Domènec Guansé
1894-1978
Antologia
"A tots els països, la crítica i els crítics són sotmesos a tota mena d'atacs. Els motius d'aquests atacs són sovint tan palesos que no cal desentranyar-los. Entre nosaltres, la crítica no és atacada amb tanta ferocitat, però l'atac pren sovint un to més despectiu que enlloc. És condemnada en bloc per inepta i per baixa de to. Aquells que així ho fan obliden, però, que difícilment la crítica pot superar la literatura que comenta. Que tota la crítica és sempre tintada, influïda per les obres que enfoca. Mentre el creador treu els temes de la vida, i per tant pot triar, el crític els treu dels llibres. Així, quan aquesta primera matèria sigui de mala qualitat, el crític ni tan sols pot prendre gust en el tema. La majoria de les vegades escriurà amb absolut desmenjament. Una literatura important, en canvi, exercirà per al crític tota mena de suggestions. Serà per a les seves facultats un poderós estimulant. És, doncs, inútil de pensar a tenir una bona crítica, mentre la nostra literatura de creació no sigui d'una qualitat superior.
[...]
La gent que no viu els medis literaris, diu simplement: «El crític no ha de tenir amics». És una fórmula inhumana i cruel. Crec que és millor la fórmula de fer el crític amic de tots aquells que treballen amb bona fe artística. Fet i fet, aquesta és al fórmula única que pot fer el prestigi d'un crític.
No hi ha certament prestigi, fet a base de claudicacions. Les reputacions –de vegades brillants–, fetes a base de negacions sistemàtiques, són efímeres; el crític les sobreviu generalment d'una manera lamentable. Només es fan perdurables aquelles crítiques que s’esforcen a comprendre i que, de vegades, anticipant-se al seu temps, descobreixen una obra o un autor, i tracten d'imposar-los."
(«La moralitat i la crítica», Revista de Catalunya, núm. 65, gener 1931, p. 38-40)
[...]
La gent que no viu els medis literaris, diu simplement: «El crític no ha de tenir amics». És una fórmula inhumana i cruel. Crec que és millor la fórmula de fer el crític amic de tots aquells que treballen amb bona fe artística. Fet i fet, aquesta és al fórmula única que pot fer el prestigi d'un crític.
No hi ha certament prestigi, fet a base de claudicacions. Les reputacions –de vegades brillants–, fetes a base de negacions sistemàtiques, són efímeres; el crític les sobreviu generalment d'una manera lamentable. Només es fan perdurables aquelles crítiques que s’esforcen a comprendre i que, de vegades, anticipant-se al seu temps, descobreixen una obra o un autor, i tracten d'imposar-los."
(«La moralitat i la crítica», Revista de Catalunya, núm. 65, gener 1931, p. 38-40)
* * *
"En realitat, Solitud ultrapassa, per tot aquest contingut, el gènere pròpiament rural, i fa pensar que són inútils les discriminacions dels gèneres, per comprendre els veritables camins de la bellesa. Car sempre, quan ja ho tenim discriminat, basta que algú giri la vista enrera, o que amb una certa originalitat s'emprengui la tasca de refer els nostres camins, Solitud hi brillarà sempre com un dels nostres fars de llum més perenne i més pura.
Si he començat, doncs, a llegir amb negligència Solitud, hem quedat aviat presoners en la xarxa d'or de l'art potent i de vegades delicat del seu autor. I poques lectures ens semblen avui tan recomanables als qui en l'exili sentin vacil·lar la seva fe en tot el que el nostre país representa per la seva terrenal bellesa i l'esperit que a través del temps l'ha fecundat i animat. Solitud, catedral de la nostra novel·la, amb grans pòrtics i finíssimes agulles, amb penombres esglaiadores i retaules enlluernadors, decorada de gàrgoles monstruoses, de sants, de princeses i de fades (el cisell de l'autor és cristià, però com el de Verdaguer encara enamorat d'un latent paganisme), que Caterina Albert Paradís ha tallat en la pedra ingent de les nostres muntanyes, és un dels més bells testimonis del nostre passat i de la nostra força creadora no esgotada. Entrar-hi, mal sigui amb la meva escèptica negligència, és una de les millors maneres de recuperar la nostra fe."
(«Solitud i la novel·la catalana», Germanor (Santiago de Xile), núm. 515, juliol de 1947, p. 29-32)
Si he començat, doncs, a llegir amb negligència Solitud, hem quedat aviat presoners en la xarxa d'or de l'art potent i de vegades delicat del seu autor. I poques lectures ens semblen avui tan recomanables als qui en l'exili sentin vacil·lar la seva fe en tot el que el nostre país representa per la seva terrenal bellesa i l'esperit que a través del temps l'ha fecundat i animat. Solitud, catedral de la nostra novel·la, amb grans pòrtics i finíssimes agulles, amb penombres esglaiadores i retaules enlluernadors, decorada de gàrgoles monstruoses, de sants, de princeses i de fades (el cisell de l'autor és cristià, però com el de Verdaguer encara enamorat d'un latent paganisme), que Caterina Albert Paradís ha tallat en la pedra ingent de les nostres muntanyes, és un dels més bells testimonis del nostre passat i de la nostra força creadora no esgotada. Entrar-hi, mal sigui amb la meva escèptica negligència, és una de les millors maneres de recuperar la nostra fe."
