—A Els colors de la solitud, la solitud, des de diverses perpectives arriba a ser la protagonista de tots els contes. Per què va triar aquest tema?
—La solitud és un dels temes més tractats a la literatura universal. Durant els últims temps, a més, s'ha parlat molt de la paradoxa que es produeix a les grans ciutats, on la solitud creix a mesura que es fan més grans. Els autors valencians dels anys 40 i 50 ja el tractaven i tenim tot el referent dels existencialistes. Per això he volgut tractar el tema, hi ha afegit també el fet que la solitud ve marcada per la insolidaritat. Per exemple, un dels contes, Gent de pau, tracta un fet tan banal com una reunió de veïns d'una escala que acaba gairebé en batalla, i tot perquè cadascú va absolutament a la seua.

—Molts dels contes estan localitzats a Alacant i d'altres a pobles del voltant. Aquesta localització és compaginable amb un missatge universal?
—Naturalment. No hi ha cap problema. Jo he llegit contes que s'esdevenen en pobles de Sud-amèrica i resulten apassionants. La qüestió no és el lloc, sinó la forma, el tractament. Això és el que fa internacionals els contes.

—Un altre treball seu que acaba d'eixir al carrer és Les quatre edats d'Eros, que va guanyar el premi de narrativa eròtica de la Vall d'Albaida. Va triar l'erotisme per presentar-se al premi o respon a altres motivacions?
—Després de terminar Els colors de la solitud m'abellia canviar. Tots els contes del recull deixen una sensació, jo diria que d'inquietud, encara que n'hi ha d'irònics i fins i tot humorístics. Per això volia compensar i em vaig llançar a fer aquestes històries amb quatre protagonistes ben diferents d'edats diferents i que s'esdevé, cadascuna de les quatre, en una estació diferent de l'any. Són contes que jo considere optimistes perquè tenen un missatge clar: l'amor ens permet seguir endavant. En cadascuna predomina un sentit, en una l'olor, en una altra el tacte i totes tenen un petit esdeveniment que avança el que serà el final de la història.

(ordi Sebastià. "Insolidaritat: un dels 'colors de la solitud'", El Temps, núm. 618, 1996, p. 73)

***

—Por qué escribe usted, y por qué, precisamente, para niños y jóvenes?
—Todavía se conserva en los pueblos, y en algunos barrios de las ciudades, la costumbre de sentarse en la calle, a la puerta de casa, a tomar el fresco de la noche. Recuerdo que, de pequeño, los mayores se sentaban a hablar de sus cosas y los niños jugábamos. Pero en cuanto aparecía mi abuela, los niños dejábamos el juego y nos sentábamos con ella: todas las noches nos contaba cuentos que ella había aprendido de sus padres y de sus tías. Y nos los contaba con ilusión, gesticulando, fingiendo las voces de los personajes. A veces, hasta se emocionaba. Y yo lo pasaba bien.
Quizá por eso, un día sentí la necesidad de contar historias que ni yo mismo sé cómo empezaron a nacer.
¿Por qué escribo, precisamente, para niños y jóvenes? Tal vez porque tengo hijos, quizá porque soy profesor. Lo cierto es que también escribo literatura para adultos, pero en este tipo de literatura la realidad se me aparece como algo que siempre se impone a los personajes. En cambio, en la literatura infantil y juvenil puede ocurrir lo contrario. Los ideales y las pasiones son más puros y, con la ayuda de elementos mágicos o sin ella, el personaje aspira a alcanzar una realidad mejor. Es como si se sembrara esperanza.

—¿Qué características cree que debe tener la LIJ para llegar a los lectores?
—En primer lugar, que esté bien escrita, con un léxico apropiado a la edad del lector y, al mismo tiempo, que las palabras estén tratadas de manera que despierte en el lector el gusto por los aspectos lúdicos y creativos de la lengua. En segundo lugar, está la historia, que debe captar el interés del lector desde el principio. Lo mismo da que sea una historia de aventuras, de amor, de terror o simplemente divertida; lo verdaderamente importante es que, de un modo u otro, despierte el interés del público apelando a su imaginación. [...]"

("Premios Bancaixa. Joaquim G. Caturla", CLIJ, Cuadernos de literatura infantil y juvenil, núm. 137, 2001)

***