—Conferenciant, dramaturg, narrador, poeta, traductor… En el món de les lletres, heu tocat diferents tecles i totes amb encert. Amb quin ordre, però, segons la vostra preferència, us agradaria que aquestes etiquetes constessin en una enciclopèdia?
—Escriptor català, novel·lista, autor teatral i traductor.

—Com ha influït en la vostra carrera literària el fet que el vostre pare tingués una projecció i una popularitat tan excepcionals?
—En el primer paràgraf de la vostra presentació ja hi ha la resposta a aquesta pregunta: escriure em semblava la cosa més natural del món. I encara ara m’ho sembla.

—A vuit anys vàreu escriure el vostre primer conte literari. Fou l’inici d’una vocació literària que ha resultat intensa i fecunda. Fins a quin punt, però, la mort, a disset anys, del vostre germà Jordi —que en la seva adolescència ja havia mostrat una autèntica i prometedora vocació literària— féu que ben aviat us inclinéssiu per la literatura i les tasques editorials?
—Suposo que l’exemple del meu germà contribuí a la meva vocació, com hi influí l’exemple del meu pare, però segurament jo devia portar a dintre alguna cosa més, perquè cap de les meves cinc germanes no s’ha dedicat a la literatura.

—En la immediata postguerra solíeu acompanyar el vostre pare a les representacions teatrals d’obres seves en diversos pobles i ciutats de Catalunya. Com recordeu aquells anys?
—Em sentia molt orgullós del meu pare, que en aquells anys, marginat per la pressió de les circumstàncies, recobrava als meus ulls la seva figura d’escriptor popular i estimat de tots els catalans.

—Hom reconeix la gran tasca que féu Josep M. Folch i Torres a l’hora d’acostar els infants i els joves als llibres en català. Però hi ha qui diu que no s’ha reconegut prou la tasca duta a terme per a incorporar el públic femení als canals de la literatura catalana. ¿Hi esteu d’acord, amb aquesta afirmació?
—No tothom li va reconèixer aquella gran tasca, que alguns intel·lectuals tendien a menystenir, de vegades per simple enveja o per una equivocada concepció del que ha de ser una literatura nacional, que no seria completa sense escriptors com el meu pare, que creà un gènere popular i contribuí, potser com cap altre, a difondre el gust per la lectura en català.

—En Massagran fou un dels personatges més famosos que creà el vostre pare. Vós convertíreu la novel·la en dos còmics i continuàreu la col·lecció —ara amb arguments originals— fins a arribar als quinze números. En Josep M. Madorell hi feia les il·lustracions. Amb la mort de Madorell, el febrer del 2004, hem d’entendre que ja s’ha acabat la col·lecció?
—Totes les sèries i col·leccions literàries tenen un començament i un final. La mort del dibuixant Madorell fou una gran pèrdua per al país, i precipità naturalment la fi d’una sèrie prou extensa que més tard o més d’hora havia d’acabar-se. Per la meva banda, estic molt content d’haver ajudat a difondre la figura d’en Massagran, que els infants d’avui coneixen principalment gràcies als àlbums de còmics de l’editorial Casals.

—Compteu amb la majoria de premis que es donen en la literatura catalana. Els vostres són llibres de qualitat. Però, quina mena de valors hi heu volgut fer circular?
—No m’he proposat mai fer circular valors. Els que es poden trobar en els meus escrits hi són perquè són els meus i hi són perquè no podria escriure sense que hi siguin. On apareixen més clarament és potser en les cent vint «Històries possibles» que vaig escriure per al Patufet de la segona època, però són els mateixos que amaren tota la meva obra, potser més explicitats per raó del públic adolescent que havia de llegir aquelles narracions.

—L’any passat van sortir publicats dos llibres vostres: Manual de la perfecta parella mediocre i Contra el silenci. ¿Una bona collita, la del 2006?
—I tant! Per a un escriptor de vuitanta anys la publicació de dos llibres inèdits en un sol any ve a ser tot el contrari d’un certificat de defunció!

—Com veieu la literatura catalana actual? Fins a quin punt la Fira de Frankfurt pot ajudar a projectar-la?
—En plena forma. Molts escriptors i escriptores, d’un nivell molt considerable, i amb moltes traduccions a les principals llengües estrangeres. Quant a la Fira de Frankfurt, tinc por que, amb la presència de llibres escrits en castellà, resulti una ocasió frustrada de fer saber al món que som catalans i que el català és la nostra llengua.

—El dia de la investidura com a Doctor Honoris Causa dèieu que «per ser un bon traductor d’obres literàries és convenient ser escriptor i, si és possible, un bon escriptor en llengua pròpia». ¿Ens les podeu concretar una mica més, aquestes paraules?
—No és cap secret. Vaig dir això que vaig dir perquè em sembla evident que no n’hi ha prou amb conèixer una llengua estrangera i la pròpia. Cal saber escriure, i, en principi, escriure bé, i això és cosa dels escriptors.

—La vostra feina de traductor, com ha influït en la vostra condició d’escriptor? O, si voleu, podem formular la pregunta al revés: la vostra condició d’escriptor, com ha influït en la vostra feina de traductor?
—En el meu cas, puc assegurar que la meva condició d’escriptor ha influït directament en les meves traduccions, i que, inevitablement, les meves traduccions han influït, en alguns casos, en les meves obres originals. Traduir obliga a enriquir el propi vocabulari, i la varietat d’estils suggereix noves fórmules per a la creació de les pròpies obres.

[...]

(David Pagès i Cassú. Fragment de l'entrevista publicada a Llengua Nacional, núm. 59, segon trimestre del 2007; i dins Referents: Entrevistes a 40 personalitats dels Països Catalans, Curbet)

* * *

[...]

