Albert Hernàndez i Xulvi va néixer a Catarroja el 1942, al barri de les Barraques o dels pescadors (on més tard ambientarà la novel·la Temps de fang). Els seus pares, avis i besavis també havien nascut a Catarroja. Afirma que per a saber d'on li venia la seva passió per la literatura, s'ha de remuntar en el record. Aleshores apareixen unes imatges nítides a la llar del seu avi matern a la vora del foc de la xemeneia, encès amb branques de taronger, i l'avi Batiste explicant històries que semblaven novel·lades del què feien ell i els seus amics quan eren joves, anècdotes que a ell li semblaven de pel·lícula.

La primera gran afecció, tant d'ell com dels seus amics més pròxims, va ser el cinema. S'ha de recordar que encara no funcionava la televisió, i els quatre cinemes que hi havia a Catarroja, els freqüentaven totes les setmanes, vol dir això, assegura l'autor, que al llarg del mes veien seixanta i quatre pel·lícules en programes dobles, i coneixien a tots els mítics directors i actors. Tot i tenir una cultura cinematogràfica, amb uns quants amics anaven a la Biblioteca Pública, després d'haver consumit durant la infantesa els "tebeos" del Guerrero del Antifaz, Dan Barri el Terremoto, Roberto Alcazar y Pedrín i les novel·les d'Estefania. Va començar estudis de Batxiller, però per qüestions econòmiques de l'època, els va deixar, un contratemps que ara li sembla feliç perquè va acabar estudiant a l'escola d'una mestra que donava lliçons particulars, i que havia estat depurada per haver pertangut al Socorro Rojo durant la Guerra Civil.

Segons diu Hernàndez i Xulvi, la mestra tenia gran amistat amb una de les seves ties. Aquella professora li va ensenyar el que sabia i, sobretot, literatura. Era una docent molt singular, amb un sentit humanista i de l'humor molt acusats; als alumnes els batejava amb noms i cognoms d'escriptors i de polítics, per exemple: Manel, un noi enorme, l'anomenava Manuel Azaña; un altre, Miquel, Miguel Strogof, una altra alumna, Ana, Ana Bolena, i així, pràcticament, amb gairebé tots els alumnes de la classe. Recorda que la seva família li pagava el curs amb un sac d'arròs blanc, perquè el seu avi durant aquests anys posseïa camps d'arròs. La mestra en qüestió els donava a llegir escriptors com Lajos Zilahy, Thomas Mann, Maxence Van Der Meersch, entre d'altres, i ell per la seva part hi va descobrir uns llibres que hi havia dalt d'un armari. Per tal d'agafar-los havia de pujar-se a una cadira molt alta. Eren les novel·les prohibides de Vicente Blasco Ibañez: Entre naranjos, Sonica la cortesana, La araña negra. L'autor assegura que aquelles lectures li van impressionar, sobretot la novel·la de Truman Capote A sangre fria, o La piel de Curzio Malaparte. També, d'Ernest Hemingway, Por quien doblan las campanas. Aquesta última lectura li va donar a conèixer que les coses relacionades amb la Guerra Civil no eren com les contava la propaganda franquista.

Els anys seixanta van ser per a Hernàndez i Xulvi el seu temps de literatura. Afirma que va llegir els clàssics i se'n va adonar que ells ja ho havien escrit gairebé tot. Pensava aleshores com seria de difícil començar a escriure i assolir un estil propi. Aviat arribarien els escriptors sud-americans, que, segons l'autor, obrien altres mons, com ara la novel·la Cien años de soledad, de Gabriel Garcia Márquez, o La ciudad i los perros, de Vargas Llosa, Octavio Paz, etc. Poc després descobrirà algunes novel·les en català, com ara La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, o Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez Cutillas, el Tirant lo Blanch, o els relats de Pere Calders. Llegint en la seva llengua va descobrir el camí per on transitarien les seves històries, en trobar-se amb les paraules que feia servir la seva mare.

Molt aviat sabrà que la literatura és una gran aventura plena d'obstacles que hi hauria de salvar dia a dia, però sobretot li sorprèn veure's del tot immers en un món que ell qualifica com apassionant. L'any 1971 escriu un guió, i el presenta a TVE. Al periodista Alfredo Amestoy li va semblar estimable, però li va dir que no passaria la censura. Aleshores li proposa d'escriure un guió per a nens que, per qüestions de programació, s'emetrà al concurs "En equipo". roda la pel·lícula en 16 mm. en dues setmanes. Va ser tota una gran experiència, recorda. En aquell temps va començar a col·laborar amb l'única revista literària que hi havia a Catarroja en aquells temps, s'anomenava Ruta, de la Societat Cultural A.B.C., ja desapareguda. Una de les col·laboracions va ser sobre el film El verdugo, de Berlanga, (a qui coneixeria anys després).

