La set

Tots els mobles ordenats en la set,
el pes malvat dels espectres
escorcollant els calaixos de la casa.

Abismat en el neguit de la tempesta,
engarjolat en l'espera feixuga,
provant d'esgallar mots amb els mots,
ordenant les meves morts en I'aire net.

Tots els signes flotant en la taula,
el peix argentat del dia nou que
s'esmuny de les mans del temps,
la set, els mobles famolencs, presagiant
la tempesta d'espectres, enfollits,
que escorcollen les butxaques de I'ànima,
resseca, amagada pels calaixos de la casa.

A Lector d'esperes. Barcelona: Columna, 1990.

***

Sospeses les llances de la pols

Sospeses les llances de la pols,
la desmemòria dels motors que esgarren
la vella onada silenciosa.
Perquè ets molt jove, és clar, i encara
l'heura no ofega el respir del jardí.

Albires sàvies rialles de cec,
els muscles de la ciutat s'embeuen
infants de neu; els rius que ens han
mort quallen signes que et fan mal.
Però la pell, innocent, creu la moneda
dels segles i vas apagant amb llambordes
d'obscures algues una set àvida que fa
més prim el passadís per on tornaves
sobre les petjades de la penombra més casta.

El reialme de l'esguard broda galeries
d'encens que enverinen la grapa ombrívola
que et podria fer mal, ets quasibé un barbamec,
però ben prompte podràs fitar el laberint
sense retorn. Després, restaran uns glops
del calze de fulles seques, un pixell d'aigua
molla amb sengles mirades, perquè et destrossen
la balança del cos que et permet segar l'heura
i encalmar el respir de l'esguard, ja madurat
d'acàcies i respostes.
 

35 poemes. València: Amós Belinchón i Uberto Stabile Editors, 1988.

***

La coïssor per la raça evidencia el buit de la criatura que afegia ànima a la discreta domesticitat. Els seus estris i joguines, el seu llitet, el nino —un gosset de vellut, verd— que va venir amb ell des de la protectora que el recollí..., penyores que també han mort una mica. Escric sense tenir-lo als peus, sentint-se protegit i estimat, sabent-me tan ben acompanyat. Ulls intel·ligents que ho copsaven tot, oïda atenta —o dissimulant, si li convenia—, que comprenia perfectament què li deies. Els golden demanen molt contacte físic; amb una ració de carícies i atencions movia la cua i et besava —quan volia, no era gens desmesurat— amb la càlida llengua humida. El fèiem participar en tot el que podíem. Sabedors de la malaltia irreparable, les darreres setmanes el vam portar d'excursió sempre que podíem, pel Delta, a la platja, pels nostres amats paratges de la Tinença, a la senienca Font de Sant Pere, on prenia el bany i feia les seves prospeccions d'olors i rastres... Ens esperava a la porta, fos la deshora que fos, quan arribàvem de tocar. El carrusel, editat capriciosament pel pensament, dels records, fa la seva rodada somnàmbula, agredolça. En el fons de les escenes recreades l'alegria d'haver-lo tingut, d'haver-li pogut donar una llar càlida després d'haver estat abandonat. Els déus, gelosos, ens han pres molt prematurament la criatura preciosa, intel·ligent i bonhomia, que no deixava de sorprendre'ns i ensenyar-nos cada dia.

A: L'eternitat enamorada. Notes d'un diari, 2016-2017. València: 3i4 edicions, 2020.