—Si repassem la vostra nòmina de traduccions en català, extraordinàriament extensa, i ens fixem en estils, tendències i autors, trobem uns grups molt clars. Un és el de la literatura anglesa i nord-americana de tipus policíac, amb autors com Carson McCullers, Patricia Higsmith, Graham Greene, Raymond Chandler, Agatha Christie i d’altres que vau fer per a la col·lecció «La Cua de Palla». Un altre estaria format pel de la literatura d’aventures, amb un Jack London. Un tercer grup és el dels autors de la generació perduda: Hemingway, Fitgerald, Dos Passos.
—L'ideal, i així havia estat abans de la guerra, és que el traductor sigui el qui descobreix, tria i porta a l'editor l'autor interessant per a ésser traduït. La realitat, però, és que l'editor compra els drets de l'obra que li recomana l'agent literari i busca el traductor més adequat o el que li pot fer més de pressa. La tasca del traductor literari és molt exigent. Deixes moltes coses teves sense fer. Com a escriptor, no vaig ser gaire prolífic, però de llibres meus potser n'he publicat una trentena. He guanyat premis com el Joanot Martorell, el Víctor Català o el Sant Jordi. Jo sempre he escrit en català i les traduccions en castellà no les he signades, ja ho he dit. Fa anys em van demanar si acceptaria el Premio Nacional de Literatura. Vaig acceptar amb la condició que es digués Premio Estatal de Literatura. Hi ha coses que jo no me les permetria i que no trobo bé que d’altres les facin. I això no té res a veure amb la política. Es pot ser de dretes o d'esquerres, però els catalans hem de ser patriotes. La nostra llengua ha estat sistemàticament perseguida. L'escriptor català, però, té el problema de la incertesa i el tenia agreujat en els anys de què parlem. Les edicions eren molt curtes i les vendes no asseguraven la continuïtat d'una obra. Per sort, ara les coses comencen a posar-se en el seu lloc i els que vinguin després ja faran el que nosaltres no hem acabat de fer.

[...]

—Quins escriptors catalans llegíeu i quins van contribuir a formar-vos com a escriptor?
—De catalans, ben pocs. No n'hi havia gaires. Fins i tot els d'abans de la guerra tenien un català molt artificiós pel meu gust, sobretot els modernistes. Llegia Carner, potser, i Prudenci Bertrana. Però el meu català bevia sobretot de l'ambient de casa meva, dels escrits del meu pare i, en general, del món que l’envoltava.

—Llegíeu sobretot autors estrangers?
—Autors estrangers, en llengües estrangeres i en traduccions horribles que eren les que circulaven. Per exemple, Sommerset Maugham, tan de moda aleshores, que era un autor de públic ampli però de gran estil, i l'esmentat Saroyan. Tots els llibres de l'editorial venien a parar a casa, i com que era corrector els llegia encara que teòricament només m'havia de fixar si hi havia una errada tipogràfica o d'ortografia.

[...]

—Quins autors llegiu de les noves fornades en català?
—No en llegeixo cap. Tinc molta feina. Sé que són molt bons i estic molt tranquil. No cal que escrigui res més. Com que tinc poca memòria podria repetir-me massa. Hi ha escriptors professionals, més que no ho érem nosaltres. Tenen més ofici i venen molts llibres, encara que no tots, és clar. No estic gens d'acord amb els temes de què tracten perquè jo sóc molt catòlic, de la crosta, d'anar a missa i tot això. Però si el públic ho troba correcte i s'hi aficiona, no hi tinc res a dir. Llegir autors catalans per a mi era un perill. Si ho trobava molt bo em descoratjava.

—Parleu de Pla, per exemple?
—Sí, de Pla o de Pedrolo. La seva fecunditat i originalitat eren notables. Encara que a mi no m'agradava el seu estil. Trobava que la seva llengua no era natural, ni tampoc prou personal. Pedrolo va estar enormement influït pels americans. També admirava Ferran de Pol i Joan Sales. Un llibre de Pedrolo que he rellegit fa poc i que en el seu moment no va tenir el relleu que es mereixia és Balanç de matinada, premi Sant Jordi. No sembla d'en Pedrolo sinó meu. Quan dirigia «La Cua de Palla», Pedrolo m'encarregava moltes traduccions. Sempre va confiar en mi, com a escriptor i com a traductor. Aquesta opinió no era compartida per d'altres. El fet de ser fill de Folch i Torres també em va perjudicar en aquest sentit. L'editor i escriptor que sempre va estar més a prop meu va ser Joan Sales, de qui tinc una correspondència voluminosa i molt divertida.

[...]

—M'agradaria demanar-vos, per acabar, sobre el vessant íntim o quotidià de la traducció, la familiaritat repetida durant trenta o quaranta anys de feina. Bernard Pingaud diu que la seva obra és com un gos que viu amb ell, que exigeix una atenció constant. Com l'heu negociada, aquesta vida?
—Efectivament, han anat molt lligades. Al meu carnet d'identitat posa que sóc escriptor. Per a mi ha estat més important la condició d'escriptor. Però he dedicat moltes més hores i he guanyat molts més diners fent de torsimany. Quan els premis venien, eren benvinguts. Jo he estat sempre partidari dels premis, sobretot de guanyar-los. Quan treballava a l'OMS traduíem indistintament del francès i de l'anglès. Molt sovint, després de lliurar la feina, no sabia de quina versió ho havia traduït, de tant automàticament que ho feia. Tampoc no sóc conscient ni recordo cap traducció meva que consideri més reeixida que qualsevol altra.

(Ramon Lladó: Quaderns. Revista de traducció, núm. 11, 2004)