"De sobte, van sentir-se unes explosions. Dins el mercat, la cridòria del pànic fou ofegada per l'esclat repetit de les bombes que queien. No hi hagué temps ni de fugir. S'obriren les comportes del cel i la mort plogué damunt el mercat i la llotja de fruites durant deu minuts apocalíptics. La terra es tornà infern. Els crits fugien entre cossos sagnants i fumarades fosques i roents. L'angúnia es precipitava buscant eixides desaparegudes mentre el terra tremolava entre la follia i la desesperació. S'acarnissaven els voltors amb els fugitius aterrits, abocant més càrrega mortífera pels carrers del centre de la ciutat."

(De L'home de l'estació. Alzira: Bromera, 2005)
 

* * *
 

"No sé per què van vindre també amb elles uns tios que..., d'aquests fills de papa i mama, però... què s'havien pensat?, si semblaven els amos de la fira! Vingueren als cotxes a fer el bèstia i ens van pegar una trompada a la Sílvia i a mi. Si en aquell moment ella no haguera estat allí, amb mi, els pegue un puntelló als collons que els ascle."

(De Mirant la lluna. Alzira: Bromera, 2001, p. 48)
 

* * *
 

"Les mans sabonoses de Gracinda li repassaven l'esquena, les anques, davallaren tot seguit per les cames, fins a les sofragues, i ascendiren cuixes amunt per jugar amb la vellositat del pubis i tocar, molt lleument, les armes principals. Després el va fer girar-se de nou i començà a lliscar els seus pits, durs i de bona mida, pel ventre encès del jove, empresonant amb ells el membre exigent.
Josep Lluís se sentia enfollir, mai no l'havien tractat així. Com era possible que aquella dona conegués tan exhaustivament tots els ressorts del seu cos?"

(De Les quatre edats d'Eros. Alzira: Bromera, 1996, p. 26)
 

* * *
 

"De bell principi, quan conegué que la famosa parella havia trencat palletes, Toni va pegar una alenada: 'Normal, nano, normal. ¿On anava el bacorot aquell amb una perla com la Raquel? I a la Raquel, ben bé que li està'. I així, tampoc Toni podia dissimular aquella íntima satisfacció que amb prou feines tractava d'ocultar. Li retornà el bon humor, firmà la pau amb totes les dones del món i va reconéixer que la Kawasaki de Joan Marc era una moto collonuda, encara més, la Kawasaki de Joan Marc era la vuitena meravella del món."

(De Tot l'estiu per davant. Alzira: Bromera, 1992, p. 32)
 

* * *
 

"Diuen que a les darreries del segle passat vivia pels Bassars un xic que, a més de ser jove i ben plantat, posseïa algunes terres i tenia diners. No era Jaume, que aquest era el seu nom, un home ric, certament, però vivia bé, a gust i sense privacions. Podríem dir sense exagerar que a aquell xic no li faltava res, fins i tot tenia un bon cavall amb el qual solia anar a visitar una xica amb qui festejava des de feia algun temps. I era cosa de veure la bona estampa de Jaume dalt del seu cavall, totes les vesprades, quan anava a trobar-se amb la seua xicona que vivia per allà per Salades. I sempre, quan se n'anava, la seua mare l'advertia:
-Jaume, quan vages de camí, no et claves amb ningú, que no se sap mai què hi pot passar, recorda que 'gos que no conegues, no li faces festes'.
-Sí, mare- feia el xic cansat d'escoltar sempre la mateixa cançó.
-I recorda, quan passes per baix dels garrofers, que has de dir tres voltes 'Ave Maria Puríssima', que ja saps que els garrofers són els arbres del dimoni.
-Sí, mare- atorgava Jaume.
-I no tornes massa tard"
-Sí, mare! [...]"

(D'Els garrofers del dimoni (arreplegada a Salades i a Torrellano-Torre del Plà), dins Rondalles del Baix Vinalopó: contes populars. Alacant: Aguaclara, col·lecció L'Aljub, 1998)
 

* * *
 

"Puix senyors, açò que ara us contaré va succeir al poble de Mutxamel fa molts anys, allà pels temps antics de castells i princeses. Aleshores Mutxamel era un llogaret molt xicotet i amb poques famílies, algunes importants, i val a dir que encara quedaven alguns moros.
El poble tenia una horta, si bé petita, molt ben conreada i protegida del fred pel clima tan suau d'aquestes terres de la comarca d'Alacant.
Pels afores de Mutxamel, cap a la part de Sant Peret que s'acosta al riu Montnegre, hi havia el mas d'una família noble. [...]
Els voltants de la casa semblaven un jardí, tota rodejada de parres, gessamins i d'altres flors, entre elles una bona alfàbega, que cuidava, com ja podeu suposar, la bella fadrina de nom Roseta. [...]"

(D'El conte de l'alfabegueta, dins Rondalles de l'Alacantí: contes populars. Alacant: Institut Juan Gil-Albert, 1985)