Al llarg de la història s'han utilitzat diversos noms per a designar el traductor o la traducció. Per exemple, en castellà se n'havia dit lengua o linguo, una espècie d'"emissari" dels temps de Colom, que feia d'espia. En català tenim el conegut "torsimany", que, segons els historiadors, prové de l'àrab tirgiman i el ja no tan conegut "trellador", paraula antiga derivada del verb "trelladar"; que també dóna el substantiu "trellat" amb el sentit de "còpia", "trasllat d'un escrit". Però també s'ha dit (en aquell famós joc de paraules italià) que el traductor és un "traïdor" (de les traduccions, els francesos n'han dit les belles infidèles). Per bé que aquest qualificatiu enclou una certa veritat, és molt discutible fins a quin punt és aplicable, perquè, també fent un joc de paraules a imitació de la frase italiana, bé podem dir que el traductor és un "transmissor". A més, segons Borges, "l'original és infidel a la traducció". Sí és cert, tanmateix, que el traductor és un "manipulador" i no tan sols en el sentit que "manipula" paraules, sinó també textos. El sol fet de canviar-los les paraules originals per unes d'altres ja és una manipulació. Però el traductor és també un pont entre cultures, algú molt atrevit que pretén "abolir Babel". […]

I no amb ànim de fer història, ans més aviat per provar amb un granet de sorra d'entendre una mica més aquest ofici, un dels més difficiles mais exaltants (Mounin, en un article homònim, no publicat), goso introduir-hi un nou element o, si es vol, una nova matisació i, a tall de metàfora, dir que el traductor és o fa de camaleó. En efecte, com és sabut, aquest rèptil saure té la propietat de canviar de color segons el medi en què es troba, és a dir, d'adaptar-se a cada situació. I no és, pregunto, la característica principal de tota traducció la d'adaptar-se cada vegada al text original que el traductor té al davant i fer-se'l seu?

("Una quasi-justificació" a Tots els colors del camaleó. Tarragona: Arola, 2008, p. 11-12)

* * *

A vegades s'ha negat que la traducció sigui una operació lingüística i s'ha volgut situar-la dins el domini de l'art o reduir-la a un ofici mecànic. Edmon Cary defensa que la traducció literària és una operació literària, que la traducció poètica és una operació poètica, etc., en el sentit que "per traduir els poetes cal saber mostrar-se poeta". De la mateixa manera, el doblatge d'una pel·lícula és una operació específicament cinematogràfica, no lingüística. I així successivament.

Sembla, això no obstant, que avui dia els lingüistes estan d'acord a afirmar que l'activitat traductora forma part de l'activitat lingüística més àmplia, no solament perquè qui tradueix fa servir llengües, sinó perquè –seguint Fedorov– tota operació de traducció comprèn, des de la seva base, una sèrie d'anàlisis i d'operacions que depenen específicament de la lingüística. I Steiner encara va més lluny: ultra afirmar que l'estudi de la traducció és un estudi de llenguatge, diu rotundament que "inside or between languages, human communication equals translation".

Considerar amb Cary que la traducció (literària) és fer literatura vol dir indefugiblement considerar, amb Ortega y Gasset, que la traducció és "esta modesta ocupación... En el orden intelectual no cabe faena más humilde". Dit amb altres paraules, el traductor és un escriptor frustrat. I amb la mateixa lògica hauríem de dir que tot concertista és un Mozart frustrat o tot electricista és un Edison frustrat, etc.

(Cent anys de traducció al català (1891-1990). Vic: EUMO, 1998, p. 285)

* * *

Si busco una fórmula pràctica per a definir l'època d'abans de la Primera Guerra Mundial, l'època en què vaig créixer, espero haver trobat la més concisa dient que va ser l'edat d'or de la seguretat. A la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària tot li semblava creat per a durar i el mateix Estat semblava la garantia suprema d'aquesta estabilitat. Els drets que atorgaven als seus ciutadans eren garantits pel Parlament, representació del poble lliurement elegida, i tots els deures tenien uns límits ben fixats. La nostra moneda, la corona austríaca, circulava en peces d'or brillant i se'n garantia així la invariabilitat. Tothom sabia quant tenia o quant li corresponia, què li era permès i què prohibit. Tot tenia la seva norma, la seva mesura i el seu pes determinats. Qui posseïa una fortuna podia calcular exactament quin interès li donava anualment; el funcionari o el militar, al seu torn, podien trobar amb tota seguretat al calendari l'any que ascendirien i que es jubilarien. Totes les famílies tenien un pressupost fix, sabien quant havien de gastar en la casa i el menjar, en vacances i ostentació i, a més, reservaven sens falta i amb tota cura una petita quantitat per a imprevistos, malalties i metges. Qui tenia una casa, la considerava una llar segura per als fills i els néts, terres i negocis passaven de generació en generació; mentre un nadó encara era al bressol, ja li dipositaven un òbol a la guardiola o a la caixa d'estalvis per al camí de la vida, una petita "reserva" per al futur. En aquell vast imperi tot ocupava el seu lloc, ferm i immutable, i el lloc més alt de tots, l'ancià emperador; i si aquest moria, se sabia (o es creia saber) que en vindria un altre i res no canviaria el ben calculat ordre. Ningú no creia en guerres, revolucions ni daltabaixos. Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó.

