Per la nit, jo em recollia a un racó, embolicat amb la manta. Sentia la seva veu entonant sutres, harmonitzant la cantilena del recitat a la dansa de les flames de la llar. De sobte, el silenci es feia l’amo. Vora la finestra, en Ryokan s’asseia en la postura justa, jo sentia la fregadissa dels moviments del mantell, alineava nas i melic, les orelles paral·leles a les espatlles, feia oscil·lar el tronc, recollia el mentó, la mà esquerra sobre la dreta, els polzes tocant-se...  Llarg silenci de la meditació, profund com els boscos a la fosca; mentre, l’encens s’anava consumint en la llarga nit d’hivern...

(Ryokan, el monjo guillat. Barcelona: Base, 2014)

* * *

Fos el que fos, aquella nit de lluna plena, justament quan en Siddharta acomplia els seus primers trenta-cinc anys de vida, la Sujata havia preparat un arròs amb llet molt dolç, per la mel que hi afegia i perquè alimentava les seves vaques amb herba fresca. Anava a fer l’ofrena quan distingí al jove. De primer, va creure que el déu de l’arbre s’havia materialitzat amb forma humana i, encara que atemorida, li acostà el bol d’arròs. En Siddharta acceptà l’aliment, després de tants dejunis, i en gaudí. Quan el va veure engolir el que li havia ofert, la noia va comprendre que no es tractava de cap déu, coneixia prou bé la gana dels ascetes.

La tradició assegura que, acabat el menjar, en Siddharta va llançar el bol  a les aigües del riu, tot exclamant que, si havia de convertir-se en un Buda, el bol aniria a contracorrent. El bol va córrer riu amunt, com ho fan les truites. 

La seva determinació era absoluta: s’asseuria en meditació i no s’aixecaria fins a assolir la il·luminació.

(Les dones del Buda. Barcelona: Base, 2015)

* * *

En Sariputta era un home directe, dels que deien les coses clares, i em van inquietar els rodejos que donava. Em mirà, com esperant que jo endevinés alguna cosa. Finalment, va dir: “És el fill d’un monjo”. Vaig interpretar que es tractaria del fill d’un laic que havia abandonat la família per ingressar a la comunitat i que havia decidit seguir les passes del seu pare.

Durant uns instants llarguíssims, en Sariputta va mantenir els ulls clavats en els meus, potser sospesant l’abast del que m’anunciaria: “És el fill del Buda”.

(El fill del monjo. Barcelona: Base, 2021)

* * *

El Buda romania en silenci. Hi havia una espessa tensió a l’assemblea. El Buda observà els monjos i va dir: “Entre nosaltres hi ha un monjo corrupte”. En Moggallana es concentrà en aquell silenci i, diuen, penetrà en la ment de cadascun dels assistents. Poc després, s‘alçà, s’acostà a un d’ells i, sens pronunciar un mot, va assenyalar-li per on sortir. El Buda, aleshores, va dir: “Ara, l’assemblea és pura”. 

(La cort del Buda. Barcelona: Base, 2021)

* * *

En Devadatta, novici Baburam, és cosí meu i del  Buda. Fa un temps vam tenir un encontre que en aquell moment vaig considerar casual. Vam intercanviar les salutacions pròpies de germans a la sangha i de parents. Durant una estona, vam caminar plegats, xerrant de temes domèstics de la comunitat.

En cert moment, sense deixar de caminar, com si allò que m’anava a dir formés part d’una conversa intranscendent, va dir: 

— Ananda, ¿creus que el nostre cosí Siddharta Gautama seria capaç de llevar-se i vestir-se sense el teu ajut? 

La pregunta em va fer sentir molt incòmode i vaig reprendre en Devadatta: 

— No em sembla una pregunta considerada, cosí, ni tampoc que l’anomenis pel seu nom d’abans d’esdevenir un Buda. 
— No em respons, cosí Ananda?
— Ets a punt de faltar el respecte al Buda!
— En Siddharta s’ha fet vell, cosí, ja té 72 anys! —afirmà amb una expressió d’enuig i ignorant els meus retrets.
— Tots ens anem fent vells —vaig respondre.
— Tots, però, no tenim la responsabilitat de guiar  la comunitat, la sangha!
— Potser creus que no ho fa prou bé?
— No et vulguis enganyar: tu coneixes millor que ningú les seves limitacions actuals.
— No sé de què em parles, Devadatta.
— Les seves facultats minven i està perdent l’autoritat sobre els monjos...
— Això no és pas veritat!
— Estàs tant a la vora d’en Siddharta que no ets capaç d’adonar-te’n que això és un campi qui pugui...
— M’estàs desconcertant!
— Et desconcerta, Ananda, que algú digui en veu alta el que molts veuen, el que alguns pronuncien entre dents, el que molts temen. En Siddharta envelleix, es torna tou en la disciplina, els monjos es relaxen, alguns es corrompen... Fora de la comunitat, els brahmans i algunes sectes estan a l’aguait d’aquesta decadència i prenen posicions. Tu, però, i en Sariputta, en Moggallana, el seu fill Rahula i la colla del seu cercle mireu cap a una altra banda per no fer-vos ressò d’aquest  malestar...

(La còlera dels il·luminats. Barcelona: Base, 2021)

* * *

A meitats del segle XIX, la Revolució Industrial transformà profundament Barcelona.  La ciutat va créixer superant les muralles que l’havien condicionat. Els canvis urbans i socials afavoriren l’aparició d’una gran oferta artística que se centrava particularment en els teatres. L’òpera experimentà un desenvolupament extraordinari. Allò que havia estat un espectacle exclusiu per a la noblesa i els terratinents, de sobte va trobar la demanda de la nova classe emergent: la burgesia industrial. La competència entre el Teatre Principal i el Gran Teatre del Liceu posava de manifest el declivi d’uns i l’ascens dels altres i beneficiava el conjunt de l’oferta operística barcelonina.  Aquest desenvolupament va anar acompanyat d’una major formació i especialització dels professionals al servei de representacions que cada vegada es volien més espectaculars. 

En aquest context, poc més que un adolescent, el vinarossenc Joan Ballester va aprendre l’ofici d’escenògraf formant-se a la Llotja i, mes endavant,  treballant al costat de professionals d’un bon nombre de teatres del llavors municipi de Gràcia, Barcelona, Sabadell i Mataró, dibuixant cartells i fent pintura de repertori. Col·lega i amic de Francesc Soler i Rovirosa, màxim representant de l’escenografia realista a Catalunya, i de Marià Carreras, l’home que féu el trànsit del romanticisme al realisme, la seva trajectòria professional culminà en convertir-se en l’escenògraf oficial del Liceu amb només 29 anys.  Els seus treballs en aquest teatre foren reconeguts pel públic i la crítica. Destaquem: Les Huguenots  i L’Africaine, obres ambdues de Meyerbeer, el Don Giovanni de Mozart, el Guillaume Tell de Rossini, Zampa de Ferdinand Hérold... A punt de representar-se l’òpera Dinorah, obra de Meyerbeer, Ballester va morir als 32 anys.

(Joan Ballester Ayguals i el seu temps. Associació Cultural Amics de Vinaròs, 2023)