Hernàndez i Xulvi es va atrevir als dissets anys a escriure una novel·la en castellà, Pasos sin huellas, que, com ens recorda l'autor, era d'una ingenuïtat aplanant. Li va servir, però, per a tastar la droga de la literatura. Temps després, en una revista sobre cinema va llegir una entrevista de Manolo Torres, veí de Catarroja i productor executiu de la pel·lícula Tristana, de Luís Buñuel. Ho va explicar a casa i el seu pare li va dir que també era amic seu. En Torres havia exercit com a mestre, i també havia estat depurat per Franco després de la guerra. Manuel Torres se'n va anar a Madrid i allí el van ajudar Paco Rabal, Fernando Rey, i tota una colla d'actors per a què fes un curs de producció executiva. Gràcies al seu pare, aconsegueix el número de telèfon d'en Torres, i en aquells moments, quan li diu de qui era fill, no té cap inconvenient en invitar-lo a casa seva a Madrid. No s'ho pensa dues vegades i se'n va amb un guió acabat d'escriure. Quan arriba a Madrid, coincideix amb el final del rodatge de la pel·lícula de Galdós. Hi coneix Fernando Rey, Catherine Deneuve, Franco Nero, en el cast de la pel·lícula Tristana (1969). Per a l'autor va ser com un somni. Recorda que Buñuel li va regalar a Manolo Torres un cadillac semblant al que conduïa Paul Newman en la pel·lícula Hud, perquè deia, li molestava emportar-se'l a Mèxic.

El món del cinema va captivar al jove de poble que encara corria per les seves venes. La idea del guió que tenia escrit va agradar a Manolo Torres, tal vegada per l'efecte de ser fill del seu amic d'infantesa. Li va dir que s'hi quedés, que buscarien finançament. Quan es va acabar el rodatge de Tristana, Buñuel va dir una frase que va causar un gran impacte en el jove autor: "Amb un bolígraf de quinze pessetes i un grapat de quartilles es pot escriure la pel·lícula, o la novel·la més imaginativa, aquella que per costosa mai no es podrà portar al cel·luloide".
Sigui dit que l'autor va conèixer l'ambient del cinema per dins i es va adonar que la pel·lícula sempre era del director. Ara, anys després, pensa que el seu guió hauria estat, d'haver-se portat a cap, retocat moltes vegades, que la idea inicial hauria quedat desdibuixada, i va optar per continuar escrivint històries després d'haver fet un curs de cinema.

Es va passar un temps llegint els clàssics, i tot allò que l'interessava, i un dia va començar a freqüentar la biblioteca pública de Catarroja, un tant canviada amb els primers anys de la democràcia. Hi coneix una colla de poetes, entre ells, Ramon Guillem, qui durant una de les vesprades de tertúlia literària li pregunta per què no escriu en la seva llengua, ja que ell era valencià. Aleshores decideix traduir un conte curt de dotze pàgines, El parat, al valencià, ajudat pel diccionari de Francesc Ferrer Pastor. Més tard li donaria a llegir a Ramon Guillem i aquest li va suggerir que el presentés al premi literari Vila de Puçol. Va ser la primera vegada que participava en un certamen literari i va guanyar. Era un premi modest, però li va animar a seguir escrivint. És per això que l'autor sempre diu que creu en els premis literaris. Pensa que ha creuat el desert dels premis literaris i que quedar finalista significa que tens bon material i que es pot guanyar qualsevol altre certamen.

Ha publicat en una dotzena d'editorials diferents. S'ha interessat sempre per la recuperació de la seva llengua, sobretot per aquelles paraules que escoltava a la gent major quan era petit. "La llengua és la part més important de la identitat d'un poble" pensa l'escriptor que després ha guanyat nombrosos premis i ha publicat més de vint llibres. Algunes de les seves novel·les han estat traduïdes al castellà.

Un altre gènere que li ha donat moltes satisfaccions ha estat el teatre. A més d'obtenir premis, les seves obres han estat estrenades i publicades. L'autor de teatre sent dialogar els seus personatges, ens diu, i és com tenir els espectadors llegint-te tots a la vegada, més encara si aplaudeixen, una sensació que mai no tindrà el novel·lista, perquè a l'escenari l'autor veu els seus personatges de carn i ossos, néixer i morir. La literatura li ha donat també l'oportunitat de conèixer i fer amistat amb escriptors, poetes, dramaturgs i directors de teatre, com ara Luís García Berlanga, José Luís García Sánchez, i sobretot, Luís Buñuel i Elia Kazan. Ha tingut la sort de passar una tarda en companyia d'aquest últim i el seu intèrpret, veient com es sorprenia en contemplar els edificis i palaus valencians. Recorda que Kazan deia que preferia ser escriptor abans que director de cinema, i també a Berlanga a qui va conèixer en el lloc més adequat per a ser valencians, a poca distància del Llac de l'Albufera, i a qui l'uneix una sincera amistat. Altres personatges, com ara José Hierro o Antonio Ferrandis, que va interpretar amb Vicent Gavara una lectura dramatitzada de la seva novel·la Dafne l'última nuesa.

Després d'aquestes experiències, va continuar escrivint novel·les, com ara Temps de fang (1999), una de les més celebrades i premiades, Arran de pell (2004), El tango de l'anarquista, guardonada amb el premi de novel·la Enric Valor 2006 o La ciutat de les flors, que és publicada el 2014 després de rebre el Premi Fiter i Rossell de novel·la de la Nit Literària Andorrana.

Viu a Catarroja (País Valencià), encara corprès per la literatura.