(«Solitud i la novel·la catalana», Germanor (Santiago de Xile), núm. 515, juliol de 1947, p. 29-32)
* * *
"Els fanalets de paper teixien sobre els caps dels balladors un sota-cel de resplendors virolades que ofuscaven la claror de la lluna. Més enllà s'estenia una zona blavosa on mar, cel i vaixell es confonien. En dirigir-hi distretament la mirada, Claudi percebé la silueta d’una dama decantada damunt la barana de babord. Giravoltant, arribà a l’extrem de la pista. Somrigué convençut que la dama l'estaria contemplant tal com altres vegades. La dama podria oferir-li una aventura que arrodoniria el seu viatge. Sinó que l’aventura el privaria de seguir papallonejant entre les noies. I Claudi les adorava. Llur amor lleuger, sovint esquiu, el complaïa més que el d'aqueixes dames que, per fer-se interessants, conten una història. Ell volia una noia sense història. La història la començarien plegats com si, amb anterioritat, no hi hagués hagut cap història i ells constituïssin l'alba del món. Fins aleshores almenys, era al costat de les noies que havia viscut els moments més deliciosos de la vida."
(La pluja d'or. Santiago de Xile: El Pi de les Tres Branques, 1950, p. 9-10)
(La pluja d'or. Santiago de Xile: El Pi de les Tres Branques, 1950, p. 9-10)
* * *
"Possiblement sorprendrà alguns exiliats que hagi acollit en aquesta galeria figures que ells execren. I potser tenen raó en les execracions. Però jo, en descriure-les, he procurat superar tota rancúnia. He volgut, en canvi, donar importància a tot el que té nacionalment un valor. Un artista, un escriptor, no deixa de ser català encara que ell hi rancuniï deliberadament. L'apostasia i l'anatema són carents biològicament de valor. No és ni la pròpia voluntat, ni la negació dels altres, el que ens fa que siguem més o menys nodrits de saba catalana. Segurament convé, per a una acció política concreta, amputar els membres gangrenats de la nostra societat. Però no convé una semblant actitud, en fer història o traçar un simple panorama d'un moment. Si ens acarnissem a podar, per raons de vegades dubtoses, el nostre arbre pairal i el deixem amb les branques massa esclarides, n'oferirem una imatge poc real i segurament molt menys bella del que és. Catalunya és Catalunya, fins amb els seus traïdors. ¿I sabem sempre tansols, exactament, qui són els que han traït, els que han pecat i pequen més contra Catalunya?... Els criteris, en considerar-ho, ni entre els exiliats mateixos són unànimes. Tanmateix, l'actitud de no estargir la història, no comporta, ans estimula, la llibertat d'examinar i de formular serenament judicis."
(Retrats literaris. Mèxic, DF: Edicions Catalònia, 1947, p. 16)
(Retrats literaris. Mèxic, DF: Edicions Catalònia, 1947, p. 16)
* * *
"No ens en vam adonar: atrafegats amb els equipatges, a cercar-los, a encabir-los en les nostres cabines, el vaixell havia arrencat dolçament, sense sotracs, quan vam pujar a coberta, devíem ésser ja vora la boca del port. Marsella?...
No vèiem ja ni la seva silueta. El cel negre, el mar un espill negre, i uns punts daurats –llumetes sense reflexos– traçant tot de camins fantasmagòrics i de signes siderals en les tenebres. Vaixell fantasma el nostre propi vaixell, sense cap llum encès, ¿què érem nosaltres mateixos, sinó ombres que s'anaven a fondre entre les ombres?... Res d’humà no ens voltava. Ni una mà amiga per estrènyer en els darrers moments, ni uns ulls per a plorar el nostre exili.
Desesperats?... Si més no, una mica tristos?... Abandonàvem, certament, moltes coses estimades. I potser sí que hi havia llàgrimes en alguns ulls, sospirs que morien sense eco, en el carmí femenívol d'alguns llavis... Però allí darrera, quedava l'Europa trasbalsada, amb els seus errors, les seves injustícies, els odis seculars de difícil remei, els artilugis inventats per aquest odi i destinats a fer saltar el món en fragments meteòrics... Més enllà, vers on enfilava la proa el nostre vaixell, hi ha ciutats il·luminades, biblioteques obertes, noies que canten i homes que estudien... Així el nostre cor, el nostre pobre cor turmentat ja de temps per tantes emocions diverses, podia encara encongir-se més, batre a moments follament... No podia plorar..."
