(...) Amb El desordre de les dames, Pepa Guardiola ha merescut el Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià 2008, atorgat per l’Excma Diputació d’Alacant i actualment un dels guardons més valorats. Amb aquesta novel·la l’autora fa un salt endavant en les seues ambicions literàries i, sense desmerèixer gens l’obra anterior, es planteja escriure per a un lector madur, adults en general. 

La novel·la compta amb el bagatge d’una documentació històrica ben sòlida de l’època que recrea i amb una nòmina de personatges extensa, ben caracteritzats i alguns d’ells amb una personalitat poderosa, ben definida. 

És una novel·la històrica? Ho és, evidentment, en la mesura que la trama transcorre en una època determinada, al segle XIII, en un espai conegut que va de Gènova a València, amb les terres occitanes, especialment Montpeller –bressol del rei Jaume i de la protagonista Susana Todrós– d’on arranca la novel·la. I és un espai viu, ben viu, un formiguer de gent que va i ve, amb múltiples connexions polítiques, comercials i humanes.

El goig de contar embarga la narradora i els personatges i sedueix directament el lector. Predomina la passió narrativa que presenta, a mesura que avança l’argument, noves visions del món i punts de vista diferents. Això permet relativitzar dogmes i difuminar el maniqueisme de bons i dolents, i fa possible que la sensibilitat humana que mostra resulte molt actual tot i ocórrer els fets en època medieval.

La novel·la, però, com indica el títol, és de les dones, protagonistes i insubmises. Es rebel·len al seu temps, als costums misògins i a les convencions que emanen d’un teocentrisme abassegador, que arracona i discrimina la dona. Les dames de la novel·la combaten, cadascuna a la seua manera, l’ordre establert (d’aquí el seu desordre) per poder viure en llibertat. La virtut que les caracteritza és la força que les anima a actuar amb decisió (...).

(Andreu Ros. "Andreu Ros presenta El desordre de les dames, de Pepa Guardiola", L’Aiguadolç, núm. 36, 2009)

* * *

(...) Amb Guardiola, les rondalles, els clàssics del poble, s’eleven a clàssics de la literatura universal i encarnen una tradició imprescindible. Unes històries ben útils per a l'escola i per a les famílies, per a ser llegides a l'aula, a la vora de la llar o al capçal del llit, abans de gitar els més menuts.
 
En segon lloc, Guardiola sap integrar les històries a la seua comarca, la Marina, amb referències constants a la toponímia, a la forma de viure dels pobles i també amb un treball lingüístic més que remarcable que incorpora lèxic i fraseologia popular. Enriqueix les històries i les fa seues amb descripcions líriques que doten l’espai i els personatges de major entitat, dins de l’esquematisme del gènere; amb digressions costumistes per a il·lustrar la vida al camp (els cultius, els oficis desapareguts, el nom dels peixos, etc.), que el lector modern desconeix i no li ve de més que li expliquen. La forma de dignificar la cultura expressada en la llengua del poble passa per recuperar les històries i l’evocació d’una forma de vida, posar-la per escrit i fer-la perdurable.

Les rondalles de Contes del riu-rau són com les contades pertot arreu. Hi apareixen personatges i actituds de l’imaginari col·lectiu que compartim amb la resta de la humanitat, amb noms i matisos diferents: el forçut de “Perot el Negrot”; la sort i la desgràcia en “Les bruixes de la Plana”; la picardia en “El correu del Purgatori”; la cabuderia en “Un per a mi, dos per a tu”; la bondat i altruisme de l’heroi en “La flor de les Meravelles"; la por de “Marieta i la Granoteta”; la ximpleria de “Peret, Marieta i la llocada”; les faules d’animals, etc. Les rondalles, comptat i debatut, tenen el valor de ser els clàssics del poble, universals i atemporals. Parlen d’un món on hi havia –com ara, ahir i hui–, envejosos, lladres, egoistes, malvats… i alhora, gent bondadosa, altruista, valenta, exemplar.

(Francesc Gisbert. "Els contes de Riurau de Pepa Guardiola", Pàgina66)

* * *

[Una llar en el món] (...) Guardiola escriu sis contes diferents dins del fil argumental d'una novel·la, a partir de l'amistat entre Lluïsa, una jove desorientada i desencisada, i Genís, un cooperant d'ONG, vitalista i lluitador. Coneixerem la història de Nanja i el seu poble de beduïns del desert, que travessen dunes i muntanyes, fugint dels tancs i de la guerra; de Maties, que ha d'exiliar-se del seu país per motius polítics; o de Mohamed, un desplaçat per motius econòmics, que busca a Europa una vida millor i ha de superar la desconfiança i el racisme. Sis històries emocionants que defugen el sentimentalisme, de ritme àgil i seductor. A mesura que les coneixem, ens transformen, com transformen l'actitud davant la vida. Un cant al valor i a la supervivència, a la lluita de tantes persones de tantes èpoques i tants llocs que lluiten per trobar la seua llar en el món. (...)

(Laura Talens. "Viatjant i llegint – De guerres i esperances", Diari la veu, 22 de febrer del 2017)

* * *

Combinació de mitologia, astronomia i ciència-ficció, aquesta obra sembla deutora tant de Star trek com de Cròniques marcianes de Ray Bradbury. Hi ha un espai on s’altera la matèria i el temps, i els trasllats es poden produir a través d’imatges del pensament. Conté també un missatge simbòlic: les idees per elles mateixes no són perilloses, però sí que ho és el domini de la voluntat mitjançant les idees. El paper redemptor de la música i el factor determinant de l’empatia amb els animals hi donen el to humà, entre tanta fredor espacial i tecnologia. Molt elaborada en les descripcions dels llocs i els personatges, així com en l’originalitat onomàstica. Les frases cadencioses, les paràfrasis, els sinònims, demostren un estil treballat, conscient d’una tasca literària. No és una novel·la fàcil, i està adreçada als partidaris d’un gènere determinat, però sap mantenir l’interès del lector encara que no en sigui afeccionat, i resulta una obra per sobre de la mitjana en la literatura juvenil. Les il·lustracions, fidels al text, són també una mostra d’esforç imaginatiu, tot i aparentar haver estat pensades per a un públic més infantil.

(Eulàlia Barbosa. "L'univers de les idees perdudes", Faristol)

* * *

(...) Tota la novel·la és un immens conjunt de caràcters femenins, que van engalzant-se a poc a poc com un trencaclosques fins a aparèixer el mosaic final, un quadre col·lectiu on conflueix el tarannà dels diferents personatges i els destins on els ha dut el camí de la seua vida. 

Cobren rellevància els personatges de la mare i la filla de Laureana, amb afectes i relacions contraposades, tres generacions de tres èpoques diferents. La mare representa un passat conflictiu d’estimes conflictives, d’educació repressiva amb models de dona d’una societat retrògrada, front a la qual no hi ha altra solució més que anul·lar-se o rebel·lar-se. La filla és el present que va construint-se dia a dia, lliure d’arquetips  anquilosats, que mira amb valentia un futur prometedor i que li dóna generosa la mà per seguir avançant juntes (...).

(Roser Cabrera. "Una novel·la homenatge a les dones trencadores amb el franquisme (Pepa Guardiola: La memòria de les ones, Balandra edicions, 2017)", L’Aiguadolç, núm. 49, 2020)