"En el fràgil matràs, sotmès al foc lent del record i de la solitud, l'estranya mixtura que l'atzar hi havia sàviament abocat, gota a gota, borbollejà de manera intermitent, insegura, durant tres dies. Tot d'una semblava que el foc s'havia apagat per sempre, i el senyor August romania amb les mans sota la manta, pesant figues; ara i adés la flameta reprenia, i el senyor August, sentint-ne l'escalf, es redreçava tot ell i es deixava embriagar pels subtils efluvis del savi i fetiller compost.

Un observador atent, un especialista, no hauria deixat de copsar els mínims signes de resurrecció del cadàver assegut en la butaca de vellut, amb la manta damunt els genolls, signes imperceptibles per a qualsevol altre: la traça amb què de sobte el senyor August cargolava un cigarret, l'encenia i llançava la primera glopada de fum a l'aire, gairebé amb petulància, amb el deseiximent d'un jove de vint anys; la diligència amb què cercava en la vella capsa de sabates les primeres fotografies de joventut, les que ni tan sols no havien merescut l’honor de ser incorporades als àlbums familiars, fotografies esgrogueïdes, sovint inidentificables, sempre de grups nombrosos: un record d'una excursió a un monestir o a una font, escenes bucòliques que semblaven de ventall, amb tot de personatges masculins amb barret de palla i gruixut bigoti, i de senyores amb vestit de mànigues de pernil i un bon gruix de faldilles fins als peus, i un pentinat historiat sota les pameles carregades de flors de percalina; sempre a la vana recerca d'un rostre que el temps havia esborrat; el delit amb què es prenia un cafè "ben fort" que havia demanat a la Magdalena, amb gran sorpresa i escàndol de la vella serventa —"Després es queixarà si no dorm; prou que ho sap, que li fa mal, el cafè"—, escàndol que no lenificafava, certament, el cigar que el senyor August havia encès, romanalla oblidada del dinar de Cap d'Any..."

(Del llibre Testa de vell en bronze)
 

* * *
 

"Mira, són tres quarts de dues de la matinada del dia 4 de març de 1971 i és la segona nit que vetllo.

Ahir, en aquesta hora, estava escrivint una carta, també: a l'àvia Ignàsia, la meva mare.

Sí, ja ho sé: ja fa vint-i-no-sé-quants anys que és morta i segurament és una ximpleria escriure a un mort.

Però em temo que encara ho és més això que estic fent ara. Al capdavall, ahir, quan escrivia a la meva mare escrivia a una persona que ja no existia però que havia existit.

Ara, que t'escric a tu, però al tu d'aquí a deu, vint o trenta anys, escric a una persona que encara no existeix i que potser no existirà. Perquè no és segur que arribis mai a ser l'home al qual va dirigida aquesta carta. ¡Teniu tantes maneres de morir joves, la gent d'ara!

(Del llibre Les meves nits en blanc)
 

* * *
 

"Aquest matí, en llevar-me, ningú no s'ha pres la molèstia d'enganyar-me amb cels blaus i sortides de sol pseudowagnerianes: el que feia era mal temps, i era el que hi havia, i el qui no li agradés que s'hi posés fulles; i si no plovia, és que no plovia encara, que després ja li vagaria, i altres impertinències traduïdes a un cel de plom, boires pertot i ni un somriure.

Llavors he mirat el calendari i se m'ha encès un llumet: avui és l'aniversari de la Maria, que en fa divuit, d'anys, si no m'erro. Com que és la primera vegada que fa divuit anys li deu fer molta impressió, i perquè no es pensi que no me n'he recordat, faré un cop de cap, al vespre, quan serà segur que tots són a casa, i telefonaré i la felicitaré, i els diré que estic molt bé, que menjo, que dormo, que no escric cap llibre, que plou i que he vist un esquirol i una puput, que són aproximadament totes les coses que m'han passat des que sóc aquí".

(Del llibre Sala de miralls)
 

* * *
 

LA DEPRESSIÓ, L'ANGOIXA EXISTENCIAL I ALTRES LUXES
 

"Per posar un fermall d'or a aquest model Manual, ens ha semblat, estimat lector, que serien útils unes darreres observacions.

No es tracta sinó d'uns breus apunts sobre diversos estats d'esperit que poden travessar l'existència —d'altra banda monòtona i per definició mediocre— de l'escriptor mediocre, i que li són molt propis, molt més que dels grans autors, prou convençuts de la seva pròpia vàlua (amb raó) i molt més que dels escriptors francament dolents, igualment convençuts de la seva pròpia vàlua (però sense cap mena de raó).

L'escriptor mediocre no és carn ni peix; assegut entre dues cadires, o, més gràficament, entre el tron dels il·lustres i el tamboret dels pastanagues, es troba en una posició sovint incòmoda, migpartit entre l'autosatisfacció i l'autodenigrament.

Val més no encaparrar-s'hi massa, en aquests estats d'esperit, i agafar-se'ls com una malaltia crònica, recurrent, d'aquestes que no són mortals, en el doble sentit que ni maten ni es moren.

Tanmateix, l'escriptor mediocre té un cert dret a abandonar-se de tant en tant a això que en diem aquí "estats d'esperit", sempre que siguin transitoris, i, sobretot, que no facin la vida impossible al proïsme.

Jo gosaria dir que tot escriptor mediocre que s'estimi s'ha de permetre de tant en tant certs petits luxes; n'esmentaré, entre d'altres que n'hi ha, tres que em semblen especialment interessants:

1. La travessia del desert.

2. La depressió.

3. L'angoixa existencial.

No és obligatori que aquests tres estats d'esperit morbosos se succeeixin justament per aquest mateix ordre; ni tan sols, en rigor, que se succeeixin; si l'escriptor està dotat d'un esperit que doni per tant, poden coexistir perfectament i fer això que ara se'n diu potenciar-se mútuament".

(Del llibre Manual de perfecte escriptor mediocre)