No els faré pas la feina definitòria, però quan qualifico Galceran de comediògraf, al·ludeixo, d'una banda, a una tradició universal molt sòlida i de llarguíssima avior però, sobretot, intento destacar una singularitat preciosa dins la producció dramatúrgica catalana d'ara mateix. Jordi Galceran [...] és el primer comediògraf sense complexos de ser-ho i que, de moment, ha optat tan decididament per aquest gènere —fet que no l'incapacita per a cap altra aventura escripturística— que ja ha acumulat un seguit de peces (el nombre pertany, per ara, al secret del sumari) que van molt més enllà del pur aprenentatge, tot i que Déu me'n guard de penjar-li la cucurulla d'autor madur: que per molts anys pugui continuar aprenent-ne.

Comediògraf perquè el gruix de la seva producció coneguda pertany a la tradició del gènere, com podran comprovar ben aviat tant lectors com espectadors. Però també perquè, d'acord amb la mateixa tradició, innova a partir d'un sòlid domini dels recursos i tècniques que ha heretat. Una tradició que no és exclusivament teatral sinó que inclou també les expansions relativament recents del gènere cap a la narrativa audiovisual —el cinema, la televisió— i el còmic, dotat d'una paleta de colors i d'un instrumental d'aplicació molt més ric i efectiu que els predecessors només tradicionalistes. I amb un utillatge que és emprat al servei d'una sensibilitat d'avui, irònica i escèptica, sense voluntats apostòliques de cap mena però també sense concessions ni temptacions de suavitzar la mirada crítica cap a l'entorn, remot o pròxim.

I això, senyores i senyors, ho fa sense complexos ni demanar perdó per dedicar-se a un gènere tradicionalment considerat «menor» pels estrenus conreadors del drama de tesi, l'especulació avantguardista, la recepta de moda ultrancera o la tabarra críptica llorejada i indispensable per a la supervivència contemporània.

(Guillem-Jordi Graells: "Una comèdia de comediògraf sense complexos", pròleg a Dakota. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1996, p. 11-12)

* * *

Jordi Galceran és un autor afortunat: a l'edat de trenta-un anys aconseguí l'any passat els dos premis de teatre de més prestigi de la literatura catalana: el Born amb Paraules encadenades i l'Ignasi Iglésias amb La realitat (Dakota). No fóra, però, el primer cas d'un jove escriptor de teatre guardonat i reconegut per la crítica, que podria observar el pas del temps sense que les seves obres fossin representades amb normalitat i en les millors condicions artístiques i professionals.

[...]

Jordi Galceran és, com he dit, un home afortunat, carregat de sentit comú i pragmatisme. Una jove esperança blanca que coneix i valora críticament els autors de la tradició que l'han precedit. Conscient, però, que el reconeixement de la pròpia història no li ha d'impedir de començar a esbossar la pròpia orientació teatral.

[...]

Ara per ara, el repte essencial que es planteja Jordi Galceran és el d'aspirar tan sols a emocionar el màxim de lectors / espectadors possibles amb un producte literari de pes com és Paraules encadenades. Un text, això sí, sense cap pretensió ideològica, política o filosòfica; transcendent, en una paraula. Amb tot, Galceran no eludeix ni que sigui subliminalment de dir-hi la seva en clau existencial-moral sobre un temps i uns personatges que li són força familiars. Déu n'hi do!

(Enric Gallén: Pròleg a Paraules encadenades. València: Eliseu Climent - 3i4, 1996, p. 7-15)

* * *

Podem avançar sense precaucions que Jordi Galceran (Barcelona, 1964), llicenciat en Filologia Catalana i exfuncionari del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, és el darrer —i encara invicte— gran fenomen de la dramatúrgia catalana. Un fet a destacar, si tenim en compte que no es tracta en absolut de l'últim epígon de la literatura dramàtica en llengua catalana; és evident que durant els darrers vint anys han estat uns altres —curiosament propers a la generació de Galceran— els autèntics renovadors del text teatral a casa nostra: Lluïsa Cunillé i el teatre de la sostracció heretat de Sanchis Sinisterra, o Carles Batlle i el drama fragmentat, entre d'altres que amb continguts i formes, farcint la dramatúrgia catalana d'usos i tendències en ocasions provinents de tradicions teatrals alienes. Però aquest no és el cas de Galceran; ell no ha inventat un nou codi, no ha creat una nova manera, no ha encetat una via inèdita difícil de continuar. Galceran ha fet seus alguns dels vells trucs dels comediògrafs d'ofici, demostrant la vigència i eficàcia d'antics plantejaments.

[...]