(Fragment de l'obra El món d'ahir, d'Stefan Zweig. Barcelona: Quaderns Crema, 2001, p. 16-17)

* * *

En Gustav Aschenbach, o millor dit, Von Aschenbach, com es deia oficialment d'ençà que complí els cinquanta anys, havia sortit de la seva casa del carrer del Príncep Regent, a Munic, per emprendre tot sol una llarga passejada, una tarda de primavera de l'any 19..., sota un cel gris, amb cara de mal temps, el mal temps que d'un mes a aquesta banda semblava amenaçar la pau del nostre continent. Sobreexcitat pel treball dur i penós d'aquell matí, que li havia exigit l'atenció i la prudència més extremes, un percaçament i una voluntat escrupolosos, l'escriptor no havia pogut detenir, ni tan solament havent dinat, la vibració d'aquella força motriu que maldava per crear dintre seu, aquell motus animi continuus que constitueix, segons Ciceró, la part essencial de l'eloqüència. Ni havia aconseguit tampoc d'agafar el son reparador de la migdiada, que tan necessari se li feia a mesura que les seves forces defallien. Així fou com, immediatament després del te, havia sortit al carrer amb l'esperança que l'aire i el moviment el refarien i l'ajudarien a treballar amb profit al vespre.
Era el començament del mes de maig. Després d'unes setmanes de fred i de mullena, havia arribat de sobte una canícula prematura. A l'Englischer Garten feia una xafogor d'estiu, malgrat que els arbres a penes s'havien vestit de fulles, i els volts de la ciutat s'havien atapeït de cotxes i de vianants. En arribar a Aumeister, on l'havien portat camins cada cop més solitaris, l'Aschenbach s'havia aturat una estona a contemplar les animades cerveseries, al costat de les quals hi havia una rastellera de carruatges i de cotxes de lloguer. Des d'allí havia eixit del parc i havia emprès el camí de tornada, camps a través, quan el sol començava a pondre's. Després, sentint-se cansat i veient que el temps amenaçava tempesta pel cantó de Föhring, s'havia posat a esperar el tramvia que, des del Cementiri del Nord, el tornaria directament a la ciutat.

(Fragment inicial de l'obra La mort a Venècia, de Thomas Mann. Barcelona: Proa, 1966, p. 33-35)

* * *

I

L'Agnes és morta. L'ha mort una història. No me n'ha quedat res, tret d'aquesta història. Va començar fa nou mesos, un dia que ens vam trobar a la Biblioteca Pública de Chicago. Feia fred, quan ens vam conèixer, com gairebé sempre en aquesta ciutat. Però ara en fa més, i neva. La neu arriba a través del llac de Michigan, i també les ràfegues de vent, que se senten fins i tot a través del vidre aïllant del finestral. Neva, però la neu no agafa, el vent se l'emporta i només allà on s'encalma pren. He apagat el llum i miro per la finestra les puntes il·luminades dels gratacels, la bandera nord-americana que el vent fa voleiar a cops, en algun lloc, a la llum d'un fanal, i, més enllà, les places buides on, fins i tot ara, en plena nit, els semàfors canvien de verd a vermell i de vermell a verd, com si no hagués passat res, com si mai no passés res.
Aquí, en aquesta habitació, vaig viure amb l'Agnes un temps. Era casa nostra, però ara que l'Agnes no hi és, l'habitació se m'ha fet estranya i insuportable. Tan sols un centímetre de vidre em separa de l'Agnes, només un pas. Però les finestres no es poden obrir.

Em torno a mirar el vídeo –per enèsima vegada– que va enregistrar l'Agnes durant una excursió que vam fer el Columbus Day. Columbus Day in Hoosier National Forest, havia apuntat ella, a la funda i a la casset, amb la seva lletra polida, i hi havia traçat dues ratlles a sota amb un regle, com subratllàvem de petits els resultats de les operacions d'aritmètica. He apagat el so del televisor. Les imatges em semblen més reals que l'habitació fosca que m'envolta. Contenen una llum singular, la llum d'una gran plana en una tarda d'octubre.

(Fragment inicial del llibre Agnes, de Peter Stamm. Barcelona: Quaderns Crema, 2001, p. 9-10)