A la mar Mediterrània, entre els caps de Sant Antoni i la Nau, les aigües han format una meravellosa badia que posa fi a les terres de la vall de Xàbia.

El llit on dormen juntes mar i vall utilitza una irregular capçalera feta ara per platges d’arena fina, després per platges de pedra i roca; ara per cales vorejades d’alts penya-segats, després pels desnerits estuaris que l’inconstant riu ha traçat amb intemporal paciència.

Captivats per la bellesa i bondat d’aquests paisatges, vivien en altres temps una bona colla d’animals que gaudien dels plaers de l’estada, mentre trencaven la pau de l’aire amb les seues bregues i disputes. En va haver-hi dos, un llop i una rabosa, que es feren especialment famosos per les cuites que es portaren entre ells.

La cosa començà un dia que la rabosa estava pescant allà per la cala Blanca. Li havia agafat gust a la pesca perquè li encantava menjar peix acabat de traure de l’aigua, ben fresquet, sobretot els molls, que criats a les roques arenoses prenien un regust encisador a marisc.

Prop de mitjan matí, quan ja duia una dotzena de molls pescats i engolits, es notà la boca resseca i anà a buscar aigua.

(Fragment de "Les cuites entre el llop i la rabosa", dins Contes de riurau, 1988)

* * *

–Les muntanyes són el mitjà de vida de molta gent de la vall, l’única subsistència de persones que no tenen res. Són compartides pels veïns i suposen la riquesa més gran del poble. Roques, barrancs, boscs, cims i costeres de la serra: ningú en té la propietat. Pertanyen a la vall sencera: als llenyaters que s’enduen els matolls i la fusta, als melers que crien les abelles, als calciners que arrepleguen la pedra calcària per fer-ne calç, als homes i dones que cullen les plantes medicinals, als cabrers que duen a pasturar el ramat quan els replans s’omplin d’herbes tendres, als nevaters que guardem la neu, als xiquets que corren amunt i avall inventant-se aventures i, fins i tot, als roders, que hi troben amagatalls on fugir dels seus perseguidors i guardar-se de la justícia. Com podem quedar-nos sense elles?

(Fragment de Collidors de neu, 1995)

* * *

A les vesprades agafaven els embalums i marxaven lluny del barri on vivien. Muntaven el teatret en una placeta, un parc o la vorera de qualsevol carrer i es repartien la faena. Miquel actuava amb els titelles, Ineta recitava poesies i Sílvia, sufocada de vergonya, demanava la voluntat. La gent acudia a mirar-los i quedava encisada, reia les gràcies dels ninots, aplaudia les rimes improvisades de la poeta i es mostrava tendra i generosa quan sentia la veueta de Sílvia que demanava la voluntat posant-los davant un platet de metall.

(Fragment de Tres titelles embruixats, 2000)

* * *

Les explosions continuaren intermitents al llarg de la travessia.

Una matinada, quan el sol a penes despuntava entre els cims més baixos de la gran serra, l'aire els dugué una flaire humida, desconeguda, indescriptible.

Aviat, arribaren a la gran planícia blava.

Els beduïns emmudiren meravellats en la contemplació de la immensitat líquida. Només la remor de les ones en morir a la platja els convencé que no era el cel baixat a terra allò que els tallava el camí.

S'agenollaren sobre la sorra salada i dirigiren al déu un prec ple d'agraïment i angoixa alhora. Com creuarien aquell desert d'aigua? De quin mitjà es valdrien per arribar als països d'enllà?

No trobaren resposta i confiaren que una sobtada ajuda vinguera a auxiliar-los.

(Fragment d'Una llar en el món, 2001)

* * *

Amb els menesters d’aposentament les dones passaren bona estona, i en salpar a mitjan matí del port de Gènova era curiosa l’estampa de les tres passatgeres sobre la coberta del vaixell. L’esclava Sarka no tenia més preocupació que atendre el nadó i rosegar unes fulles de sàlvia per evitar basques i nàusees; la jueva Susanna mirava il·lusionada com la nau enfilava la bocana, flanquejava els turons que salvaguardaven la rada i es disposava a eixir a la badia; mentre la cristiana Almodis contemplava amb mirada afligida la imatge cada cop més llunyana de la ciutat, recordant amb melangia el lloc on havia viscut els moments més feliços de la seua vida i alhora els més tristos. (...)

(...) La primera eixida del campament que feren juntes fou al grau del Puig, a veure els llenys que duien l’abillament a la host. En creuar la cleda de troncs que delimitava els extrems campals, i prendre la carretera nova que partia del pujol de llevant fins a la mar, entre marjals i jonqueres, la descendent dels Todrós feu trotar el rossí amb tota l’energia que l’animal era capaç i cavalcà tallant l’aire salobre mentre sentia com la sang li reviscolava entre les venes.   

En un principi, Yahyà portava Susanna només pels voltants del Puig, però a mesura que la jueva anava prenent-li gust a les cavalcades insistí per fer-li seguit d’acompanyanta i com aquella també prengué gust de portar-la, acabà per endur-se-la cada dia, amb la condició que es vestira segons el costum morisc, es mantinguera callada, com si fora muda si es creuaven amb algú, i  vera el que vera, no  posara parar sorprés. 

I és que Yahyà realitzava per aquell temps un treball ben especial. 

