—Quina et sembla, a grans trets, la situació actual del teatre català? I quin futur li veus?
—El teatre català, com moltes altres coses al nostre país, està vivint el millor moment de la seva història. Això no vol dir que, com en moltes altres coses, la seva situació sigui òptima. Pensem que veníem d'un escenari on gairebé s'havia aconseguit fer desaparèixer la cultura en català. Però, en termes relatius, és indiscutible aquesta afirmació. Les perspectives són de creixement i la meva opinió —racional i no emocional— és que el nostre teatre en un termini de temps breu (quinze o vint anys) es podrà col·locar en la situació que li pertoca a un país de poc més de 6 milions d’habitants i sense estat propi.

—Què diferencia —i què té en comú— el teatre català actual del teatre espanyol general?
—El teatre català té respecte a l'espanyol un parell d'avantatges. Primer, va renéixer fa 25 anys d'una forma revolucionària, política i artísticament, i això va fer que s'emmirallés en les avantguardes i sorgís com un teatre modern. Segon, el fet que Catalunya sigui un país tan petit i sense possibilitats econòmiques, ha fet que tot el talent del món de la ficció dramàtica —actors, directors, autors, etc.— es dediqués bàsicament al teatre per raons de possibilisme, perquè a Catalunya és molt difícil fer cinema o televisió. Així, professionals que en un país normal haurien escrit o dirigit o interpretat pel·lícules, aquí han fet teatre. Tots el nostres talents s'han centrat en el teatre.
A part d'aquests, el teatre català té milions de desavantatges respecte al teatre espanyol. Imagineu-ne qualsevol i segur que el tenim.

—Les teves obres solen tenir en comú, com tu mateix has afirmat sovint, la idea del joc com a metàfora de les relacions humanes. Expliques això com una manera de desdramatitzar la cruesa d'aquestes relacions o més aviat té a veure amb qüestions estètiques i estilístiques?
—Si fas un teatre que intenta reflectir la realitat, com jo faig, inevitablement l'atzar esdevé un element fonamental. En el joc hi és present l'atzar, però també hi són presents altres coses que m'interessen i que ens expliquen com a éssers humans: el repte, la voluntat de superació, les normes, els vencedors i els vençuts, la lluita, l'afany per ser millor que els teus companys... Després hi ha una qüestió purament lògica. Jo escric per agradar, per atrapar l'espectador, i els jocs t'atrapen, per això les meves obres juguen, tant en continguts com en formes.

—Rere l'humor que desprenen els teus textos, hi ha sovint un component molt més crític, més tràgic. Hi ha per part teva una voluntat de fer crítica social? Què ens podries dir sobre els temes que esculls i la manera de tractar-los? Quin sol ser el detonant en el teu procés de creació?
—He descobert que per escriure una obra de teatre el més important és tenir una bona idea. Per fer cinema, per exemple, no cal una bona idea, però per fer teatre és indispensable. El difícil és saber quan una idea és realment bona. El meu temps com a autor teatral està dedicat en un 90% a buscar aquesta bona idea. De tant en tant, quan la trobo o crec que l'he trobat, l'escric, i no em preocupo gens de si estic fent crítica social ni de res, ni tan sols de si jo estic d'acord amb allò que diu la meva obra. El meu únic compromís és amb el teatre. Les meves obres han de funcionar dramàticament. Res més. I res menys.

[...]

—Sols assistir als assaigs de les teves obres quan es porten a escena? Treballes amb el director o prefereixes que adapti lliurement el text i que organitzi l’escena tal com la senti?
—Assisteixo a les primeres sessions per retocar el text. Sovint quan sents el que has escrit en boca dels actors t'adones d'errors comesos i reescric moltes coses. A part d'això, mai torno als assaigs. Sempre he confiat en els equips artístics. A vegades m'ha anat bé, la majoria, i altres no, però la meva feina en el procés només és escriure.

(Maria Llombart: Teatre català contemporani. Monografia: Entorn de l'obra de Jordi Galceran. Alacant: Biblioteca Virtual Cervantes, 2008, p. 202-205)