(Ruta d'Amèrica (del carnet d'un exiliat), dins París-Santiago de Xile: Quatre visions d'un mateix viatge a l'exili. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1994, p. 89-90)
No vèiem ja ni la seva silueta. El cel negre, el mar un espill negre, i uns punts daurats –llumetes sense reflexos– traçant tot de camins fantasmagòrics i de signes siderals en les tenebres. Vaixell fantasma el nostre propi vaixell, sense cap llum encès, ¿què érem nosaltres mateixos, sinó ombres que s'anaven a fondre entre les ombres?... Res d’humà no ens voltava. Ni una mà amiga per estrènyer en els darrers moments, ni uns ulls per a plorar el nostre exili.
Desesperats?... Si més no, una mica tristos?... Abandonàvem, certament, moltes coses estimades. I potser sí que hi havia llàgrimes en alguns ulls, sospirs que morien sense eco, en el carmí femenívol d'alguns llavis... Però allí darrera, quedava l'Europa trasbalsada, amb els seus errors, les seves injustícies, els odis seculars de difícil remei, els artilugis inventats per aquest odi i destinats a fer saltar el món en fragments meteòrics... Més enllà, vers on enfilava la proa el nostre vaixell, hi ha ciutats il·luminades, biblioteques obertes, noies que canten i homes que estudien... Així el nostre cor, el nostre pobre cor turmentat ja de temps per tantes emocions diverses, podia encara encongir-se més, batre a moments follament... No podia plorar..."
(Ruta d'Amèrica (del carnet d'un exiliat), dins París-Santiago de Xile: Quatre visions d'un mateix viatge a l'exili. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1994, p. 89-90)
* * *
"Angèlica, des del seu cotxe mecànic d'invàlida, contemplava a través de les reixes el panorama que s'estenia a l'altra banda del jardí: esbarzers de pues malignes, esquelets d'arbustes carbonitzats, uns eucaliptus que s'espellifaven i, al fons, una renglera de cases malgirbades. Vegetació consumida i arquitectura de desferres que la llum crepuscular, en desintegrar-se en una suau pulverització daurada, convertia en un paisatge de màgia que no trigaria a destruir-se.
Tots els dies a l'hora del capvespre es dirigia d’una manera ritual al reixat i s'hi quedava pensativa. No sols l'atreia el fugisser incendi del suburbi, sinó una curiositat mai no del tot sadollada. Més enllà del reixat començava per a ella la zona misteriosa de la vida, i a mesura que es feia dona el misteri, en lloc d'esvair-se, se li complicava amb nous enigmes. Els interrogants que aleshores es plantejava se li reproduïen després a la nit, la mantenien desvetllada i només a trenc d'alba perdien llurs metzinosos fiblons. Tot era repulsiu i sinistre en el suburbi: les vivendes, els homes que hi transitaven, els infants i gossos que pul·lulaven entre els munts de deixies, explorant-los els uns i ensumant-los els altres."
(Laberint. Perpinyà: Proa, 1952, p. 5-6)
Tots els dies a l'hora del capvespre es dirigia d’una manera ritual al reixat i s'hi quedava pensativa. No sols l'atreia el fugisser incendi del suburbi, sinó una curiositat mai no del tot sadollada. Més enllà del reixat començava per a ella la zona misteriosa de la vida, i a mesura que es feia dona el misteri, en lloc d'esvair-se, se li complicava amb nous enigmes. Els interrogants que aleshores es plantejava se li reproduïen després a la nit, la mantenien desvetllada i només a trenc d'alba perdien llurs metzinosos fiblons. Tot era repulsiu i sinistre en el suburbi: les vivendes, els homes que hi transitaven, els infants i gossos que pul·lulaven entre els munts de deixies, explorant-los els uns i ensumant-los els altres."
(Laberint. Perpinyà: Proa, 1952, p. 5-6)
* * *
CANT DEL CIGNE
Dreça el coll interrogant
vers l'enigmàtic atzur
i en l'agonia el seu cant,
eco d'Orfeu, és tan pur
que fa el silenci expectant
entre les ombres del mur
que es clouen al seu voltant
mentre, dòcil al conjur,
la lluna, màscara tosca,
de la nit traça en la fosca
escales de vori al vent
des d'on un àngel el salva
perquè el seu plomall d'argent
afegeixi claror a l'alba.
(Enviat a Xavier Benguerel el 24 de maig de 1954. Citat per Lluís Busquets i Grabulosa: «Els diferents registres literaris de Domènec Guansé», dins Domènec Guansé: Revisió i actualitat. Tarragona: Ajuntament de Tarragona /Arola, 2005, p. 154)
Dreça el coll interrogant
vers l'enigmàtic atzur
i en l'agonia el seu cant,
eco d'Orfeu, és tan pur
que fa el silenci expectant
entre les ombres del mur
que es clouen al seu voltant
mentre, dòcil al conjur,
la lluna, màscara tosca,
de la nit traça en la fosca
escales de vori al vent
des d'on un àngel el salva
perquè el seu plomall d'argent
afegeixi claror a l'alba.
(Enviat a Xavier Benguerel el 24 de maig de 1954. Citat per Lluís Busquets i Grabulosa: «Els diferents registres literaris de Domènec Guansé», dins Domènec Guansé: Revisió i actualitat. Tarragona: Ajuntament de Tarragona /Arola, 2005, p. 154)