Octubre també ho va saber captar.

- Precisament amb aquest dietari guanya el Premi Joan Fuster dels 48ns Premis Octubre del País Valencià, un dels certamens més significatius de la llengua catalana.

Feia temps que estava treballant aquestes notes del dietari i quan vaig veure el premi vaig presentar-me, més que res per posar-me un termini i no estar sempre reescrivint. I, la veritat, ha sigut una sorpresa molt agradable.

- El jurat va valorar la seva obra com a "hereva de la tradició assagística catalana". La seva literatura beu de grans clàssics de l'assaig com Josep Pla o el mateix Joan Fuster...
En literatura catalana, sobretot en assaig, tant Joan Fuster com Josep Pla són dos models ineludibles. Joan Fuster era un autor més reflexiu i intel·lectual; Josep Pla també, però afegia molt més l'anècdota de la vida, els retrats de persones, els seus viatges... i el meu model seria una barreja de tots dos. També ho és Giacomo Leopardi, un poeta italià que feia assaig des d'una visió poètica, o el portuguès Miguel Torga, qui també va escriure molts dietaris. Tot això són models, però els meus interessos personals i estètics són diferents dels d'ells i tampoc som coetanis. Però no hi ha el llibre sense la biblioteca. Tot això, evidentment, amb els anys ho portes al teu terreny i amb la teva veu, perquè no es tracta de fer un pastitx dels altres sinó de reflectir el teu propi món.

- Prefereix també l'assaig quan vostè és el lector?
Llegeixo de tot. Vaig començar amb la poesia i em segueix agradant i en continuo fent. M'agrada la narrativa curta, els contes, també algunes novel·les que van més enllà d'anècdotes narratives. Ara mateix hi ha un autor bastant controvertit a la meva llibreria, Michel Houellebecq, que també ve de la poesia, però les seves novel·les reflecteixen el moment i introdueixen molt d'assaig. Després també hi ha novel·les policíaques que reflecteixen millor la realitat que qualsevol reportatge periodístic i és molt interessant que a través de la ficció es pugui reflectir millor l'actualitat. 

- És un bon moment per a la literatura?
Hi ha de tot. Estem davant d'una operació del sistema, al meu entendre, que és el desprestigi de les humanitats. La paraula com a eina de coneixement també està sent desplaçada per l'audiovisual, encara que en aquest molts cops hi ha una base literària. La literatura està en més llocs dels que ens sembla, no hi és només al paper o al llibre. Una cançó feta amb voluntat literària també és un poema. Però, tot i que la literatura sempre ha sigut marginal, ara estem arribant a un punt excessiu on es llegeix molt poc. A més tenim el problema afegit de la pervivència i presència de la llengua, per això estem sempre jugant als marges.

(Roser Regolf: "Josep Igual: «En aquest país no et fas ric escrivint»". A: surtdecasa.cat 18/11/2019. En línia.