* * *

—Què se sent quan un dels teus fills literaris té aquest èxit en detriment dels altres?
—És una qüestió que s'escapa del teu control. És una cosa que et passa. Jo ho comparo a que et toqui la loteria. Tu compres números i hi ha algú a qui li toca la grossa. Doncs és el que a mi m'ha passat. M'ha tocat la grossa amb aquest número, en canvi amb els altres no. Òbviament, amb totes les obres que escric ho intento fer el millor possible, perquè vagin molt bé, agradin molt i tinguin èxit. I amb aquesta ha funcionat i s'ha convertit en un fenomen. Però en teatre mai se sap perquè es crea un fenomen. I si tu penses amb els grans autors de teatre, sempre et vénen al cap una, dues, tres, potser amb els grans, grans autors, quatre obres, i igual n'han escrit quaranta! Sempre hi ha alguns textos, que no saps ben bé perquè, perquè s'estrenen en el moment adequat, perquè tenen una producció adequada, en fi, que passen una sèrie de coses que els converteixen en fenomen. I amb El mètode ara ja puc dir que el text deu tenir alguna cosa que el converteix en un fenomen, perquè si només hagués passat a Barcelona, o a Espanya..., però allà on s'ha estrenat ha anat bé, a tot arreu. I fins i tot produït de mil maneres diferents, sempre ha funcionat!

[...]

—T'han felicitat per l'èxit obtingut?
—Sí. Jo crec que la gent està sincerament contenta que una obra d'un autor català hagi tingut aquest ressò de públic, sobretot. I crec que ha trencat una idea que hi havia entre els productors, especialment els privats però també els públics, que amb una obra d'un autor català era impossible tenir ressò ampli, que era una cosa que no podia passar, que te n'havies d'anar a fer obres estrangeres, o clàssics... Crec que el més important que ha fet El mètode és demostrar que un text d'autor català, sigui quin sigui, té possibilitats de funcionar comercialment com qualsevol altre autor mundial. I jo és del que més orgullós em sento.

—No hi ha precedents d'aquest èxit d'un autor català?
—Potser com a text sí, però com a autor no. Sergi Belbel o Josep M. Benet i Jornet han estrenat a l'estranger molt més que jo. Però com a text potser sí que és el que ha tingut més èxit... de públic. Però crec que en el teatre català hi ha 25 obres millors que aquesta!

[...]

—He llegit que en el teu procés d’escriptura t'acompanyes sempre de manuals. Un de medicina i un de psiquiatria.
—Va molt bé quan busques coses! És un catàleg de malalties mentals. És una lectura que he fet mil vegades. Sempre et van bé perquè les malalties mentals en el fons són metàfores de malalties socials. Tots els problemes mentals que té un individu acostumen a ser un reflex de problemes socials, i a l'hora d'explicar històries, va molt bé perquè ja parteixen d'un conflicte potent. M'agrada també molt llegir les pàgines grogues perquè hi ha totes les professions del món. Vas passant les pàgines i tot són històries breus, jo què sé, afinador de violins, saps? I t'imagines coses. I la feina de buscar històries és aquesta: ajuntar a vegades una obsessió compulsiva per les escombraries amb un afinador de violins. I ajuntes aquestes dues coses i a vegades et surt una historieta. Miro aquestes coses i també m'agrada molt mirar llibres de cinema, com aquest (i me l'ensenya) de les 1.001 pel·lícules que has d'haver vist abans de morir, on hi ha els arguments de les millors històries que s'han explicat mai en el cinema. I a vegades d'un fil d'una història te'n surt una altra.

[...]

—Quina funció social compleix el teatre?
—Que la gent pugui viure altres vides. La ficció serveix per això. Que la gent pugui experimentar sensacions i emocions que en la seva vida real mai podrà experimentar. I això serveix com a aprenentatge per a les pròpies emocions: per aprendre coses, per ser persona, per aprendre a empatitzar amb el patiment dels altres, i per això serveix la ficció i per això la necessitem. Els éssers humans necessitem menjar, necessitem reproduir-nos, i necessitem la ficció, alguna cosa que li doni sentit a una vida que és absurda. A la ficció les coses tenen un plantejament, un nus i un desenllaç lògic, cosa que a la vida no passa. I per això necessitem les religions, que no és una altra cosa que contes explicats d'una manera que donen sentit a la vida.

—En aquests moments de crisi, representar de nou El mètode que no fa res més que explicar fins on estem disposats a arribar per aconseguir una feina, sembla ni fet a posta.
—Una de les raons de perquè l'obra ha tingut èxit és que parla d'un sentiment que tots coneixem. Tots hem hagut de passar en algun moment de la nostra vida per un procés de tria, per un procés de selecció, una vegada o moltes. I tothom entén aquest patiment que té el personatge per intentar agradar a la persona que t'ha de triar, intentar fer-ho el millor possible. I l'obra planteja això. Fins on estàs disposat a arribar. I tot i que estigui portat al límit, tothom entén el patiment dels personatges, perquè d'una manera o una altra tothom hi ha passat. I per això crec que s'entén a tots els països i a tot arreu. I si es continua fent, es continuarà entenent: sempre haurem de buscar una feina i sempre t'haurà de triar algú.

(Oriol Osan: "El mètode Galceran", Benzina, núm. 47, 2010, p. 22-27)