"A l'hora de transcriure aquest important munt de materials, Joaquim González ha optat per una via equilibrada que s'allunya, al mateix temps, tant d'una mera reproducció literal mecànica dels textos orals relatats pels informants -pràctica Mossèn Alcover- com d'una excessiva reelaboració literària d'aquests -pràctica d'Enric Valor- que pogués posar en perill llur primitiu regust popular, típic de tota matèria tradicional. L'autor, fidel a l'esquematisme essencial que caracteritza el gènere rondallístic, ha seguit el discurs dels seus informadors, limitant-se a dotar-lo, en cada cas, d'un marc situacional indispensable -substitutiu del natural on s'havia produït la transmissió oral- i d'una estructura sintàctica adequada -exigència del pas de l'oralitat a l'escriptura-. Tot això ho ha compaginat amb el respecte escrupolós a les expressions, locucions i modismes peculiars de la parla alacantina amb què li eren contades les rondalles, sàviament combinat amb l'eliminació de barbarismes i vulgarismes. El resultat resta caracteritzat, doncs, per l'harmonització de la norma -des d'una perspectiva òbviament policèntrica- amb la més genuïna parla de les contrades alacantines i l'encisadora estilística dels contes populars, cosa, per cert, gens fàcil d'aconseguir sense posseir un domini filològic i una especial sensibilitat per a la captació d'atmosferes i ambients."

(Rafael Alemany Ferrer. "Rondalles de l'Alacantí", L'Espill, núm. 23-24, gener 1987, p. 199-201)

* * *

"[...] cal assenyalar com un dels aspectes més destacats del recull de Joaquim Gonzàlez i Caturla, la brillant i viva narració, que constitueix un model de sintaxi i, en definitiva, d'estilística de la prosa. El recull de l'autor esdevé, així, una obra que per doble motiu passa a la nostra literatura. Per totes aquestes raons, la tasca de Joaquim Gonzàlez i Caturla mereix l'elogi més encomiable, i ens convida a un seguiment apassionat de la seua obra."

(Enric Balaguer Pascual. "De la tradició oral a la literatura", El Temps, núm. 192, 1988, p. 78)

* * *

"La casa de les flors, escrita en un llenguatge acurat i, alhora, fidel a les formes pròpies de les contrades alacantines, és, sense dubte, l’obra de més volada de quantes ha escrit Caturla fins a les hores d’ara. El retrat psicològic d’Amèlia, de la seua evolució entrebancada des de l’immobilisme vital més anodí fins a l’alliberament individual i la presa de consciència sociopolítica, veritable nus de l’obra, permet a l’autor, alhora, de fer una ullada crítica i irònica a uns prototipus humans i a uns escenaris espacials i temporals que, com a Amèlia, han condicionat la generació de Caturla en major o menor mesura. En són una mostra eloqüent les referències al patriotisme espanyolista de campanar, a les pràctiques religioses consuetudinàries, a la ximpleria i a la mesquinesa de certs estrats urbans i, fins i tot, a la qüestió sociolingüística: el desplaçament del valencià a la ciutat d’Alacant, el debat sobre la catalanitat de la llengua... Des d’aquesta òptica la novel·la, doncs, esdevé un excel·lent exercici realista on, això no obstant, la capacitat introspectiva, l’excel·lent documentació històrica i antropològica, la riquesa del simbolisme i la significativa presència d’elements plasticosensorials (visuals, odorífers...) impregna de sensibilitat i de poeticitat el producte final."

(Rafael Alemany Ferrer. "Un excel·lent exercici realista", Caràcters (València), núm. 8, segona època, juliol 1999, p. 30)

* * *

"[Tot l'estiu per davant (1992) és una] novel·la juvenil que amb vint-i-dues edicions ha assolit un dels tiratges més espectaculars del País Valencià. Potser l'èxit rau en la visió molt aprofundida del món de la joventut actual amb els seus sentiments i els seus problemes. Història urbana, identificable amb Alacant, que l'autor coneix perfectament des de la seua càtedra docent. Més enllà de la doble característica que Caturla imprimeix a les seues obres -realisme i proximitat de la localització espacial-, potser l'aspecte que hi destaca més és el llenguatge, sobretot la troballa d'un model lingüístic que reflecteix d'una manera creïble i literària els registres lingüístics de la joventut actual. D'aquí ve l'èxit de vendes dins un mercat literari tan problemàtic com el del País Valencià. [...]
Amb la darrera novel·la, L'home de l'estació (2005), l'escriptor alacantí consolida la seua veu narrativa alhora que ens ofereix un dels millors relats sobre l'exercici necessari de la memòria històrica de la guerra civil, amb una rigorosa documentació de l'època de l'Alacant bèl·lica, ciutat estratègica per als falangistes i, després, profundament amarga per als republicans.
Un vell militant falangista repassa, al llit de la malaltia, les difícils decisions preses al llarg de la vida, les venjances i els odis, però també els amors i les lluites per uns ideals. Paral·lelament, la seua filla fa un llarg viatge per veure'l abans de morir. Els seus sentiments basculen entre el ressentiment contra la persona que li ha destrossat la vida i la temptació, malgrat tot, de poder-lo perdonar. La força d'aquest personatge femení aconsegueix, talment ho feia en l'anterior novel·la, moments ben estimables en sensibilitat, tendres i emotivitat. [...]"

(Lluís Alpera. "Joaquim Gonzàlez i Caturla, un narrador consolidat a la ciutat d'Alacant", Serra d'Or, núm. 568, abril 2007, p. 65)