Les seves obres no són excloents; el seu no és un teatre obtús que exigeix a l'espectador cap credencial. Defensa amb vehemència la facilitat amb què l'espectador ha d'entendre el sentit i el contingut de l'obra, de principi a fi. Per aconseguir-ho, Galceran s'autoimposa un bon gruix de normes que, a manera de gran marc de configuració, li serveixin de full de ruta per enfrontar-se al disseny de l'obra; normes que determinen les característiques dels espais, dels personatges i dels recursos dramatúrgics emprats en cada cas. Tanmateix, no queda tot regit per l'imperi d'una plantilla d'efectes i dispositius; l'autor de Surf confia cegament en la força de l'atzar, un ressort infal·lible que li permet introduir nombrosos girs dramàtics i que, segons l'autor, sempre apareix de forma fortuïta durant el procés creatiu.

(Pere Riera: "Una dramatúrgia desacomplexada, o l'altra cara de la moneda. Aproximació còmplice a l'obra de Jordi Galceran", Pausa. Tercera època, núm. 29, juliol del 2008, p. 93-97)

* * *

[...] A grans trets, aquest era el panorama de l'escena professional barcelonina i catalana quan va aparèixer un jove de poc més de trenta anys, Jordi Galceran (1964), per introduir-hi un element de normalitat que li mancava al teatre català des de feia poc més de quaranta anys. La història és prou coneguda: el 1995, Galceran va guanyar des dels premis de teatre més prestigiosos: el XX Premi Born de Teatre amb Paraules encadenades i el Premi Ignasi Iglésias de l'Institut del Teatre amb Dakota. Un dels membres del jurat d'aquest darrer, el dramaturg Guillem-Jordi Graells, es va convertir en el gran valedor del text de Galceran en facilitar-li els contactes amb Tr3sxTr3s perquè l'obra fos estrenada en el Teatre Poliorama. Justament, l'esmentada empresa s'havia fet càrrec del local de la Rambla dels Estudis, que fins feia poc temps havia estat la seu de la companyia de Josep M. Flotats i el CDG, respectivament, i s'havia compromès a estrenar un autor català cada temporada. Dakota va agradar i es va decidir estrenar-la l'octubre del 1996. Dirigida per Josep M. Mestres, l'obra va ser ben acollida per la crítica i va funcionar extraordinàriament bé de públic.

El mètode Galceran, tan vell com el mateix gènere de la comèdia, començava una trajectòria d'èxit que l'ha dut a convertir-se avui en el dramaturg català més àmpliament seguit pel nostre públic i a ser-ho també, amb Sergi Belbel, fora del nostre país.

[...]

Potser inesperadament, el teatre català descobria un autor d'èxit, com no l'havia tingut d'ençà la desaparició de Josep M. de Sagarra el 1961. En només dos anys, es recuperava amb Galceran una figura que estava vacant: la del comediògraf hàbil que sap connectar amb els interessos i gustos d'un públic majoritari.

(Enric Gallén: "Pròleg" a Sis comèdies. Barcelona: Edicions 62, 2010, p. 11-12)

* * *

Si hi ha una cosa difícil, al món, és escriure comèdies. La comèdia, com cap altre gènere dramàtic demana, exigeix, unes condicions estrictes, una diabòlica combinació de rapidesa, d'efectivitat i de ritme, de pauses mesurades i de descensos per muntanyes russes d'inclinacions paoroses. I també de plàcides valls on descansar breument per tornar a sentir el batec de la velocitat. No hi ha res més difícil que escriure una comèdia perquè enlloc no és tan necessari apuntalar les parets del text amb allò que en diuen la fusteria teatral, aquell conjunt de peces, d'artesanat, de claus i martells, de cargols d'ironia i mala fe, que serveixen perquè la funció llisqui com una cosa inevitable, com el recorregut indefugible d'uns dits sobre la superfície de la seda.

Jordi Galceran ho ha tornat a fer. Va escriure un esbós d'El crèdit, que s'estrena demà a la Villarroel, per a un combat de dramatúrgia inventat per al festival Temporada Alta en el qual dos púgils literaris lluitaven per guanyar en un ring on exposaven les seves provatures. Ara ha convertit aquella aquarel·la en un oli on tot està mesurat per a major glòria de l'humor intel·ligent. No parla de crèdits, de la Caixa i del sistema financer. O sí. Però sobretot hi descriu la vulnerabilitat. La condició de l'home feble, que ho sap, i del poderós, que ho ignora. Les comèdies perfectes ho són no pas perquè fan riure sinó perquè t'exploten a la cara.

(Josep Maria Fonalleras: "Vulnerables", El Periódico de Catalunya, 18 setembre del 2013, p. 10)