(...) Al capvespre, quan les ombres de torres i merlets de la ciutat es projectaven sobre el campament cristià de Russafa, amb un cel tacat de totes les tonalitats del groc i del vermell, com si la proximitat del crepuscle haguera furtat als horts els colors de les taronges, Susanna i Yahyà eixiren pel camí del riu. 

En aplegar a la riba descendiren per un abaixador i caminaren en busca del pont de barques. Per una senda de pedres que vorejava el corrent d’aigua, arribaren a uns baladres florits que creixien tocant el marge formant una enramada atapeïda. La morisca els apartà i penetrà en la frondositat aspra, la jueva la seguí sense preguntar. Unes fustes arrimades a les pedres del mur ocultaven la boca d’un passadís per on s’escolava l’aigua pudenta del subsol ciutadà. Abans d’entrar la torsimanya digué a la montpellerina que es canviara les robes de donzella cristiana per una camisa, un gipó sarraí  i un alquinal amb què tapar-se la cara. Mentre una es canviava l’altra encengué una torxa. En acabant, es cobriren ambdues amb sengles barnussos i caminaren pels túnels amb l’única inseguretat del terra mullat i fangós.  

(Fragment d'El desordre de les dames, 2009) 

* * *

M’agrada volar per la Marjal quan encara no ha eixit el sol. Quan només un clivell de llum taronja pinta colors per damunt la mar, com si la nit fora una finestra immensa que s’obri al de matí per deixar entrar la claror.  

Done un parell de revolades sobre l’aigua fosca, passant a raser, fregant-la a penes amb les puntes de les ales, mullant-me les plomes i esquitxant-me el bec. No la veig, però sent que hi és, que continua formant grans bassals. Comprove que la terra no l’ha xuclada, ni la mar no se l’ha engolida per la boca dels rius que li donen vida, ni tampoc els homes no se l’han enduta amb les seues màquines monstruoses. 

M’enlaire tranquil, puc viure a gust un dia més en la meua llar humida!

(...) Els humans són una classe estranya d’animals de dues potes, bec blanet i ales estretes, que no els serveixen per a volar. No tenen plomes, ni escates, el cos a penes està cobert per una pell nua i delicada, pareguda a la membrana de les meues oïdes, i, a tot estirar, llueixen una cua de pèl sobre el cap. Són de constitució tan feble que, per afrontar les inclemències de l’oratge, els cal protegir-se amb un pelatge de posar i llevar, capaç de mudar de color cada dia. 
Comparats amb els bous, els humans no són grans, ni forts, ni àgils, però la seua astúcia es immensurable i els du a guanyar-los en  poder i a dominar-los com a amos. 

(Fragment de La casta de Banya Trencada , 2012)

* * *

Hui, la decisió que ha covat durant setmanes s’ha fet efectiva i no vol ni pensar, ni sentir, ni mirar. Perquè fa mesos que ha nevat sobre la llar, els somnis s’han esvaït, l’art no té medicina per al seu mal i ni tan sols li queda un bri de força a les cames per cercar entre les places, els ponts, els edificis o els museus la bellesa suficient per a esborrar les penalitats que li nien al cor. Abandonar Florència i tornar a viure a terres valencianes, com tancar un cercle que la du al punt de partida, ha sigut una decisió pensada, meditada, debatuda i presa, a la fi, amb molts dubtes i una única condició: si no s’acobla al poble de naixença, si no s’avé a desterrar l’ombra dels entrebancs que l’obligaren a fugir, sempre pot prendre la determinació contrària, en un vaivé pendular, i rememorar el reflex dels dies feliços en les tranquil·les aigües de l’Arno, com una romàntica melangiosa. 

(...) Se silencien les paraules, no en fan falta més, Rosa s'ha desfet del pes que arrossegava d'anys enrere i Laureana veu el passat amb la nitidesa de l'aigua clara a què es referia Joana. No han sigut els esquitxos d'una ona, sinó els crits d'un temporal d'ones els que li han portat la resposta que buscava. Rosa, l'amiga esquerpa, la de frases agres, la de cançons escarnidores, la que sabia més de números complexos que de paraules grates, li ha proporcionat els algoritmes existencials per resoldre els problemes que li embotinaven les idees i li complicaven les decisions. Les persones que han desfilat per la seua vida es mesclen en una barreja d'amalgames que mostren com cap d'elles és model complet de res ni causa absoluta de cap circumstància. La bondat i la dolenteria, l'heroïcitat i la perfídia, la puresa i la immundícia es dilueixen en les voluntats interessades que les han empentades en cada moment i en els resultats que han ocasionat.

(Fragment de La memòria de les ones, 2017)

* * *

Muntanyes de la Marina, 
sentinelles de la mar, 
adoradores del sol, 
enamorades del cel.

Servidores de la terra, 
vèrtex de les arrels, 
llit de romers i carrasques, 
d’oliveres i ametllers.

Doll de vida, raig de força, 
bressol del meu poble,
senda de la meua gent. 

Ofegueu el foc que us crema, 
anihileu l’avarícia que arrasa,
que la cobdícia mesquina destruïsca 
a qui us maltracta,
i els vents nítids d’un nou temps.
us emplenen d’esperança.

(Poema inèdit "Muntanyes de la Marina", 2007)